Lamusa dalt la bicicleta, 6

La veritat no serà mai conquerida per aquells que no gosen anar més enllà de la realitat. 

(F.Schiller, Cartes sobre l’educació estètica de l’home)

Like an invisible veil between us all...

(Anne Sexton)

¿Qui de vosaltres pot ser realment ell mateix?

(Orhan Pamuk,  La nova vida)

..en el camp de l’art, l’experiència paradigmàtica és la del fracàs. La plasmació no arriba mai a assolir, a igualar, la intuïció. Hi ha una cosa que existeix «en algun lloc» però que no es pot dur «aquí». És la situació estàndard. I no em refereixo als artistes dolents, sinó als bons. No existeix cap artista de qui es pugui dir que ha «triomfat».

(D.Barthelme, Seixanta contes, 228)

El cervell t’allunya del que has de fer i et porta cap a tot de coses que no es poden explicar racionalment, cap a la dificultat, la poca claredat, la llum del capvespre.

(D.Barthelme, Seixanta contes, 272)

PRIMERA PART 

LAMUSA DALT LA BICICLETA

           Boltanya, estiu de 2016

ESCENA 1

Un home contempla el riu

El riu Ara, l’últim riu verge del Pirineu, neix en la falda sud del massís del Vignemale i desemboca en el riu Cinca, a  l’Aínsa.  Al llarg del seu trajecte, les seves aigües banyen uns quants pobles. Boltaña, n’és un d’ells,  a tocar dels cims que formen part de la serralada que precedeix la imponent frontera muntanyenca dels Pirineus. 

Un home, recolzat a la barana d’un balcó, contempla les encalmades aigües del riu que passa davant seu i s’embeu de la verdor dels pollancres que, a pocs metres, una brisa perseverant bressola.  A la seva dreta, al lluny, uns cims majestuosos es retallen sobre un cel blau intens, mig embolcallats per una boirina rossenca.

L’home veu un estol de coloms que es deixa caure com una exhalació des de la teulada de l’edifici del costat, fa un parell de voltes sobre el paisatge estiuenc, unes passades ran dels banyistes, una remuntada enllà de les siluetes de les muntanyes i, finalment, es perd en direcció al càmping que hi ha a l’altra banda del pont.

Després d’assistir al seràfic ballet, l’home s’asseu en una cadira de vímet. Amb les cames estirades damunt una tauleta baixa, l’esquena recolzada en un coixí ben tou, nota en la pell l’aire temperat. Alguna cosa que no sap copsar el fa estremir. Últimament li passa sovint. Tanca els ulls. 

Les aigües del riu fan un gorg —en el poble en diuen la Gorga— on una munió d'estiuejants s'amunteguen tots els estius per refrescar-se mentre corroboren com de malament està el món, comparen actualitats amb èpoques passades, riuen acudits d'oferta, es lamenten d'acumulacions cronològiques, i, malgrat tot, s'alegren i es congratulen de tantes i tantes coses que encara, diuen, valen la pena, perquè, com se sol dir, són quatre dies, i dos, fa mal temps.

L’home que contempla el riu i s’embeu de la verdor dels pollancres és un professor jubilat. Hi bada cada dia, en aquesta atalaia de vistes privilegiades, gaudeix cada matí, abans que el sol cremi massa, de llargues passejades tot vorejant el riu. I algunes nits li vaga anar a seure al Parador.

Ara s’aixeca per ullar altre cop l’agitació de les branques dels pollancres que s’alcen a uns deu metres davant el balcó. Amb els dits de la mà esquerra es tusta la cabellera que, des que ja no fa classes, s’ha deixat créixer com quan era jove mentre fixa l’esguard en la verdor de les fulles que es mouen fent una dansa hipnotitzant. 

En la platja fluvial que té a pocs metres ja hi queda poca gent. L’home contempla uns joves que estan abocats a la barana del pont i sembla que es preparen per llançar-se a les remogudes aigües. N’observa, embadalit, el bellugueig, les vacil·lacions. Finalment, un dels joves es decideix i es llança al buit.  Un brevíssim vol d’àngel i, en un no res, un remolí d’aigua i escuma.

És llavors. Diuen que la hipnosi pot fer-te retrocedir en el temps, pot decapar la ceba de la consciència, pot fer recompte de passos perduts. És amb aquell remolí escumejant que l’home torna a aquell pati de la teva infantesa, el pati on va jugar a manta jocs,  tot sol o amb els seus amics.

Els coloms inicien una altra dansa sobre el cap de l’home, que es torna a seure a la cadira. No ha sentit arribar la Mertxe, la seva dona, que apareix al menjador i li diu:

—Què fas amb tots els llums apagats? 

Una musa

Una musa pot venir de molt lluny o bé escolar-se pel badall d’una portella tancada de fa temps.  Tant prest s’enfila en els pollancres, com es capbussa en les aigües del riu, des del pont blau que el travessa.  

És una energia, com una electricitat que fa moure el motor dels pensaments dels homes i les dones. En podeu dir esperit inspirador. Però és molt més que qualsevol definició. 

La musa ara fa parpellejar els ulls marrons i cansats de l’home. El repta en la seva solitud, ara que la seva dona ha sortit amb unes amigues i els dos fills campen pel món. 

Duu l’home a la cuina. La coca que elaboren en la fleca del poble li agrada molt, al professor jubilat. Se’n talla un tros. 

La musa proposa a l’home un mà a mà.

ESCENA 2

L’home sopa amb la dona

A taula, l’home encara se sent trasbalsat per les cabòries que l’han envaït tot el capvespre. Però no vol que la seva dona noti res d’estrany. 

—De què s’ha parlat avui? —deixa anar, mentre  se serveix amanida del bol que té davant.

—Ah, res d’important, ja saps... —diu la dona, distreta amb el rajolí d’oli que deixa caure en seu plat—. Un poc de tot i de no res.

L’home té la forquilla i el ganivet a les mans i els fa anar entre les fulles d’enciam i els talls de tomàtiga que té dins el plat. Pensa, no sap per què, que fa temps que no escriu. No ha portat ni l’ordinador, on té centenars de poemes en centenars d’arxius, on guarda carpetes farcides de relats, de contes. Tot, però, són esborranys, projectes, assajos, provatures. Diaris, articles, novel·les. Tot ben amanit de silenci i decepció, una ensalada de fracassos.

La dona prem el botó del comandament del televisor. 

L’home escolta una veu en off que diu:

—Te’n recordes d’aquella novel·la que tens inacabada...?

—Ves a saber —diu l’home, que té el costum propi de la gent gran, d’interactuar amb els locutors—. A vegades més, a vegades, menys.

La dona engega unes paraules que ell no escolta; pensa en aquella novel·la.

—No sé què dir-te —sent que fa la seva dona.

—Què...? ¬—es deixondeix l’home.

—Que no m’escoltes...? Et deia que...

—Sí que t’escolto —diu ell, però tot d’una la seva ment se’n torna anar cap a aquell llibre inacabat.

«És possible que ara», pensa l’home, «tants anys després, el que fos  que em va inspirar aquella història hagi tornat a demanar-me, a exigir-me que l’acabi?» 

L’home segueix remenant les fulles d’enciam i els talls de tomàquet. «Al cap i a la fi —pensa—, aquella novel·la no està acabada per culpa d’una energia que se’m va esgotar. Però, i si aquesta energia tornés? I si, d’alguna manera, la bateria se’m tornés a carregar? I, carregada de nou, una força renovada, fins i tot en contra de la meva voluntat, m’obligués a acabar aquella història?

»Tanmateix, els esperits inspiradors també en formaven part, d’aquella novel·la inacabada. Potser s’hauran cansat, d’estar tancats dins una pantalla d’ordinador i venen a reivindicar-se, a comminar-me, a amenaçar-me perquè l’acabi, aquella història?»

—Globalment, jo penso que.. —dubta l’home, mentre enforquilla un tros de tomàquet amb unes fulles d’enciam. 

—Què...? —fa la seva dona.

—Que el cervell ens juga males passades i ens fa veure coses inexistents. No ho dic jo, ho vaig llegir en un article.

I l’home pensa que, precisament, aquest era el tema d’aquella novel·la inacabada: els curtcircuits que certes energies provoquen en el cervell d’un home. 

El matrimoni segueix menjant mentre a la tele fan anuncis. La dona retira el bol buit i agafa una plata acabada de treure del forn.

—Aquestes albergínies estan boníssimes —diu l’home, quan han buidat els plats respectius —semblen les de la meva cunyada.

—Sí, que més voldries! —el corregeix ella—. Si de cas s’hi aproximen...

—Són d’un altre estil. Marca de la casa! —insisteix.

—Si tu ho dius... —. La dona s’aixeca de la cadira i va cap a la cuina; quan  torna, l’home pensa:

«Les muses deuen existir, igual que els rius, les taronges i la xocolata?» 

L’home agafa una taronja del fruiter i comença a pelar-la en silenci. La seva dona s’asseu i  agafa un préssec. 

—Vaig llegir en un llibre —diu l’home— que els homes, en la foscor de les coves, es procuraven la subsistència a còpia de caçar bísties salvatges, més bèsties que ells i molt més salvatges... 

La dona no sembla posar-hi gaire atenció.

—Fins que, amb el pas del temps, va aconseguir aixecar-se i, en comptes de encalçar-les, les va domesticar i es va cruspir la seva carn. 

—Què més deia, aquest llibre?

—Que l’home va parlar, gràcies a que es va posar dret, per exemple, i que es va comunicar a través de les paraules i que va començar a poder imaginar coses que no existien realment. 

—Sí, però ara tenim el terrorisme d’Estat Islàmic—replica la dona—, milers de persones moren enmig del mar, tenim un món ple de desigualtats i d’injustícies; tenim un planeta malalt...

S’aixeca. Quan torna, posa damunt la mà de l’home un tros de xocolata. Els dos són addictes al cacau.

—Gràcies! —diu ell.

—Ah, i la llista podria ser molt més llarga: violència, abús de poder, desigualtats, patiment dels més desafavorits, guerres, genocidis, tiranies—. A la dona li falten dits per enumerar les misèries i les vergonyes del món.

—Però aquí estem, a pesar de tot, agafats a la paret per no caure dins la merda—, fa l’home, després de mossegar la xocolata mentre segueix la  dona, que va a seure al sofà—: el futur ens ha de salvar, o ens ha d’enfonsar del tot.

  —Encara creus que algun dia arribarem a algun lloc?

—Hi ha un paradís, el paradís del qual nosaltres mateixos ens vam expulsar. I hem de procurar tornar-hi. 

—Ja ho veus, com vols que...

—Potser n’hi arribarem molt pocs. O potser morirem en l’intent. Parlo de la humanitat del futur. Nosaltres ja no hi serem.

—Amén! —exclama la dona, amb una solemnitat de pa amb riure, posant-se les ulleres de les llargues sessions de sudokus.

L’home s’estira al sofà. Se sent cansat. Nota encara aquella sensació estranya al paladar.

—Tu hi creus, en les muses, estimada? —diu.

ESCENA 3

L’home desvetllat

 

De matinada, l’home es remou al llit i es desvetlla. S’aixeca i guaita per la finestra. Observa l’avinguda Ordesa, artèria principal de la part moderna de Boltaña que s'estén en paral·lel al riu. Davant té un dels fanals de l'enllumenat públic, punt de trobada de tota mena d'insectes voladors. Escolta el zumzeig, el ressò d'alguna tempesta llunyana, el motor d'algun cotxe que puja al poble antic. És el fons acústic d'aquella hora en què el poble travessa el darrer tram de la nit. 

La seva dona, amb les cames i els braços estirats, dorm panxa enlaire i ronca amb aquella cadència de sons suaus i lleus que no molesten. Un cruiximent del parquet sota els peus descalços quan abandona l’habitació el condueixen cap a la cuina.

Fa bascular l'interruptor de la paret. La cuina i el forn, l'aigüera, la nevera, la taula i tot allò que està avesat a veure-hi, li apareixen davant els ulls, encara mig closos. Ni rastre de siluetes dins la fosca. Respira. Escolta el silenci per si sent, en algun lloc de la casa, un altre cruixir del parquet. Enllà dels vidres de la finestra de la cuina, una teranyina de boira cobreix les cases del poble antic, arrambades a un petit turó, vigilades pel campanar de l’església i, més amunt, per un castell mig derruït, enfilat en un tossal on també hi ha una vella ermita, encara molt activa, però, com a punt de pelegrinatge local i turístic. I, més enllà, els núvols i els estels.

Agafa la tassa amb la infusió i es dirigeix cap al menjador. Des del balcó, el pont blau, de nit, té un altre aspecte, il·luminat en els seus extrems per dos de la Gorga. Quatre ulls teratològics. Fa dies que no plou i el riu baixa tranquil, sense fer gaire fressa. Els pollancres ara són embalums foscos, immòbils, uns espectres d'aquells altres arbres que, de dia, no paren de moure's. El cel, retallat per les muntanyes, mostra tot el seu inventari d'estels. En entrar al menjador, l’home observa la figura que, sobre el parquet, sembla que estigui en una andana, esperant l'arribada d'un tren. «Pot ser perfectament un feix de llum que ve  rebotat des de fora», pensa l’home. 

L’home es gira cap a una banda i cap a l'altra. Es frega els ulls. Li couen; pensa que hauria de rentar-se'ls amb una infusió de camamilla, com fa sovint. Prova d'articular una paraula. Alguna expressió. Sent com si s'hagués congelat l'aire al seu voltant. 

L’home ara busca alguna cosa entre els llibres que dormen dalt les lleixes, entre els quadres que somien ajaguts en les parets blanques, entre la pell pansida de les seves mans, entre l'oblit dels seus dits balbs. 

L’home té la sensació que un corrent estrany oneja en l'aire. Intenta capturar la cua de la sensació per posar-hi nom. Gairebé massa tard, però l'atrapa; només un instant, sent aquella música, les paraules que la seva llengua d'aire pronuncia dins de la cambra buida. I es posa a cantussejar la cançó: «La Susanna et porta al seu lloc a prop del riu… Pots passar la nit al seu costat… I saps que està mig boja, però per això vols ser-hi...» 

La musa

Com una somnàmbula, deambula per la casa. Dins la cuina, s’ha enrampat amb l’endoll del microones. No sap on ficar-se. «Estic baldada!», exclama, mentre surt d’una escletxa del parquet. Això de l’andana del tren li ha fet gràcia. «No, si tot sol, també sap inspirar-se».

ESCENA 4

L’home va d’excursió remuntant el riu Ara

Al mòbil, l’home hi troba un missatge de la dona: 

dorm, jo he anat d'excursió i m'ha fet pena 

despertar-te. Tu descansa, petons. 

«Sí, necessito descansar», pensa l’home. 

Una fascitis plantar en el peu dret li impedeix fer excursions llargues. Respon al missatge amb un concís que us ho passeu bé!, que veu que ja no entra al terminal receptor; deu estar fora de cobertura. 

L’home surt al balcó. Sap que l’aire fresc que encara baixa de les muntanyes prest es tornarà xafogós, irrespirable. 

En una carmanyola, hi posa les tres albergínies que van sobrar del sopar. En una motxilla, hi entafora una ampolla d'aigua fresca, un cantó de formatge, un plàtan, mitja rajola de xocolata i les albergínies. Al calaix de la còmoda de l'habitació busca aquella gorra que es pot doblegar i cap dins una butxaca. «No oblidis  el banyador i la tovallola; aquella com de seda que no eixuga gaire i pesa poc.» Ho fica tot a la motxilla. Abans de sortir agafa les claus i les ulleres de sol. 

Encara falten un parell d’hores perquè comenci a arribar el petit exèrcit d’estiuejants que colonitzarà terra i aigua, que s’agruparà en redols, s’apinyarà al voltant de les roques de la Gorga. Travessa el pont blau i trenca pel caminoi que hi ha al final, a mà dreta. Passa pel costat d’unes pedres enormes i, fent ziga-zagues, camina per una ronda que voreja la llera del riu. 

L’home entropessa. En aixecar-se, li sembla que el corrent d’aigua, en comptes de descendir cap al mar, s’enfila amunt, cap a les muntanyes. Es creua amb algunes persones a qui saluda d’esma. Els rajos de sol salten la barrera de les fulles dels freixes i li transiten la pell. Avança per una sendera estreta i a voltes costeruda. 

ESCENA 5

L’home veu una dona que xipolleja amb els peus l’aigua del riu. Tot d'una li sembla que duu un banyador blanc de dues peces, un bikini; però no, després s'hi fixa bé i, allò que li ha semblat teixit, ara s’adona que és pell.  «Les cataractes t’han jugat una mala passada», pensa.  Els pits, el triangle del pubis, les galtes del cul, són blancs, en contrast amb la resta, d’un color bru. L’home gaudeix d’aquella visió només uns instants, el més intensament possible, com si fos un present de la natura, plaent i fugisser. 

ESCENA 6

L’home es posa el banyador. On l’embranzida del riu s’ha esmorteït, l’aigua és tan cristal·lina que pot veure el fons de la llera. Admira les pedres de totes les mides, de colors irisats, lluents; ressegueix els camins que formen davall dels seus peus. S'imagina ser un peix que hi neda o un narcís que s’hi emmiralla. 

L’home es capbussa i braceja contra el corrent. 

La musa i la dona nua del riu

A fora, el sol crema. En una pedra grossa que sembla el cap d’un hipopòtam, la dona nua i la musa es troben. Xoquen. Es confonen. 

L’home sotja els arbrissons i les mates que, des de les dues ribes, el vigilen. L’aigua està freda. Tremola. 

L’home reconeix la dona del fals biquini blanc que braceja i ve cap a ell.

L’home surt de l’aigua. La dona nua el segueix.

«Sí, millor que sortim, ja m’estava congelant... », diu la musa, de dins la dona nua estant.

Les pedres se li claven als peus. L’home s’ha oblidat d’agafar les sabatilles de riu. S’eixuga al sol, com el llangardaix que se’l mira, des de la roca on ha deixat la tovallola. 

ESCENA 7

Fa dies que no plou. Al camí, alguns trams estan encatifats de fulles seques i, d’altres, minats de pedres, que l’home ha de trepitjar amb compte per no relliscar, sobretot quan té un petit barranc al costat. 

Mentre camina, dissimula. Observa la dona nua que va al seu costat, de reüll. 

«M’observa», pensa la musa o la dona del riu. «Tot i que fa esforços per ignorar-me, no pot; l’atracció que exerceixo en ell comença a ser abassegadora. Em desitja». 

Ara la dona no va nua, com fa una estona, en plena epifania. Va abillada gairebé com l’home: pantaló curt i samarreta vermella, d’una tela molt transpirable; sabatilles de colors cridaners —vermell i blau—, força còmodes. 

ESCENA 8

L’home va a la recerca d’una explanada on sap que hi ha taules i bancs; per poder-hi dinar còmodament. A banda i banda, els arbres fan una música que li entra per una longitud d’ona que feia molt de temps que no sintonitzava. 

«Then she gets you on her wavelength», xiuxiueja la dona, gairebé fregant l’orella de l’home  amb els seus llavis molsuts. L’home sap que la dona del riu està mig boja. Accelera el pas perquè la vol deixar enrere. Fuig del seu cos d’epifania, que ara amaga amb la mateixa roba que duu ell. 

ESCENA 9

L’home travessa un pont de pedra. A sota, no hi ha una gota d’aigua, només rocs i pols. Grimpa per un caminoi que fa una pujada prou perillosa. Ofereix la mà a la seva companya d’excursió, que ha tornat a posar-se al seu costat, en els trams més difícils.

En arribar a dalt, l’home i la dona s’asseuen en un tronc recremat, abatut segurament per un llamp, a recuperar forces. Han caminat molt. L’home sent que li gemeguen els budells. La dona, se’l mira de reüll i somriu. 

—Vinga, anem! Que em canten les tripes! —diu l’home 

La musa vol que la dona segueixi l’home, però ara és com si li falli la connexió que hi ha establert fa un moment, a la roca de l’hipopòtam. La dona s’ha quedat allí, mig estabornida. Es mira. Per què duu aquella roba? Què fa palplantada enmig d’aquell camí? On és el riu on se suposa que s’està banyant?

—És a mi...? —fa la dona. Qui és aquell home que li diu que el segueixi? Nota com si sigui dins una història que ella no s’ha buscat. No sap què fer. Està desconcertada.

—Buscarem un bon lloc on poder asseure’ns pla i còmodament i així poder matar el cuc —li rebla ell. 

«Va noia, fem-li cas», diu La musa a la dona, que, finalment, s’aixeca i corre darrere l’home. La musa respira tranquil·la. La connexió amb la dona del riu torna a funcionar.

L’home i la dona fan camí en silenci, a estones amb unes gambades llargues, d’altres, curtes, com qui arrossega un pes. El sol, ja força alt, els comença a fer la guitza. La calor els atorrolla. 

En un revolt, topen amb un esbarzer. La majoria de mores estan encara una mica verdes. Un rastreig minuciós, tanmateix, els permet espigolar-ne unes quantes de prou madures.

ESCENA 10

L’home es posa a la boca els fruits silvestres amb un delit inusitat. La menjua sembla donar-li ales. Els arbres, tanmateix, encara toquen la música de la cançó que parla de Susanna, la dona del riu. La dona que camina al seu costat li somriu, dolça. 

—Susanna! —fa l’home.

ESCENA 11

Entre les dents, Susanna-La musa té tot de granets de mora. Amb la llengua, malda per treure-se’ls de cada enfony. 

ESCENA 12

L’home passa per un terraplè estret.

Escolta, dins el seu cap:

«Compte, noi, procura no posar cap peu en fals!. No oblidis qui ets. Un pobre professor de català jubilat. Podries patir un accident...» 

Només vol passar un dia tranquil, lluny de tot, de la calor i el tràfec del poble. I ara els seus pensaments se li tornen a enredar. 

Susanna no hi és. 

—Deu haver anat a fer un riu —diu, foteta, l’home.

L’home gira sobre si mateix i escolta el remoreig de l'aigua de l’Ara, la piuladissa d'un pinçà, el lladruc llunyà d'un gos, el xiscle d'un milà que sobrevola el seu cap; fins i tot la corredissa d'un llangardaix entre l'herba resseca. Bestioles. Ningú més. 

Fa un gest amb la mà, esborra alguna cosa escrita en l'aire cremant. Abatut. Li sembla que els arbres mouen les fulles com si fossin les mans d’un públic apassionat per l’espectacle. Ridícul. 

Encara té unes quantes mores a la mà. El palmell, rogenc. Tem que hagi caigut de quatre potes en un parany dels seus, una altra vegada. 

On és, ara aquella dona?

Juga amb ell.

La musa-Susanna

«Soc aquí!» crida La musa, des de Susanna estant, que està ajupida darrere una mata. Val a dir que ara la dona que té La musa dins seu no sent res, només obeeix la seva bufeta plena.

—A més de les pipes, t’has oblidat d'agafar un llibre— diu la dona tot sortint d’entre els matolls. La musa n’ha recuperat el control.

—Però, per a què vull un llibre, si en tinc molts al cap? —diu l’home. 

—Llibre que, per cert, no oblidis que el tens inacabat. Com es deia? Ah, sí: “No hi ha arbres blaus”... Oi?—fa la dona, instrument d’La musa. 

«Nosaltres no som un parany, som la bestiola que hi cau. Existim només dins el vostre cap; el parany, doncs, ens el poseu vosaltres.», diu la dona-La musa. S’ha enfilat i juga en el brancatge dels arbres. El fullam li acarona els pits i una branca li fa de gropa. Cavalca com una bruixa.

L’home pensa que hauria estat millor anar a l’altra excursió, amb la dona i els amics. Tot i la fascitis que, cada cop més, col·labora a amargar-li el camí, juntament amb aquests pensaments tan estranys...

«Què vol? Tenim dret a pensar també, nosaltres.», diu la dona bruixa, de l’arbre estant.

ESCENA 13

L’home ben bé no sap on és.  «Ara ella t’agafa la mà i et porta al riu», recorda que diu la cançó. Gairebé no nota que trepitja unes pedres punxegudes. Les vambes resisteixen, els peus en noten i agraeixen l'esmorteïment. Tanmateix, estan cansats. La fàscia plantar comença a martiritzar-lo. Camina d’esma. Coix.

Travessa una zona de bosc i s’encanta amb una parella de pit-roigs que festegen entre les branques d’un pollancre. De tant en tant, esclata el crit d’un milà. Es creua amb un home i una dona que van amb un gos. Tots dos el saluden i després es giren a cridar l’animal, que s’ha quedat una estona a ensumar-lo. 

—Theo! Ven, ven! —crida la dona—. Perdoneu!

El gos alça una cama posterior i es disposa a pixar. En acabat, corre cap als seus amos.

L’home sent una vibració que forada la teranyina del seu cap És el mòbil. Deu ser la seva dona. Obra la cremallera de la butxaca lateral de la motxilla. Abans de clicar el missatge, clissa l’hora: la una. Llegeix: hola ca tpt b? Nisaktre pygem encsra peyons! 

 A l’home a vegades li costa descodificar els missatges de la seva dona (hola, va tot bé? Nosaltres pugem encara, petons!) 

L’home envia tres emoticones de petons. Veu que es queden a la bústia de sortida. Posa el mòbil a la motxilla i reprèn la marxa. 

«Estàs suat. Has oblidat agafar una samarreta de recanvi», li diu la dona bruixa, ja arran de terra un altre cop. «Has oblidat moltes coses.» 

—A uns cinc-cents metres, penso que trobarem una obaga fresca —diu l’home. Anima la dona a seguir-lo, allargant-li el braç. Ella s’hi agafa. Fa aquella olor de fulla que vessa verdor. 

Ja no veuen el riu. Tan sols la seva remor de fons. Més lluny, a la carretera, circulen cotxes en les dues direccions, cap a Boltaña i cap a Fiscal. Agraeix haver agafat la gorra. En tindrà prou amb l’ampolla d’aigua de la motxilla? En fa un parell de glops i la torna a guardar. 

—Me’n dones? —fa la dona.

—Perdona! —diu l’home— no sé on dec tenir el cap.

Els budells li fan glu-glu. Té gana. La fàscia de la planta del peu dret li diu «ep, soc aquí! » Coixeja.

ESCENA 14

Arran d’un camp tancat, una euga jove pastura. L’equí alça el cap i, encuriosit, se’ls acosta, a ell i a la dona, drets a tocar de la reixa de filferro que delimita els moviments de l’animal. L’observen. Li acaronen el front. 

—És preciós, aquest poltre —diu l’home. Té la pell d’un marró clar, un posat elegant. Se l’imagina guarnit com un cavall de Sant Joan. La bístia fa un gest amb el cap, com una afirmació.       

ESCENA 15

En una clariana on hi ha un antic merendero, l’home seu en un banc desballestat i corcat. La musa s’ha separat una estona de la dona i volteja per l’aire del bosc. La dona seu al costat de l’home, però, sense La musa és un cos, només. Quan La musa torna, troba home i dona esbufegant de calor. I pensa que potser d’una altra cosa... 

L’home s’eixuga els ulls plorosos. Les fulles dels arbres es mouen, com uns espectadors a la butaca, expectants. L’home s’aixeca. S’asseu un altre cop, ara en una pedra rodona que un temps feia de taula als vilatans que hi venien a berenar. Se sent estranyament abandonat. Tot i la dona, que se’l mira, companya de jocs. Satisfeta.

—Ets real...? —demana l’home a la dona que seu.

—Quan estaves obsedit amb aquella novel·la —contesta ella— ens llambregaves entre els papers, confiaves en nosaltres. Et fèiem sempre companyia.

—Però, ets real...? —torna a demanar l’home a la dona que seu. Nua.

 

—Vas acabar la carrera de Filologia —diu la dona asseguda en una pedra. —. I et pensaves que sabries escriure una novel·la. Però no en sabies, i vas acudir a nosaltres.  

»I et vas empescar aquella història de l’àngel i el dimoni disputant-se el destí (o l’ànima, si vols) d’un al·lot anomenat Damià. Vas pensar que te l’havíem inspirat nosaltres, oi? Però no era així. 

»Un dia, tot va canviar. Et vas matricular en un màster d’escriptura. I ens hi portares com a ostatges, les dones que et fèiem de La musa. Durant quatre anys, vas pensar que tot el que escrivies era pura inspiració nostra. Però no, nano. Eres tu; tu i només tu, et vas ficar en aquell atzucac de novel·la!  

ESCENA 16

L’home s’aixeca d’una revolada de la taula atrotinada on ha dinat, recull tot el que ha tret de la motxilla i l’hi torna a posar. Es diu: «Calma’t, tot anirà bé, ja ho veuràs. Cerca una obaga per fer un xubec i descansa.»

Busca un bon lloc per fer una migdiada. Si no descansa, no es veu amb cor de desfer el camí. 

Amb la respiració  entretallada l’home arriba a prop d’un gran roure. S’hi deixa caure, sota la seva ombra  Un son profund l’abraça, com una amant zelosa.

ESCENA 19

La musa

La musa, en veure que l’home s’ha dormit, decideix endegar una maniobra. Ineludible i alhora arriscada. Vol fer un sondeig, una provança. Com a bona professional del seu ram, ha de vetllar perquè tota història, per absurda i inversemblant que sigui, tingui una conclusió, un final. El seu objectiu: el replec del cervell de l’home on encara hi deu reposar la petja incòlume d’aquella seva obra escrita. Aquella que s’havia de  titular, si no recorda malament, “No hi ha arbres blaus”.

Com és lògic, no anirà al seu domicili de Barcelona, a remenar les carpetes botides d’arxius que té entaforades en l’ordinador. No li cal.  Com una engruna de pols que penetra en l’ostra del cervell, La musa s’esmuny en la petxina d’escriptor de l’home. Tot d’una, les seves neurones es veuen pertorbades, amenaçades per aquella cosa estranya que ha lliscat en el seu ordre. Hauran de defensar-se. Com? No com fa l’ostra, amb aquella substància anomenada nacre que recobreix la intrusa per fer-se-la seva i crear la perla. La seva presència, si tot va bé, esdevindrà una altra cosa encara més meravellosa: la inspiració. 

Ara, també pot ser que aquestes neurones, en comptes d’ajudar, facin la guitza i, en lloc de zel creatiu, l’escomesa d’La musa els provoqui alguna altra cosa.

Però no posem l’arada davant els bous. 

ESCENA 20

L’home que torna a casa després de remuntar l’Ara

L’home es posa la motxilla a l’esquena, disposat a emprendre la tornada a casa. El son li ha renovat les forces per acabar el seu periple. 

Se sent dir: «Sé el que estàs fent, musa boja» 

La dona apareix, de darrere un arbre. Sense La musa.

—També has fet la migdiada, tu? —li diu l’home.

—Sí —diu la dona, fent un estirament—. He tingut un somni molt estrany. Em posseïa una mena d’energia estranya. No era jo. Feia tot el que ella em dia.

L’home passa al costat d’un tram de la riba del riu on ja hi formiguegen grups de banyistes. Veus, crits. La dona, darrere seu, avança en silenci, s’escolta mentre respira, compassat amb el camí dels seus peus. No sap qui és, encara. Deu estar encara dins el somni, pensa.

L’home pensa que la fascitis plantar no se li ha deixondit, encara. 

Un soroll eixordador li fa aixecar el cap. Un batre de pales desaforat. És com un dofí volador gegantí. Recorda que a prop hi ha un heliport de Salvament de la Guàrdia Civil.

—Alguns excursionistes que s’han perdut —diu l’home a la seva companya—. Per cert, t’hauries de tapar, ara; si algú et veu així, no sé què pensarà...

La dona, en adonar-se de la seva nuesa, s’amaga.

ESCENA 21

L’home ara veu passar a tota velocitat un 4x4 de la Guàrdia Civil. Lluny, se sent una sirena. El dofí gegant enfila cap a l’heliport. En la carretera s’ha format una corrua de cotxes. El poble, a l’estiu, es posa uniforme de ciutat. Es fa antipàtic. Remuga i et demana explicacions, insolent i insomne. L’home pensa en la Susanna. On és, ara?

«Deixa-la, ja, la dona del riu», el renya La musa, que ara és dins el cap de l’home. «A veure si ens entenem, jo he vingut a parlar del “nostre” llibre, aquell que tens dins l’ordinador a Barcelona. El del projecte de fi de curs de l’Escola d’Escriptura aquella...l’Ateneu Barcelonès? No te’n recordes? Quatre mil euros gastats per no res. La teva dona, segur que sí, que se’n recorda!»

«Ha vingut a matar-me», diu l’home sense esma mentre s’aboca des de la barana del pont a les aigües de la Gorga, ara més encalmades. «Ella ha vingut per matar-me. Susanna.»

Tremolós, l’home busca el nom de la seva dona en els contactes. Clica sobre la icona de trucada. Es posa l’auricular a l’oïda i escolta els tons: 

—Biib, biib, biib ...

Per les escales que porten al riu l’home veu baixar un grup de persones. Potser li aniria bé, una capbussada. Passen uns nens dalt sengles bicicletes; s’han d’apartar; per la banda del càmping ve una autocaravana. 

L’home escolta una altra veu, més metàl·lica: 

—El teléfono al que llama se encuentra apagado o fuera de cobertura.

Posa el mòbil a la motxilla. Amb la mà es tapa l’orella, com si volgués apagar les veus dins el seu cap. 

«Ha vingut per matar-me».

Pensa que s’està tornant boig. Un brunzir intermitent, com una emissora de ràdio que es perd en les ones hertzianes. Veus… més veus. Les veus del bloqueig. Les veus molt llunyanes d’un temps salat, espès, com un plat mal cuinat. Les veus d’aquells anys d’un estudiant que passava gana de llibres, que s’empatxava de solitud, que dormia fora dels llits, que somiava sense l’ancoratge de la son. I aquella altra veu, més propera, que li parla de provatures narratives infructuoses, de sinopsis, d’escaletes, de planes inintel·ligibles, de laberíntics paràgrafs, de frustrades esperances de tirar endavant una novel·la impossible, impublicable. Il·legible.

L’home ara va d’un cantó a l’altre del pont. Llambrega el grup que ha descendit per les escales; dues dones s’han capbussat,  seguides de dos homes. Són molt  joves. Es fixa en una que porta un banyador blanc. Des d’una roca que emergeix de l’aigua, el saluda amb la mà. 

És ella? Susanna. La dona boja del riu. Ella. Ha vingut a matar-me. A matar-me.

Li torna, a contracor, la salutació. Veu, però, que és la Mertxe, la seva dona. Va completament nua. Està a punt de cridar, horroritzat. Però tot d’una la dona de l’illot ja no és la Mertxe, sinó una de les noies del grup de jovent. S’empenten, fent equilibris damunt la pedra. 

Nota l’entrecuix humit. Es canvia de posició, amb la mà encara a l’orella, per no perdre del tot el fil metàl·lic d’aquells mots:

«Et volíem humiliar» escolta, entre un crepitar de sons híbrids. «Un dia, una de nosaltres, arraulida en un racó del teu cap, es va abaixar les calces i es va posar a... Com ara tu, que t’has pixat als pantalons!» 

Tot ben xop, l’home sent una vergonyant ferum i fuig del pont, espantat. Un cotxe que passa, fa sonar el clàxon perquè és a punt d’envestir-lo. La carretera renega, l’escridassa. 

ESCENA 22

L’home fa un parell d’alenades fondes, per asserenar-se. Algú,  en algun enfony del seu cap, li fulleja  la novel·la que mai no va aconseguir acabar. Li llença a la cara. «Per què no la vas acabar, sòmines?», li diu. 

«M’aniria bé una capbussada al riu», fa ell. «No pretendrà que l’acabi, ara! No en tenc cap ganes! 

»Ja vaig decidir que ho deixava córrer. Ni mecanos, ni sinopsis, ni escaletes. A la merda! 

«Ni amb els quatre cursos d’escriptura on et vas matricular vas aconseguir-ho. Sòmines!», fan les veus dins el seu cap. 

—No, ni amb elles, les muses, ni amb ells, els professors, no ho vas aconseguir! —li diu la dona del riu a l’orella. Ha tornat, amb el seu fals biquini blanc. 

—Susanna! Ets tu! Ets real! —fa l’home, abraçant-s’hi, bojament.

—Només volies descansar—li xiuxiueja la dona—, estar tranquil, menjar coca del poble acabada de treure del forn, gaudir de la  jubilació, de la família. Contemplar l’horitzó entre el verd dels pollancres. Ets un escriptor bloquejat, sí. I què? A qui li importa, qui la trobarà a faltar, la teva no novel·la? 

»Els arbres no són blaus. Quin títol més ridícul!

»Soc jo, La musa, la plaga de llagosts que porta el vent dels teus pensaments».

—Sí, i ara jo t’hauria de cremar —crida l’home, La musa boja, llagost devastador, ja que no puc parar la ventada.

—Hasta luego! —li diu algú.

—Hola! —diu l’home, d’esma.

S’aixeca del banc. Es pentina a la gal·lesa, amb el rasclet dels dits, la cabellera blanca. 

L’home pensa que li anirà bé una dutxa. Fa pudor de pixum. Té a poques passes la porta d’entrada a l’edifici del seu apartament. És una construcció de pocs anys, un bloc d’habitatges situat en un lloc privilegiat de Boltaña, sobretot a l’estiu, ja que, per la seva part posterior, guaita a la Gorga, entre la verdor dels pollancres.

Clau en mà, obra la porta que dona accés al vestíbul. Quan pitja el botó de l’ascensor, desitja amb totes les seves forces que les veus empipadores n’hagin quedat fora. 

La dona del fals banyador blanc li somriu, des del carrer. Malèvola.

Perquè, ara sí, tem per la seva vida. Sap les seves males intencions. 

ESCENA 23

(La musa)

«No m’has deixat fora, no», diu La musa. «Només que jo ara no vull entrar. Et deixaré tranquil una estona. 

»Fa unes hores, potser  ja no te’n recordes, mentre dormies sota el gran roure, m’he  esmunyit dins el teu cap. Per tafanejar tot allò que has escrit, amb penes i treballs, al llarg dels anys. He recorregut unes quantes vies neuronals, he circulat per travesses perifèriques de nanonervis i he avançat per microramals sinuosos de l’hemisferi dret del teu cervell. 

»I, per fi, he arribat a un lloc on, encara que no t’ho pensis, guardes una informació a la qual només jo puc accedir. Una mena de registre akàsic personal on tot el que ha passat pel teu cap segon a segon, minut a minut, hora a hora, dia a dia, setmana a setmana, mes a mes, any a any, ha restat enregistrat. He tingut una feinada  a desxifrar milions i milions d’impulsos elèctrics que he hagut de transformar en el codi de la llengua catalana.  Aquesta ha estat la part més fàcil, per a mi. No en va, vaig treballar, fa molts anys, amb el senyor aquell que en va establir les normes i la gramàtica. El senyor Pompeu Fabra.

»He garbellat milions de textos, esborranys d’idees, madeixes de paraules, la immensa majoria sense sentit. M’he entretingut en desxifrar mapes que m’han portat a indrets com ara Sa Cova de Sa Nacra,  Santandria, el pati de la casa del carrer de Sant Pere, a Ciutadella de Menorca. 

»He entropessat amb personatges entranyables: en Benhurc, en Malhurc, en Marc, el Mestre. N’he conegut d’altres com n’Úrsula, n’Anna, l’àvia Margarida. M’he posat còmoda, en veure tal quantitat de literatura, de poesia i d’articles de dietari per repassar. He tingut notícia d’un tal Pee Nyal, que viu dalt el Penyal de s’Indi,  a l’illa de Menorca, i que és, sembla, el narrador d’alguns capítols de  la teva obra inconclusa. I he conegut n’Antonio i na Juanita, i tots els seus fills, entre els quals en Damià, el protagonista de la teva novel·la fallida; i en Peter i na Margot, els del bar es Forat,  i el doctor Campins. Després han desfilat davant els meus ulls infinits en Delich, en Quim, en Martí, en Fer, en Nicet, en Pónzio; i d’altres joves ciutadellencs, amics i amigues enyorats d’en Damià. I en Jeronimo, l’indi del pati,  i la tia Àngels, gran llegidora de llibres plens de fantasies i savieses.  

»Tants i tants personatges he conegut! I no només personatges, sinó també llocs meravellosos, increïbles. He recorregut les planes interminables d’Aligràmnia, he rebut la visita dels seus habitants, els aligramnencs. 

»En fi, en un tres i no res, mentre  dormies sota l’ombra d’un roure, jo he travessat els camins esparsos del teu llibre. He habitat la increïble història d’en Damià Pont i Estrany i la seva estranya alegria de viure, la seva fotuda por de viure, el seu pols absurd entre l’una i l’altra, la lluita del tot inversemblant entre un àngel i un dimoni  per fer-se amb el seu destí. En fi, un galimaties!

«Mentre et llegia m’he preguntat d’on sortien tots aquells personatges, tots aquells llocs, tota aquella fantasia? De l’escriptor fracassat que dorm sota l’arbre? Del professor jubilat que estiueja en aquest poble pirinenc i que ara vol que el deixin tranquil, que ja no vol escriure mai més, que se li’n fot la història d’en Damià Pont i Estrany? 

»No. 

»Tota aquella literatura no podia haver-se congriat en el teu cap. Llavors he pensat en diverses hipòtesis: Unes muses que no tenen res a veure amb nosaltres t’havien colonitzat el cervell, omplint-te’l d’absurdes històries d’àngels i dimonis, de mestres d’escriptura que viuen en coves, d’amics que cauen en un pou i retornen a martiritzar l’amic que ho ha vist i no ha fet res per salvar-lo. Però qui eren aquestes muses tan maldestres, d’una imaginació tan reptadora per als pobres lectors? Com havien aconseguit embolicar un aspirant a escriptor d’aquella manera? 

»Una altra hipòtesi que m’he plantejat és que tu no tenies cap de les aptituds i habilitats que ha de tenir un escriptor de novel·les, un escriptor mínimament capaç de tramar una història de tal manera que sigui llegidora, publicable per a un públic normal. 

»Cap de les dues, però, no m’han acabat de convèncer. 

»I m’he quedat amb el gran dubte: com ens ho farem per acabar amb la teva història? Com podrem redreçar, tu, Pau Bosch, i jo, La musa, aquell nyap de novel·la?

»N’haurem de parlar... »

ESCENA 24

L’home contempla, un altre cop, el riu i els pollancres.

A l’home li agrada veure la posta de sol darrere aquestes muntanyes. Però ara, no sap ben bé per què, la mirada se li’n va cap als troncs dels pollancres. Cap al verd fullatge onejant. La Gorga, amb les seves aigües cristal·lines, el pont blau que travessa l’Ara. Tot li sembla embolcallat de colors irreals. El que l’envolta és com un tapís sobreposat que penja del cel. El pont, els arbres, el riu. Com si un pintor hagi barrejat a la babalà els colors del paisatge. 

Li sembla sentir unes passes darrere seu, que s’aturen justament sobre aquella peça del parquet que està desencaixada i que, si t’hi pares, es mou sota els peus. L’home té la sensació que deu ser la Mertxe que, per fi,  ha arribat de l’excursió. Es gira. La dona li somriu. És Susanna. La cara pàl·lida, deshabitada. Morta?

Una baldufa. La dona fa voltes sobre si mateixa. L’home sent que les parets del menjador s’esfondren en un enderrossall de maons, que el terra és de paper d’estrassa i pren la forma d’un mar embravit. Es llença damunt la dona, per salvar-la. Vol sortir al balcó, braceja entre ones de paper i restes de la dona; braços, cames, pell esfondrada. La dona ha desaparegut. 

La mirada d’La musa darrera la capçada dels arbres i la desesperació de l’home

L’home-escriptor bloquejat pensa en aquells altres arbres, els que hi havia en el seu pati, el pati de la teva infantesa que va haver d’abandonar d’una manera traumàtica. Com havia fet, també, el Damià, el protagonista de la  novel·la que mai no acabarà. Pensa en la pomera. En els jocs en què es disputaven, ell i el seu millor amic, un trofeu meravellós que no era altra cosa que una clau rovellada. Igual que feien en Damià i en Marc en la història estroncada.

L’home recorda el pati dels veïns on, en el seu llibre, havia anat a parar aquella misteriosa clau i on ell mateix havia saltat un dia per caure dins el pou de la merda, dins la fosa sèptica. La història d’en Damià i la seva pròpia se li confonen dins el cap, a l’home que ara s’aboca al balcó.

Només ha de saltar a buscar-la. Ha de prendre la decisió, una decisió llargament meditada, potser durant tota una vida, una decisió ferma, inamovible... com el tronc d’un arbre poderós, com el tronc dels pollancres que l’esperen allà baix. Només ha de saltar, com aquella vegada que va saltar sobre el pou de merda del pati solitari. Sí, ha de saltar, com quan volia agafar la clau que l’amic li havia pres...  

«Fes-ho, Pau Bosch! Per fi, acabaràs el teu llibre», es diu, «el teu i el del Damià. D’una vegada per totes. Persevera! Ara!»

La musa passeja pel poble

«Ho va intentar, l’home que volia ser escriptor», diu La musa, que ara passeja pel poble i fa companyia als animalons de la nit, als gats insomnes,  als insectes voladors, a les cuques de la llum, als gossos rodamons. 

»Però ni a la Facultat de Filologia —on s’hi va estar cinc cursos—, ni a l’Escola  d’Escriptura —on hi va pegar voltes quatre anys més—, li van desfer el nus. Tot va ser en va. Aquelles muses  —no nosaltres— li ho desbarataven tot. Sempre. El feien divagar. L’allunyaven d’una escriptura de convencions clàssiques. Es perdia en una prosa laberíntica. I vet aquí que l’estranya història d’en Damià Pont i Estrany  —que s’assembla molt a la seva— roman encara avui en algun calaix, a Barcelona, inacabada. 

»Hi haurem de posar remei. Jo he vingut amb la missió de posar un punt i final a aquesta història» 

I La musa es trasmuda en un raig de llum sota el pont blau que creua el riu Ara.

La musa dalt la bicicleta

Una hora de bicicleta, sense presses, separen Boltaña del poble de Guaso. S’hi pot anar per la carretera d’Aínsa i, abans d’arribar al polígon industrial, girar a la dreta per travessar el pont que duu a l’hotel El Monasterio. Es voreja part del perímetre exterior del complex hoteler i es tomba a l’esquerra en direcció a Margurgued, un petit poble esdevingut zona residencial, a uns tres-cents metres de l’antic monestir. Es passa davant la  terrassa del bar El Pajar, punt on la carretera s’allarga un bon tram. A mà dreta, es deixa el càmping Boltaña. Després hom enfila unes quantes corbes força empinades, sobretot en el darrer tram. 

A l’estiu, hi ha força trànsit de cotxes, motos i bicicletes, que travessen camps i petits boscos, aire pur i cel blau.  

Mentre pedaleja, l’home s’imagina les corbes i les rectes de la carretera com el seu futur, l’ordit de la seva vida. Pensa que viure és enllaçar punts, recórrer distàncies, teixir una teranyina. Fabricar la perla de la vida. 

Pensa en els dies que va passar, fa unes setmanes. Va arribar a pensar que havia patit un ictus. Cap insinuació a la Mertxe, però, per no preocupar-la. Aquella estranya excursió. Les coses insòlites que li van passar pel cap. Els pollancres que el cridaven. La clau. Després, aquells pensaments, un degoteig de dubtes. S’estava tornant boig? Demència senil? Alzheimer?   

Aquests són els pensaments que, mentre pedaleja, tenen la ment de l’home ocupada. 

Se n’adona quan gira aquella corba. Susanna seu en la barra de la bicicleta, frec a frec amb ell. Com quan era petit i anava amb el seu pare a l'hort del Camí Vell. 

«Hola», li diu ell. La llarga cabellera de la dona del riu Ara aleteja. Alguns cabells fins i tot li tapen de tant en tant els ulls. L’home manté la mirada perduda en algun punt de la carretera, potser entre els arbres del bosc que té a la dreta, on les cigales proven de lligar les últimes estrofes del seu monòton cant estival.

L’home es gira cap als dos costats de la carretera. Busca algun indici de broma televisiva, o d’alguna falla en el paisatge, algun tirany boirós que faci pensar que qualsevol moment tot el que l’envolta desapareixerà com ho fan els somnis més reals i es despertarà d’una llarga migdiada.

Susanna s’ha adonat del seu atordiment i diu:

—Tranquil, només he vingut a parlar amb tu sobre un assumpte.

Les mans de l’escriptor bloquejat  suen i se li enganxen al manillar. S'empassa saliva. El cor se li accelera com si en comptes de circular per pla pugés el Tourmalé.

—T’havies oblidat de mi? —li diu la dona—. Havies oblidat la dona del riu? 

Feia dies que, tot i contemplar el moviment de les fulles dels pollancres, l’home no havia tornat a pensar en la seva novel·la. No havia tornat a sentir aquelles veus. La Mertxe i ell havien anat a sopar al Callizo, el restaurant més famós de la comarca, per celebrar els quasi trenta anys de matrimoni feliç. Cap més passeig o conversa amb cap dona del riu. Com aquell alcohòlic que fa temps que no beu. Cada dia una batalla guanyada, una més, fins a la incerta victòria. 

És cert, no havia estat fàcil. Havia patit alguna temptació. S’havia sentit dèbil, alguns moments. Fins i tot havia pensat anar a Barcelona uns dies i tancar-se sol al pis i trobar-se amb elles. Les seves muses. Provar per enèsima vegada d’acabar la fotuda novel·la. Però ho havia superat. 

Ara l’horroritza pensar que aquells esforços no han servit de res, que la debilitat que havia cregut superar, l’ha empès un altre cop cap aquella energia endimoniada. 

Una altra vegada està als seus braços?

La bicicleta, furient, corre com si no fossin les seves pedalejades les que la impulsen. La vol parar. Travessa camps i boscos. Intenta frenar-la. Les estrebades nervioses de les mans, són del tot inútils. Prova de tranquil·litzar-se, de treure-se-la del cap. 

—Fuig! —crida.

El bicicle s’aixeca del terra, ho nota tot d’una.

Ja no és capaç d’identificar Boltaña i Guaso, deuen quedar molt lluny, qui sap si ha sortit de la comarca de Sobrarbe, de l’Aragó i està circulant  per terres de Catalunya! Quan passa, frenètic, per un tram llarg d’una carretera ben recta, prova de mirar-li la cara.

—Què mires? —li crida la dona amb una veu estrident que a l’home li sembla un enfilall de grinyols, més que de paraules—: vigila la carretera, que encara ens la fotrem!!

—Què vols de mi?—gemega, espaordit—. Per què has tornat?

—Tornar, dius? —fa la dona damunt la bicicleta—. Si mai no me n’he anat! Qui et penses que feia moure els pollancres, tots aquests dies? Et recordo que tens una feina pendent d’acabar! —. Crida com una boja. 

—No vull! —Fa ell, també fora de si—. Ja no som escriptor. Aquella novel·la... A més, la responsabilitat que no l’acabés és també vostra. Se suposa que...

—Nostra? —brama ara La musa des del més profund replec del cervell de la dona—. Nosaltres, les muses, no som responsables de res! Tothom sap que no existim! Ningú no hi creu, en nosaltres, ningú no ens en demanarà mai, de responsabilitats!

—Jo sí que hi crec! —es desespera l’escriptor dalt la bicicleta desbocada.

L’home ja no nota el contacte de les rodes amb l’asfalt. El velocípede rugeix com si tingués el motor d’un cotxe de carreres. Vola cada vegada més ràpid, com una bèstia alada desbocada. La suor li xucla el cos. Les mans, engalavernades, engrapen el manillar com les urpes d'un animal dissecat. La carretera  serpenteja allà baix, sembla un cuc de terra. Ja no sent el soroll del motor, només el xiular de l’aire quan la bicicleta el travessa. Veu passar algun núvol esfilagarsat, algun falcó peregrí, estols de falciots.

—Hi creus perquè has perdut la xaveta, home! —fa la dona-La musa—. I frena d’una vegada, que encara tindrem un disgust.

—Vols dir que... que...—quequeja.

—Vull dir que —fa, més calmada, la musa dalt la bicicleta— de la teva dèria d’escriure un llibre no en té la culpa ningú més que tu. No ens vulguis fer responsables a nosaltres, que, com et dic, només existim dins el teu cap. 

—Però jo ara et veig, ets aquí, dalt la bicicleta...

—N’estàs segur...? Igual que n’estaves l’altre dia, en l’excursió? Mira, si vols que et digui la veritat...

—Sí, vull que em diguis la veritat!

—Doncs mira: Tot el que t’ha passat ho has provocat tu amb les teves obsessions, tu que no ets ni seràs mai un escriptor, per molt que t’hi escarrassis. Nosaltres no hem estat  res més que titelles... De fet, tu i totes nosaltres no hem estat altra cosa que titelles, ho entens?

—Però... de qui? Qui és el titellaire, a qui se li han pogut ocórrer unes història tan absurdes i delirants, tan...?

Després del xoc terrible, l’home que volia escriure un llibre veu un al·lot enfilat en una pomera blava. L’espera amb els braços oberts. L’acompanyen un àngel i un dimoni. L’àngel va vestit com anava ell un diumenge de Rams qualsevol quan estrenava la roba de la nova temporada: pantaló blau marí, de pota d’elefant, camisa blanca amb ratlles blau cel, una sahariana beix i, al coll, un mocador de seda a joc. El dimoni, l’ha copiat, només que els calçons que duu són vermells robí, la camisa és color de sang i la sahariana, negra. L’acompanyen un home amb una túnica i un collar de petxines. I un noi ben plantat, que et saluda i et fa l’ullet. 

Mentre l’home (que havia escrit una història impossible de ser entesa per a cap lector) li retorna la salutació es fixa amb la clau, que estreny amb l’altra mà. Al seu costat, una anciana de cabells blancs va carregada amb un munt de llibres i acompanyada d’un gat de pelatge negre com el carbó. 

L’home ara veu un riu d’argent, entre els núvols rosats del capvespre boltanyenc. I el que li crida més l’atenció és aquella pomera, com la que hi havia al pati del carrer de Sant Pere d’Alcántara. És un gran arbre blau. Tothom li deia que no, que no hi havia arbres de color blau. Ara ja sap que sí, que n’hi ha, que ell tenia raó.

El cotxe que venia de front ha entrat en la corba per on la bicicleta on viatjaven l’home i la seva amiga La musa, circulava a gran velocitat. 

L’home mai no sabrà que la bicicleta i ell han sortit disparats cap a aquell arbre. Ni que el cel d’aquest capvespre calorós de juliol s’ha tenyit tot d’una d’un blau rogenc.

EL MANUSCRIT

Mertxe

La dona empeny la porta envidrada que dona pas a l’ample vestíbul. Fa una ullada ràpida al seu voltant. Pensa que no li agradaria gens trobar-se algun veí o veïna amb qui engegar per enèsima vegada el rosari de preguntes i respostes sobre el seu estat d’ànim actual, després de tot el que ha passat els darrers mesos. Així que passa a corre-cuita davant la filera de les bústies —ja mirarà després si hi alguna carta— i enfila cap a un dels dos ascensors. A dins, pitja el botó del segon pis. Es mira al mirall i veu aquella cara trista que l’acompanya des de fa tres mesos. S’hi ha acostumat i ja no fa cap esforç per foragitar-la de la seva vida.

La dona obre la porta del segon quarta. Les cames li tremolen i el cor li batega amb força en les temples. Des que va morir el seu home, és la primera vegada que hi entra sola, en el pis de Barcelona que han compartit els darrers trenta anys. 

Arrufa el nas; fa molts dies que ningú no hi ha entrat i un desagradable tuf ho impregna tot. Les persianes de la sala resten abaixades. Les puja i  deixa entrar l'aire i els raigs de sol, que llepen les rajoles de la terrassa amb la seva llengua mel·líflua.

En el bany, la rep el degoteig de l'aixeta que no va aconseguir que el seu home —sempre ocupat en els seus papers—, li arreglés.  Escolta ressons que van i venen per tota la casa com una columna de núvols que es dirigissin cap a una tempesta incerta i llunyana. En la cuina hi ha una pila de plats dins de l'aigüera, en un equilibri sense convicció, casual. L’aixeta, absorta i impotent, els observa des del seu mutisme. Sobre la taula, hi ha papers, gots, tasses i culleres asfixiades sense líquid per remoure, inerts en una prolongada fase d'abandó. 

Asseguda davant l’ordinador, fa esforços per mantenir a ratlla les llàgrimes. Pitja el botó d’encesa i la pantalla s’il·lumina. Sap de memòria la contrasenya que ha d’escriure en el requadre. Li va costar molts dies i molts intents esbrinar-la. Sort que, al final, la va trobar escrita en una de les seves llibretes: el seu nom, a l’inrevés: upa. Mira si n’era, de fàcil.  Tres lletres, una a una, amb els dits com a espantats davant la negror de cada tecla. 

Espera que tots els arxius es carreguin. 

El cor, però, sembla no tenir aturador i empeny i empeny, Batega cada cop amb més força. Li sortirà per la boca, per les orelles, i llavors es morirà.

«Potser seria el millor, morir-me», pensa.  

—No t’ho recomano —sent que diu una veu darrere seu. 

(La musa)

La musa no tenia intenció de desfer-se’n, de l’escriptor. Però les coses han anat així i ara no sap què fer. Segur, però, que no vol que la vídua també tingui un accident. 

Se li obren diferents opcions. La primera, fer tot el possible per aconseguir acabar la novel·la de l’home que fa uns mesos es va estavellar contra un arbre.

Les paraules que ha escoltat la dona les ha pronunciat ella. Espera no haver-la espantat massa. Però ara veu que sí, que la dona no reacciona. «Serà millor que no digui res més», pensa, i deixa fer a la dona.

(La dona)

Glaçada. El cor se li atura durant... No sap especular... no pot, amb el temps que separa la vida de la mort.

Morta de por. Incapaç de girar-se i comprovar-ne la causa, de la seva por.

Tanmateix, aquella veu. Aquella veu no li és desconeguda.

A fora fa molt fred. Som al mes de gener. La dona seu al sofà de casa. El seu fill petit, el que viu a Barcelona, acaba de marxar. Ell i la seva companya la venen a visitar tots els diumenges a la tarda. Entre setmana no poden, estan molt ocupats. Els arbres del carrer ja han perdut totes les fulles. No vol estar desanimada, però no fa més que pensar que l’hivern serà molt llarg, sense ell. Ella mai no havia volgut llegir res, del que escrivia el seu home. Tenia por de no entendre’l. O potser temia quedar com una inculta. No volia ser una mala influència, causar malastrugança al futur literari del seu home. 

«Si un dia publiques, llavors et llegiré». Ell ho entenia, mai no li havia insistit que ho fes. A més, pensava que, si el llegia, potser passaria alguna cosa que trencaria el fil, que li buidaria el dipòsit de la inspiració. De l’escassa inspiració que tenia els darrers temps. 

Tanmateix, el dia de la pretesa publicació no va arribar mai. Així que ella ara sent la pena de no haver pogut compartir amb ell tot el que havia escrit durant molts dels anys que han viscut junts. Sí, durant molts anys el seu home va maldar per acabar aquella estranya novel·la. Ella no li deia res, però patia en silenci la seva lluita, les seves il·lusions, les seves frustracions. 

Fins que un dia l’home li va dir que ho deixava, que ja no escriuria més, que se n’havia cansat. Va ser poc després de jubilar-se, després de fer un darrer intent quan es va matricular en aquell màster per a narradors.

—El professor m’ha dit que tothom escriu com és —li havia explicat poc després d’acabar el tercer curs—.Que tots els escriptors tenen les seves patologies; i que la meva és una exhuberància laberíntica i un estil massa frondós i una mica críptic—. Després, aixecant una cella havia reblat—: ha dit “una mica” per no repetir la paraula “massa”, segur.

El primer dia que ella s’havia assegut davant el seu ordinador havia tingut aquell ensurt que quasi la va fer saltar de la cadira. Li havia semblat sentir la seva veu. 

Ara, tres mesos després d’aquell ensurt, segueix sense trobar el que busca. 

Mira els arbres despullats i pensa que, sense ell, seria millor que la mort també se l’emportés a ella... 

—Et necessito —sent que fa una veu apagada, com si s’estigués ofegant—, m’has d’ajudar a... publicar la novel·la...

(La musa)

La musa ha hagut de parlar-li un altre cop, a la vídua de l’escriptor. Ja sap que l’espanta, però de tant en tant ho ha de fer; no vol que la dona faci un disbarat. Passa el temps i encara no ha trobat cap pista que la condueixi fins a la novel·la.

Però, és això el que vol? 

Una altra opció, la segona, seria que la novel·la restés com està: en un calaix, dormint el son dels llibres inacabats. Morta la cuca, mort el verí. No cal, remoure més la merda. Si el pobre Pau Bosch no va poder (o no va voler) acabar-la, aquella novel·la, a què treu cap ara que s’hi capfiqui la seva pobra vídua? 

«Ai, què faig?», es demana La musa.

(la vídua)

Publicar la novel·la. Ella no en té ni idea, de com es publica una novel·la. És de ciències, ella. Sí, li agrada molt llegir, tot i que darrerament li costa més, no troba el moment de fer-ho amb calma, no gaudeix de la lectura tant com abans. Els anys comencen a pesar,  necessita més temps per a fer-ho tot. I llegir és una tasca que demana concentració, esforç a vegades. 

D’on se suposa que ha de treure les forces per publicar la novel·la que el seu home no va saber o no va poder publicar?

A més, primer se l’haurà de llegir, no? Tremola tota, quan pensa en el tràngol de llegir-lo, el seu home mort. Allò que no havia volgut fer mai mentre vivia ara s’ha de convertir en una necessitat, en una empresa ineludible, si vol complir amb els desitjos del seu estimat. 

(La musa)

La musa ara somriu; «és així», pensa, «és així, aquesta és l’actitud. Des d’ara t’has de posar a treballar, Mertxe. Si cal, jo t’ajudaré. El primer que has de fer és entrar en el seu ordinador i veure com pots trobar la novel·la.»

Tanmateix, La musa tot d’una s’ho repensa. «No havíem quedat  que era millor no tocar-la?»

(La vídua)

Ha quedat bocabadada. Mai no s’hauria imaginat la quantitat de carpetes i d’arxius que el seu home va arribar a acumular. «Tenia la síndrome de Diògenes, o què...?», pensa. 

Poemes (de joventut, de maduresa, de vellesa), dietaris de diferents èpoques (d’estudiant, de professor de secundària, de pre-jubilat, d’estiuejant avorrit, de viatger meravellat), contes, narracions, relats. Una desena de blocs on el seu home havia abocat un fotimer de materials: articles, fotografies, poesia, prosa, ressenyes de llibres llegits, pensaments, aforismes. 

«Sí, una variant de la síndrome de Diògenes, devia tenir, el meu home. » Una patologia que, en comptes de portar-lo a guardar tota mena d’objectes, brossa i coses inservibles, el feia emmagatzemar tot allò que havia escrit durant tota la vida i que no havia estat mai capaç d’organitzar, de donar-li una estructura, un sentit; i una vida, fora del seu món i del seu cap. 

No és que pensi que tot allò no serveix per res. Pobra d’ella. Al contrari, 

està admirada de tot el que havia estat capaç de crear, el seu home. El que no entén és per què no havia reeixit a donar-li una sortida, de mostrar-ho al món. Començant per ella mateixa.

—El dia que la publiquis , la llegiré —li deia sempre. Però mai no ho havia fet.

Ara era massa tard. 

O no.

Sona el telèfon i ha de córrer a agafar-lo, passadís enllà. 

—Sí...?

—Hola, Mertxe, soc jo, la Mariajo.

—Ai, hola, Mariajo!

—Com va tot...?

(La musa)

La seva cosina Mariajo treballa en una editorial. Bé, no exactament, treballa en la Diputació de Barcelona, i aquest organisme supramunicipal té una editorial. La musa, en escoltar la conversa de les dues dones, pensa que potser la vídua li podria demanar...

(La vídua)

—... Escolta, Mariajo, a la Dipu no teniu una editorial...?

(La musa)

Ja s’ho temia, La musa. A l’editorial de la Diputació de Barcelona només publiquen obres divulgatives, assajos, textos administratius, textos històrics... En cap cas, obres de ficció. Per aquí no aconseguirien res. «Però potser és millor així. Deixem les coses com estan».

(La vídua)

El primer que es proposa, doncs, la vídua de l’escriptor és localitzar la novel·la no publicada del seu home entre tota aquella munió de carpetes i arxius. El primer gran escull que ha de salvar és escatir, d’entre totes les novel·les que el seu marit tenia començades, —mig acabades o no—, quina és la que busca. Deu ser la que havia titulat “L’home que va caure en un pou de merda”? O la que porta el títol de “L’estranya partida”? Com saber-ho? I encara la cosa es complica a mesura que en descobreix de noves, de candidates: 

“Les muses”, “Muses puerils”, “Pujada al Mont Improbable”. 

I, encara, en troba una que li fa posar els pèls de punta; es titula “Tots els noms de la novel·la”. 

O aquesta altra: “Una novel·la per a mi”.

Si ha de llegir-ho tot pararà boja. Per si no fos prou, la dona comprova que moltes de les carpetes i arxius estan duplicats en algun dels llapis de memòria que havia acumulat el seu home. Quan això passa ha d’esbrinar si els dos arxius són exactament els mateixos o bé un dels dos és més actual que l’altre i en seria, per tant, una revisió. 

Tota aquesta recerca l’ha de compaginar amb la seva jornada laboral a l’IOC, l’Institut Obert de Catalunya. I encara sort que en la cinquena planta de l’edifici on té la seu aquest organisme, al Paral·lel, la vídua de l’escriptor pot consultar algun company professor d’informàtica que l’assessora en algunes qüestions tècniques que se li plantegen.

Quan ve algun dels seus dos fills a casa, moltes vegades la troben  davant l’ordinador en què havia treballat el pare, envoltada de fulls de paper, uessabés, tasses de cafè buides i tota mena d’estris d’escriptori escampats per sobre la taula: bolis, llapis, gomes, marcadors, clips, pòsits...

—Mama, per què no ho deixes córrer? —li diuen—. Cal, aquesta feinada, aquest desplegament de... A més, necessites distreure’t, sortir, no pots estar-te tantes hores a casa.

Ella els contesta que tranquils, que té la sensació que ja li falta poc per trobar el desllorigador de tot plegat. Que ho pressent.

—A vegades fins i tot noto com si ell m’hi ajudi, com si el tingui aquí. Al meu costat...

(La musa)

La musa somriu. La dona no va tan desencaminada. No és el seu marit, que l’ajuda; però, vaja! Es pot pensar que una part d’ell, sí, que està al seu costat. Però, ai! Ella, La musa, a desgrat del que pensa la dona que ara remena tota la quincalla de l’escriptor per veure si en treu alguna peça de valor,  opina que els fills tal volta tinguin raó. Que no val la pena, que mira, que si el seu estimat pare havia perdut bous i esquelles per aquella novel·la i no havia aconseguit acabar-la...

(La vídua)

—Tot això ho faig pel vostre pare, no ho oblideu —els diu. 

Era ell, qui li ho havia demanat!

—Mama, no diguis això! Com en pots estar tan segura? El papa feia molt de temps que no escrivia, ho saps de sobres. Ell volia viure tranquil els seus anys de jubilació. No sé a què treu cap ara que t’hagis embolicat en aquesta fotuda novel·la que ell ja havia donat per acabada.

—Però no ho estava, d’acabada, fill; per això l’he de trobar, acabar-la de veritat i, el més important: publicar-la. 

—Però ja veus que no la trobes, quant de temps fa que ho intentes?

—Estic molt a prop, no us preocupeu; la trobaré i, quan la trobi, la publicarem als quatre vents!

Es passa les hores davant l’ordinador, llegeix com no ho havia fet mai en sa vida. Davant els seus ulls passen històries i personatges que mai no acaba d’entendre del tot, com si donés voltes dins un laberint i no en trobés mai la sortida. 

A la feina comença a no rendir com ho havia fet sempre. A vegades se sorprèn de comprovar que no recorda el dia que som, o si és el matí o la tarda. 

Un dia que s’ha quedat embadalida mirant com una companya imprimeix uns documents que té a l’ordinador, se li va acut una idea: i si en comptes de tenir-la en un arxiu a l’ordinador el seu home l’hagués guardat en paper, l’hagués imprès?

—Clar! —es diu—. Recorda que algunes vegades el seu home li havia dit que calia canviar el cartutx de tinta de la impressora de casa perquè necessitava imprimir unes coses.

I si aquestes coses fossin la novel·la que busca?

 També recorda que el seu home algun cop havia fet comentaris com ara «dins un calaix, dorm aquella novel·la» o bé «he d’anar a recollir un encàrrec a la fotocopiadora».

Calaix, focopiadora. Això vol dir que en algun moment l’havia imprès en paper, la novel·la!

A la casa tampoc no hi ha molts calaixos on es puguin guardar manuscrits de novel·les, per tant no ha de ser molt difícil comprovar si en cap d’ells hi ha el que busca. 

Però quan ha acabat de escorcollar tots els calaixos de la casa i s’està asseguda al sofà devorant una rajola de xocolata (sempre li ha passat que, després d’un fracàs de la mena que sigui, no pot estar-se de menjar cacau en forma de xocolata negra) pensa: «I si quan parlava de calaix ho feia en sentit figurat, això els escriptors ho solen fer molt, no?» Aquesta idea, però, en comptes d’animar-la a seguir buscant, l’enfonsa encara una mica més en els coixins del sofà; hi ha molts llocs en la casa on el seu home podia haver-los adjudicat el sentit figurat de “calaix” i haver-hi entaforat el plec de fulls que contenen la novel·la. Un possible balanç seria aquest:

En algun arxivador de documents (en tota la casa n’hi ha centenars)

En alguna capsa de cartró de les que hi ha a l’altell, entre d’altres llocs.

Entre tota la paperassa acumulada en aquell armari que un dia havia estat per a la roba i que el seu home reconvertí en magatzem de tota casta de papers; revistes, enciclopèdies, fascicles col·leccionables...

Un matí, a la feina, els seus companys de planta han baixat a esmorzar. «Jo avui em quedo, tinc feina endarrerida», els ha dit. Ha portat un llapis de memòria que havia trobat la nit anterior i el vol obrir per veure què hi ha. 

Carpetes i més carpetes. Les repassa una a una. Arriba a la que el seu marit va posar el títol de NOV2 curs 20152016. El cor li cau dins la panxa. L’obre. Una altra sèrie de carpetes. Una li crida l’atenció: VC’s. És a punt de clicar-hi a sobre quan sent una veu darrere seu.

—Hola, Mertxe, veig que no has baixat, avui...

La dona es gira amb el cor a mil per hora. És el pesat del Sergio, un professor substitut que és nou de fa poc a la planta.

—Ja veus, tinc molta feina endarrerida, així que... —diu la dona mentre busca en l’angle superior de la pantalla el punt per sortir de l’arxiu que acaba d’obrir.

—Si vols, jo et puc donar un cop de mà... Ara mateix... —fa l’home, obrint els braços.

—No, no, gràcies, Sergio, ja m’arreglo sola —s’apressa a dir la dona—. Això em pertoca a mi; no cal que et pugis en aquest trineu...

—Ah, molt bé, doncs... —.Es veu que això del trineu l’ha descol·locat i, sense saber què dir, se’n va.

La Mertxe el veu allunyar-se a la cerca d’una altra taula de les que estan escampades per tota la planta. La dona es vanta interiorment d’haver estat ràpida, a treure’s de sobre aquell borinot. La frase del trineu que li havia ensenyat una companya d’origen rus, l’ha deixat fora de combat, al pobre.

En Sergio té l’obsessiu costum de passar per totes les taules  de la cinquena planta a desenrotllar els cables de tots els telèfons, a col·locar els papers en respectius munts, els teclats dels ordinadors ben alineats davant la pantalla, els bolígrafs i els llapis dins els respectius receptacles, etcètera. Tot això ho ha de fer, esclar, quan no hi ha ningú treballant en les taules. Avui el pobre Sergio s’ha quedat amb les ganes de complir aquest ritual en la taula de la Mertxe.

(La dona)

La Mertxe abandona la recerca durant uns dies. Té els pares ja grans i un dia per a un i un dia per a l’altra, ha d’anar a la visita del metge, a uns grans magatzems a la recerca d’uns pantalons o d’un barret, a la carnisseria a buscar algun encàrrec, al CAP a posar una vacuna.

En un d’aquests moments d’espera, mentre està mirant el correu en el seu mòbil, veu que li entra un missatge. L’obre i comença a llegir-lo:

¿Estàs segura de voler seguir buscant aquella novel·la? Pensa que el teu home no estava gens convençut de la seva vàlua. En realitat ell pensava que no era un escriptor com cal. Sabia que el que escrivia seria molt complicat de llegir per als lectors. Escrivia perquè en tenia una necessitat que no sabia ben bé d’on li venia. Li feia vergonya admetre que era com una mena d’imposició, com una maledicció, fins i tot. No poder deixar d’escriure sabent que el que escrius no ho entendrà ningú és molt dur, Mertxe. Si vols saber una mica del que estic parlant, clica en l’enllaç de sota. 

Fins aviat.

Firmava el missatge “una amiga”.

Quan és a punt de clicar sobre el link,

—Mertxe, espavila!—. Alça la vista i veu la seva mare amb un munt de papers a la mà—. Hem d’anar al mostrador a demanar unes proves; i ràpid, que he d’anar a preparar el dinar a ton pare!

(La musa)

La musa no sap ben bé per què li ha enviat aquell fragment de la novel·la, a la Mertxe. Fa temps que té molts dubtes sobre la bondat del que està fent. Ara que fa uns dies que la vídua, ocupada amb d’altres qüestions, no busca la novel·la, però, La musa ha sentit la necessitat de donar-li un toc d’atenció. 

A veure si en un altre moment pot obrir l’enllaç que li ha enviat. Esperarà a veure com reacciona. No pot fer res més. No sap si fa bé o si fa mal. “Mal si fas, mal si no fas”, diu un refrany que moltes vegades havia sentit dir a l’escriptor.

El fragment que La musa espera que llegeixi la Mertxe té tota la pinta de ser una mena de pre-text de la novel·la que va intentar escriure en Pau Bosch. El que no sap La musa és si aquest fragment al final va ser rebutjat. 

Podria ser que fos així.

U: El llibre que us disposeu a llegir és una novel·la promíscua. 

Novel·la, perquè és un artefacte generat amb  paraules, frases, paràgrafs i capítols, fill, no de cap realitat, sinó de la més fecunda i imprevisible de les ficcions; o, si voleu, de la més apassionada de les fantasies. Ficcions i fantasies, però, que també poden ser parentes, més o menys llunyanes, de la més estricta, banal i avorrida de les realitats. 

Promíscua, perquè és una barreja de desigs molt diversos que s’entrellacen, que són entre si retroactius.

En les properes pàgines pretenc constatar que, si escriure una obra literària que respongui a aquest nom és una aventura àrdua complicada, molt problemàtica de dur a terme, encara ho és més si no s’hi ha nascut, per a tan impressionant comesa, si les úniques eines de què hom disposa són la ingenuïtat, el desconeixement, una malaltissa tendència a somiar despert, etcètera. 

Ah! I una tossuderia forassenyada.  

Aquest és el leitmotiv que trobareu constantment en el llibre. Perquè açò és el que li passa al protagonista d’aquesta història: en Damià Pont i Estrany. Aquest al·lot segurament no havia vingut al món per ser escriptor. Tanmateix, com es veurà, va ser empès si us plau per força a escriure un llibre. Per a ell concretament, això va resultar un gran problema. No hi estava predestinat, ni pel bressol ( era fill de pares analfabets ) ni per  l’entorn ( a casa seva mai no hi va haver cap llibre i es va passar la infantesa, l’adolescència i la primera joventut orfe de literatura escrita ) ni per cap tipus de motivació extraordinària, com ara algun mecenatge, alguna subvenció, algun concurs, etcètera. Res de res. En Damià Pont i Estrany només era un pobre escrivent. No hi tenia la mà trencada, a escriure, més enllà de les capacitats d’un oficinista. Com carall s’ho havia de fer, doncs, per escriure una novel·la, un trist copista com ell? Ho veureu, si el voleu acompanyar al llarg dels diferents camins que es va empescar per trobar la manera de confegir una novel·la. 

El primer camí va ser el del mestratge. En Damià es va posar sota la protecció del Mestre que vivia a la Cova de Sa Nacra, per tal que li ensenyés l’elevat art de l’escriptura literària.

Quan aquest primer camí es va estroncar, el segon el va dur pel reputat itinerari d’una carrera universitària. El jove, després de fer un examen d’ingrés un xic sospitós (llavors ja estava a punt de complir un quart de segle de vida) va entrar a la Facultat de Filologia de la UB de Barcelona. I, a la fi, el tercer camí que va assajar el llicenciat Damià, i potser el més complicat, va ser la sendera tortuosa i enrevessada de les muses. O, si voleu, de les dones-La musa. Entremig, havia caigut en altres perillosos paranys. 

Amb aquest llibre seguireu, amb en Damià Pont , l’agosarat periple cap la novel·la que, tot i no saber-ne, es va proposar d’escriure. Tot havia començat aquell dia que en Titan, a la tendra edat de nou anys, encalçant una misteriosa clau, va caure dins un pou de merda. Ja em perdonareu l’expressió. Les coses, com són.

Dos:  Al mig de l’illa de Menorca, al costat de la carretera que la travessa, dalt un petit turó, hi ha una gran roca que té el perfil de la testa d’un indi: Sa Penya de s’Indio. 

A risc de pecar d’agosarat i pedant, atorgo, en la meva novel·la, a aquell indi el poder de ser una figura omnipresent, un ull universal que ho observa i ho sap tot.

Aquesta és la novel·la que, des de baix, tant si com no, l’indi Titan va gosar escriure. 

(La musa)

La musa veu que la dona obre l’enllaç una volta ha deixat la seva mare a casa seva. Va caminant pel carrer i, mentre llegeix, gairebé xoca amb algunes persones que venen per la vorera en direcció contrària. 

—Aviam si mirem per anem —li crida un home que va amb un vas de plàstic a la mà mentre intenta que el cop que la Mertxe li ha donat al braç no li faci vessar el contingut.

La dona, però no ha vist res, no ha sentit res. Només està pendent del text que té a la pantalla del mòbil.

Creua el carrer sense mirar si el semàfor està en verd o en vermell. El clàxon  del cotxe que ve cap a ella, la fa treure els ulls de la pantalla. Corre. Quan és a l’altra banda se n’adona: ella mai no ho havia fet, una cosa així. Sent vergonya. Però no pot deixar de llegir. Torna a mirar la pantalla. Sent encara més vergonya de comprovar que ha llegit aquelles paraules escrites pel seu home i que n’ha entès la meitat, o una quarta part. Fins i tot és molt probable que no n’hagi entès ni una dècima part. Ella és professora de mates. Què vol dir... A risc de pecar d’agosarat i pedant, atorgo, en la meva novel·la, a aquell indi el poder de ser una figura omnipresent, un ull universal que ho observa i ho sap tot...?

No pot dir que no hi ha coses que li han agradat força,  però també n’hi ha que li han semblat ... massa comes, massa frases intercalades, massa paraules que les has de buscar al diccionari, que no s’entenen a la primera.

La musa hi està d’acord. L’estil és un xic críptic, la comprensió de certs passatges posa el lector en un carreró sense sortida. Un atzucac poètic, si es vol, amb paraules boniques, amb metàfores enginyoses, però igual de laberíntic. 

La dona ha pensat que si aquesta filada de mots se la trobava en un llibre (per a llegir en un període ociós més o menys llarg o en una d’aquelles etapes de la vida que hom té necessitat d’escapolir-se de la realitat), ben segur que acabaria per caure-li de les mans. Com a primer tast, no passaria la prova.

(...). 

(La musa)

En Pau té una germana que viu a l’estranger. Un dia la Mertxe en rep un missatge de whatshapp. 

Mertxe, l’altre dia remenant en el meu correu 

vaig topar amb uns arxius PDFs que em va enviar el meu 

germà fa uns quants estius. Quan els vaig obrir vaig 

veure que eren fragments de la novel·la que estava escrivint. 

No sé si tu també els tens. Per si de cas, te’ls 

he enviat per correu. Dona’ls una ullada 

i fes amb ells el que creguis convenient. Petons!

Jo mateixa em quedo de pedra. Ara sembla que tots els dubtes sobre si havia de facilitar o no que la Mertxe tiri endavant amb la recerca de la novel·la del seu marit s’esvaeixen. 

 En obrir el correu la Mertxe no s’ho pot creure: té davant els ulls allò que ha estat cercant tot aquest temps. Segurament són arxius que no ha sabut trobar, que estan en algun racó de l’ordinador del seu marit però que fins ara ha estat incapaç de trobar. I mira per on, ara li arriben com a caiguts del cel!

Quan clica sobre el primer, que duu per títol La juguesca, el cor està a punt de sortir-li del pit. Afortunadament, abans que això passi, la pantalla de l’ordinador li mostra el document que conté el que és, sense cap mena de dubte, l’inici de la novel·la del Pau Bosch. Les primeres lletres a penes les pot llegir amb claredat; fa el que pot per contenir les llàgrimes que, al final, troben per on sortir i mullar-li les galtes. Entre sanglots, llegeix: La juguesca d’en Benhurc i en Malhurc... 

Jo em sumo a la lectura d’aquest document, un PDF escrit amb lletra courier de dotze polsades. No cal dir que tot d’una el reconec com l’inici de la novel·la que en Pau Bosch havia renunciat a publicar i que encara avui no sé si és bona idea no respectar-li-ho. De moment deixo que la Mertxe conegui, per fi, allò que el seu marit va escriure durant aquells anys de dubtes i esperances. Espero que li agradi...

 

LA JUGUESCA D’EN BENHURC I EN  MALHURC, LA CLAU I LA POMERA BLAVA

       

Ciutadella de Menorca, abril de 1965

A casa dels Pont i Estrany tothom dormia. Només en Damià estava despert. Segur que pensava en bruixes o en algun altre personatge fantàstic. En Damià tenia molta imaginació. La seva habitació era dalt de tot de la casa i donava al carrer Sant Pere d’Alcántara. A l’altra banda, hi havia el pati, on s’escoltaren unes paraules com sortides del terra: 

—Què, company, com es presenta la vostra fotuda Setmana Santa?

Eixancarrat damunt la closca de la tortuga, el cuc de terra va insistir:

—Com es presenta, eh?

La tortuga va fer una ganyota de fàstic.

La tortuga era un àngel disfressat i el cuc, el seu adversari més empedreït, o sigui, un dimoni. 

La tortuga es va fer la desentesa i va seguir el seu camí cap al galliner. Feia una nit freda i tenia ganes d’acotxar-se davall la barra de les gallines, aquelles plàcides criatures del Creador que eren com una estufa d’allò més natural i eficient. 

—Va xaval, no et facis l’enze, que sé que ets tu —va insistir el cuc. 

—Dei-xem tran-quil —va dir, la tortuga—. Se-rà mi-llor que bai-xis a es-cal-far-te al teu tros d’in-fern. 

Ara el cuc s’havia convertit en una serp que desafiava la tortuga:  

—On vasss... —feia, davant seu. Xiulava— Sssss!

Aquells sons sibil·lins i sibilants van posar nerviosa la tortuga, que va sortir de la closca transformada en un mussol, amb les urpes a punt d’engrunar la serp. Tanmateix la serp ja no era una serp, sinó un dimoni de l’alçada d’una mula que va començar a fotre coces i bescollades amb tal fúria que el mussol va haver d’envolar-se cap al cel, brut de negror, ple d’ànimes en pena, on bruixes i tota casta d’éssers malignes buscaven la manera de fer tot de malifetes. 

Allí, lluny ja del pati de cals Pont, un tudó i un corb s’empaitaven. Ja us podeu imaginar qui era, un i altre. L’àngel i el dimoni, cert!

Tot fent giragonses en el cel menorquí, en un tres i no res la parella d’éssers voladors es presentaren sobre es Mercadal. I allà van anar a parar fins a sa Penya de s’Indi. Va ser allí, encimbellats tots dos damunt la cresta de la penya més famosa de l’illa, que van establir les condicions de la juguesca. El pèrfid corb, de nom Malhurc,  va dir que l’aposta se li havia acudit un dia que observava en Damià. El tudó, que responia al nom de Benhurc —i que s’ha de saber que exercia d’àngel custodi de l’al·lot—, tot d’una s’hi va negar, no volia tenir cap tracte amb aquell dimoni enredaire; a més, si se n’assabentava l’Amo... 

Però llavors el corb dimoni va grallar: 

—Sé que fas... certes coses que no et corresponen, que t’extralimites en les teves funcions de tron (que és una altra manera de dir àngel).  

I per acabar-ho d’adobar va recordar a l’àngel que, feia uns anys, el seu protegit, en Damià, l’havia clissat un dia quan jugava a l’Hort del Camí Vell: 

—I ja saps que això és una taca en l’expedient d’un àngel com cal, mai de la vida us heu de deixar veure! —li va recordar, el maligne corb. 

No va servir de res que el tudó, en Benhurc,  li esmentés que ell, com a dimoni, també estava sotmès a aquesta regla. 

—Sí, però a mi no m’ha vist mai, el teu amiguet! —va dir el corb, desafiador. 

I va afegir que feia uns dies havia topat amb una clau rovellada quan s’arrossegava pel terra del pati de cals Pont i Estrany. Una clau sense altre valor que el que cadascú li volgués donar. 

—I...? —va fer el tudó àngel.

—Doncs que nosaltres n’hi donarem, de valor, a aquella clau, un valor immens —va reblar, el dimoni. Va fer una pausa dramàtica. I va afegir:

—Si aquella clau rovellada (que vaig deixar al mateix lloc on hi vaig topar) és trobada primer pel pare, en segon lloc per la mare i, tercer, pel teu Damià —va subratllar els mots referents a l’ordre—, guanyaré jo, que passaré a tenir tot el poder sobre l’al·lot. 

El corb ara sentia que dominava la situació i va prosseguir: 

—Per fer més emocionant l’aposta establirem un termini de sis mesos; si durant aquest temps no es donen les tres condicions, hauràs guanyat tu.  Llavors et deixaré el teu protegit per a tu solet i a mi no em veurà les banyes mai més. 

—Jo hi vull posar una altra condició —va dir en Benhurc.

—Quina?

—Que en Damià ha de saltar, amb la clau a la mà, al pati solitari. Llavors, si fa això, serà tot teu.

El pati solitari era el patí veí de cals Pont i Estrany.

En Malhurc, renegant entre dents, hi va estar d’acord.

 (temps de lectura 03:29.22)

ESCENA 2

 

Quatre ulls sobrenaturals observaven aquell home que feinejava. Era un matí d’una incipient primavera. Aquell sant cos feia anar l’aixada amb una inusitada devoció. Més que cavar, es diria que complia alguna promesa feta a Déu o que satisfeia un deute contret amb algun sant o alguna verge. Feia una mica de llàstima,  amb aquell posat desmenjat, amb aquella esquena sense ales obrada per suportar amb dolor la seva humana inclinació cap a la terra.  

L’Antonio, aquest era el seu nom, vestia uns pantalons esfilagarsats i una samarreta blanca, sense mànigues. Al cap, duia un barret de palla,  també força gastat. Amb el càvec, l’home removia la terra per tal d’esponjar-la.

Dels quatre ulls, dos eren d’un blau cel sense màcula, els ulls d’en Benhurc que, com a àngel que era,  clissaven l’home des d’un escaló de la llarga escala de l’atzur. Els altres, eren dos botons vermellosos que, des d’algun forat de l’avern, guipaven l’home. Eren els ulls d’en Malhurc, el dimoni. 

Era el Dijous Sant de l’any 1965. Feia un temps agradable, el dia s’havia aixecat gris, però ara el sol guaitava darrere uns núvols, i a fe que començava a escalfar. L’Antonio es va treure el barret i s’eixugà la suor del front. Fent-se teuladeta amb la mà, va observar una estona aquells estranys núvols. Amb les mans a la ronyonada va pensar que bé podien ser l’escala per on baixaven els àngels. Va mormolar unes paraules. Va serrar les dents i reprengué la feina.

En aquestes, es va sentir un dring. L’eina havia topat amb alguna cosa. L’Antonio s’ajupí. Va furgar la terra. Una mà gens fina, una mà més aviat basta, acostumada a les feines més dures, plena de calls, rascades i petites cicatrius va agafar una clau, una vulgar clau rovellada. Va estar a punt de tornar-la a la terra, però s’ho va repensar. 

«I si és un d’aquells objectes màgics que surten a les rondalles que explico al Damià? I si és una clau màgica?», va pensar  l’Antonio. «Li podria demanar el que vulgui. Potser si la frego amb el camal dels pantalons i li trec tota la terra incrustada en sortirà...»

L’home ja s’imaginava un duende sortint del tros de terra on cada any sembrava les cebes que li diria:

«Què vols, Antonio? Demana’m tres desitjos,  que et seran concedits.» 

Què li demanaria? Mentre s’ho preguntava, dos coloms passaven volant, allà on abans havia vist els escalons. Va abaixar la vista cap a la clau i va pensar:

«Voldria ser ric. I tenir moltes dones amb qui barrinar. Tal volta també poder sortir de l’illa a conèixer món. Sí, les dones més belles de la Península, per exemple, estaria molt bé. I ser tan ric com un comte.» 

Ai las! És una flaca dels humans, això de tenir mals pensaments. Ara, jo mai he cregut que ho siguin, mals pensaments, prefereixo dir-ne fantasies. La família Pont Estrany n’eren molt donats, a tenir fantasies de tota mena. Sobretot, com es veurà, el seu membre més petit, en Damià, que molt prest coneixerem de prop. 

De moment, el seu pare, dempeus enmig de l’hort, deixava anar la imaginació. 

Pensava en la mora que havia conegut quan va fer el soldat a l’Àfrica. Cogitava en totes les dones de l’illa que havia festejat abans de casar-se amb la seva dona, na Juanita. Tampoc no n’eren tantes, però per a ell i la seva ment fantasiosa n’havien estat un fotimer. És clar que amb cap d’elles no havia passat res de carnal. I amb la mora, molt menys. L’havia conegut davant un pou on anava a buscar aigua. S’havia quedat com a hipnotitzat davant uns ulls negres que mai hagués cregut que existissin. Com devia ser la resta de la cara d’aquella misteriosa fembra? Era una pregunta que es faria la resta de la seva no gaire llarga vida. Tampoc no havia pogut conèixer de gaire a prop aquella criada que un dia havia vist sortir pel portal de cavalleries de cal comte de Torresaura. «El paner més ben fet de tot Ciutadella», va pensar n’Antonio en veure-la allunyar-se. Movia els malucs com si hi tingués papallones. Va entrar a l’església de Sant Francesc, i ell darrere.  Es va agenollar uns quants bancs darrera seu. Va resar al sant. Que algun dia li concedís una dona com aquella O una de pareguda.  

En tornar a la realitat,  l’Antonio va guardar la troballa a la butxaca dels pantalons. No s’ho havia cregut, que podia tenir poders, és clar. Però per si de cas. 

Els quatre ulls, dos celestials i dos infernals, havien contemplat l’escena i l’expectació va créixer per moments. 

(07:20.99)

La Mertxe ha llegit d’una tirada aquestes  ratlles que l’han transportat al pati de la casa on va néixer el Pau. Quantes vegades n’hi havia parlat, d’aquell pati de la seva infància, el seu home! Sempre li havia dit que hi havia estat molt feliç, que havia estat el seu món, un món on ell feia i desfeia. No es estrany que en posar-se a escriure recordés els bons moments (i potser també els dolents) que hi havia viscut i que els volgués immortalitzar en un llibre, en una història. Ara, quina història! Què hauria volgut dir el Pau amb l’estranya juguesca que van fer aquells personatges, en Benhurc i en Malhurc...? Era simplement una pura invenció seva o d’alguna manera aquell parell simbolitzava alguna cosa que li havia passat? Aquell Damià Pont era una només un personatge fictici o era una recreació del mateix Pau Bosch, el Pau Bosch que va viure els primers anys de la seva vida en aquell pati misteriós del carrer de Sant Pere de Ciutadella de Menorca?

Això potser ho arribaria a esbrinar si continuava llegint, cosa que es va disposar a fer després de sortir del lavabo  i asseure’s un altre cop davant la pantalla de l’ordinador. 

ESCENA  3

 Un parell d’hores més tard va ser la dona de l’Antonio qui va esdevenir el blanc del quartet d’ulls inquisidors. L’àngel i el dimoni no es volien perdre detall.

Na Juanita era una dona no gaire alta, esprimatxada i —per a algú que es fixés en aquestes coses— tenia uns cabells castanys que començaven a clarejar, escabellats com si mai no haguessin conegut  pinta ni  raspall. 

Dins la cuina-menjador de la casa, els botons —vermell sang— d’en Malhurc espiaven la dona des de la carbonera, confosos entre les paneroles; els d’en Benhurc  —blau cel—, la clissaven enfilats en el bufet, on la dona, després d’agafar una cadira, es va enfilar. Buscava alguna cosa en la lleixa més alta. Per això els ulls blaus van fer un canvi de posició, i es van situar en la làmpada que penjava part damunt la taula. Des d’aquell llantó elèctric van veure que la dona baixava del tamboret i, després de deixar una safata damunt la taula, palplantada amb  les dues mans dins el davantal, mirava a cada banda de l’estança. 

—Havia de fer una cosa i m’ha fugit des cap —va dir.

El menjador, de sostre de volta, sempre feia aquella barreja d’olors que no tenia altre nom que tuf de vida, quan aquesta s’aireja poc. La veritat és que era una flaire que ofenia, si hom s’estava acostumat a respirar l’aire pur del cel. 

En sentir aquelles paraules de la dona, el tron (o àngel) —propietari dels ulls blaus— va barallar l’opció d’ajudar-la, de refrescar-li la memòria. Però va pensar que seria posar-se on no el demanaven i va optar per anar cap a la porta que donava al passadís i l’entrada de la casa, mentre na Juanita, pensarosa, llambregava la cuina de carbó i  l’olla on hauria de coure els macarrons. 

—Què era? —va seguir rumiant en veu alta.

  Mentrestant, l’àngel havia repassat, amb els seus ulls blaus, tots els mobles del menjador dels pagesos, els amos de la casa, que només venien de tant en tant. 

—Bé, ja em vindrà —va fer na Juanita, mentre  desviava la mirada cap la porta que donava al pati. 

Llavors el tron, l’àngel custodi, que ja havia tornat a  la cuina, va guaitar  l’amagatall des d’on el seu oponent, el dimoni, seguia també l’escena, Quin fàstic! No podia entendre que ho suportés. A ell, les paneroles de sota la carbonera li feien una basarda immensa.  

—Ara! —es va sentir que deia la dona. Es veu que havia recordat què havia de fer abans d’encendre el foc: rentar la roba del seu home. 

Quan estava cansada, a aquella santa ànima li costava recordar-se de les coses. 

—Més cansat devia estar Nostro Senyor, carregant sa creu —va dir, mentre deixava anar un sospir cristià i s’encaminava cap a la cuineta.

Cap allí van anar també, la parella d’éssers invisibles, amb els seus quatre ulls. L’un, deixava una estela blavosa al seu pas; l’altre, la formava vermellosa. La cuineta era una sala la meitat de petita que la cuina menjador.  La família li havia assignat diferents usos, des de magatzem per a guardar tota mena d’estris, productes i objectes de difícil classificació, fins a rentador de roba o de persones, passant per obrador de pa i pastissos, sucursal de fàbrica de sabates, o, si era necessari, escorxador de pollastres, conills i, fins i tot, si esqueia, d’algun porcell. 

Tant un com l’altre, doncs, tenien on escollir, per amagar-se. 

—Tu primer —li va dir el de l’estela blava.

—Per favor, els àngels primer —va contestar, el de la vermellosa.

—No som un àngel, som un tron —va replicar, enfadat, l’al·ludit.

Van entrar junts, al final, tots dos, deixant una mena de boira blaugrana.

La dona va guipar els pantalons i la camisa, quins dels dos més bruts i arrugats, que el seu home havia deixat davant la xemeneia. 

—Si el fogar tingués flama, a fe que llençaria aquests pedaços al foc! — va exclamar la santa muller de l’Antonio. Però feia molts anys que no l’encenien, aquella llar de foc. 

 En agafar el manyoc de roba tot d’una es va sentir un soroll esmorteït damunt les rajoles. 

—Pliffnc!

Des d’una teranyina de la traginada, un parell d’ulls blaus van mirar als peus de la dona i van veure la clau. Sense fer-li gaire cas, na Juanita obrí el calaix de la màquina de cosir i la hi va deixar mentre murmurava:

—Aquest home ho arreplega tot!

Al cap d’una estona, els ulls-aranya van veure com la dona tornava a obrir el calaix.

Havia de preparar els macarrons per dinar. No podia estar més estona perdent el temps. Perquè, pensar que li convenia guardar aquella clau per si li duria sort no era altra cosa que perdre el temps. Qui sap si tenir un excés de sort i, de retruc, de felicitat no era pecat i tot! 

Van sonar les campanes de la Catedral. 

—La una —va dir la dona—, hora de fer els macarrons.

(Tres mesos després)

ESCENA 4

La casa dels Pont i Estrany, situada al carrer de Sant Pere d’Alcántara, tenia un pati molt estimat per l’al·lotam del veïnat. Quan s'avorria de jugar a futbol, a mèrvols o a tocar pestellet, sempre volia anar a jugar-hi, a aquell petit verger. Hi havia tres arbres —un magraner, una pomera i una perera—, parterres plens de ramells —malves, lliris, rosers— i una esparreguera que s’enfilava cap al cel. Cuetes i abelles, borinots, vespes i talla-nassos voleiaven i brunzien arreu, a la primavera i a l’estiu. Hi havia una cisterna plena de cabots que hi nedaven, un alegre galliner i una gàbia dels conills de suau pelatge.  

En aquell pati un terra flonjo i esponjós convidava a rebolcar-s’hi, un terra ple de cucs i escarabats que feien les delícies de tota mena d’ocells —pardals i caderneres, gafarrons, tords i puputs. I, finalment, en un racó, s’alçava una fantàstica muntanya, amb un castell per conquerir: un pudent i fastigós femer. Quina canalla s'hi podia resistir, a tant divertiment en tan poc espai, tan a prop de casa? El pati del cal Damià Pont i Estrany, Titan per als amics, era, nogensmenys, un petit món ple de grans meravelles.

—Ja has tornat a fugir, Jerónimo...? —va dir, fluixet, en Damià. 

El menut de la família, en Damià, tenia 12 anys i, després d’acabar la primària als Salesians, havia començat el primer curs de secundària a l’institut laboral del poble. Tot i així, encara s’entenia amb els indis.  Sobretot amb Jerónimo, el cap dels apatxes que feia anar més de corcoll al general Coster i el seu regiment de soldats americans. 

  Aquell matí de dissabte de mitjan octubre, un poriol saltava de bri en bri d’herba o es deixava dur per algun corrent d’aire tardorenc. Semblava que el dia havia de transcórrer sense problemes. Però aquell borinot que s’enlairava des del femer i anava cap a l’empedrat  que portava a la casa, era tot un  mal pressentiment. 

A la cuineta, en Damià s’arrossegava cap a la xemeneia, com ho faria el seu amic indi. Vestia uns pantalons curts i una camisa de llista, de màniga llarga, arremangada. La seva mare sabia com les gastava l’al·lot quan jugava al pati. Esquinços a la roba, rascades als genolls i als colzes, ferides, cops. 

La cuineta també en formava part, del pati, encara que fos un espai tancat. El terra pintat d’almangra, les parets emblanquinades amb tantes capes de calç que algun dia els caurien damunt, eren també pati; la xemeneia fosca, la pastera on sa mare pastava el pa, el taulell on el germà gran tallava trossos de pell per fer sabates, tots, formaven part del pati; ben igual que els ramells de tomàtigues penjats de la traginada plena de teranyines. Tot era pati, tot formava part del món d’en Damià. Com la cisterna, l’estable, l’excusat, el porxo, l’empedrat, els mosquits, l’escala de llenya, les ratapinyades, les vinjolites i tots els animals i éssers, visibles o no, que poblaven aquell tros d’univers. 

—On t’has amagat, aquesta vegada...? —va repetir en Damià.

Va mirar arreu. Des de la falda fins al cim de la muntanya rocallosa. Dins la cova Negra. Allà només hi havia dragons morts. I hi feia pudor d’excrements de bèsties felines. Segur que, si en Jerónimo hagués entrat en aquella cova, n’hauria sortit tan de veres com ell. 

—Puhhaag!

Es va posar dempeus. I si s’hagués escapat de veritat? La cuineta no se solia tancar mai, la porta era oberta de dia i de nit. En Damià va guaitar a fora. No, en Jerónimo no el deixaria. Eren amics. Per sempre, com ho eren en Marc i ell. Amics inseparables. Va mirar cap la cisterna. Va fer dues passes, es posà de puntes i guaità a dins, com si el pou fos un pot de Cola-Cao a punt d’acabar-se.

—Hoolaa...!

Llavors va sentir aquell mareig. Va mirar cap al cel. Era d’un color obscur, pesat i impenetrable. Va deixar la cisterna i s’oblidà d’en Jerónimo quan les cames el tiraren a terra, com dues canyes que doblega el vent. 

Es va deixondir i era allà, estirat al terra, davant la cisterna. Veia  l’empedrat del pati. Era com la pell d’un dragó gegant. 

—Arri, arri! 

Volava sobre el llom d’una bèstia enorme, en Damià, i juraria que havia vist  quatre ulls que se’l miraven, dos de blaus i dos de vermells. Va notar una agror dins la boca. Tot d’una va pensar en la seva mare. Si el veia, el renyaria. No veus que t’embrutes? Aixeca’t tot d’una! D’un bot, li va fer cas. Les cames tornaven a ser dues canyes ben dretes, malgrat el rebuf. Els quatre ulls havien desaparegut. Va tornar a entrar a la cuineta. Sense saber per què, va tancar la porta. En Jerónimo. L’havia de trobar. 

Va obrir el calaix de la vella màquina de cosir. Feia olor de terra mullada. Diferent a la de sempre. Li agradava omplir-se’n el nas, de la flaire que desprenia aquell calaix. La seva mare hi guardava de tot, des de bales i mèrvols, botons sense trau, gafes d’estendre que ja no agafaven, tiretes que no curaven, trossos de paper, vidres d’ulleres que cap ull ja no fitava, fins a didals sense dit, bolis sense tinta i claus sense... Va remenar i remenar, amb la mà esquerra, ara que no el veia ningú. De sobte, aquella cosa se li va quedar dins la mà, com si algú li hagués posat sense ell adonar-se.

Les campanades de la Catedral van ressonar dins la xemeneia de la cuineta.

—Jerónimo! Ja et tenc. —va mussitar l’al·lot. L’indi i una clau rovellada ara eren com cavall i genet, dins la seva mà esquerra. A fora, va sentir com la darrera campanada esdevenia un aleteig sorollós, com de dues aus colossals. 

(15:04.78)

ESCENA 5

—Me la mostres?

Tot d’una va reconèixer aquella veu. Era en Marc, que va aparèixer dalt l’arbre com per art d’encantament. No l’havia sentit arribar, però en Damià ja hi estava habituat, a aquestes aparicions del seu veí i amic. Va posar la clau damunt la mà estesa de l’al·lot.  Però tot d’una l’hi va prendre: 

—Dona-me-la, és meua— va fer, pres d’una sobtada desconfiança. 

Tots dos estaven enfilats a la pomera blava. En coneixien totes les escletxes del tronc, la branca per on pujar per accedir al lloc més amagat de l’esponerós fullatge, el recorregut a fer, en aquell laberint de branques, per arribar a la paret del pati veí.

Ja no ho hauria de fer, en Damià; tenia dotze anys, en poc temps havia esdevingut un al·lot alt i esprimatxat. Després dels Salesians, aquell curs havia començat a l’institut i s’hauria de comportar com una persona responsable, viure de manera assenyada i tranquil·la. Però no ho feia, sempre havia d’estar penjat, si no a un arbre, a una paret, o, si no, a algun pensament, a alguna intenció, a alguna paret mitgera entre la realitat i la fantasia. Una fantasia desbordant i a voltes perillosa.

—Sembla molt antiga —va dir, en Damià.

—Què dius? Si és una clau normal, rovellada —li va replicar en Marc. 

Però a en Damià li havia cridat tant l’atenció, aquella clau, que s’havia oblidat del Jerónimo, el seu amic indi, perdut dins el calaix de la màquina de cosir. Havia polit aquell objecte amb la màniga de la camisa. N’havia observat l’anell ovalat i el tub rodó acabat en una paleta. Li cabia dins la mà, que obria i tancava mentre pensava  que aquella clau deuria tenir uns poders extraordinaris. L’amic no l’havia vist mai d’aquella manera. Què li passava al Damià, amb aquella clau? Van estar una estona callats, tots dos dalt l’arbre blau. De tant en tant, algun pardal feia saltirons entre les fulles. En Marc va dir, de sobte:

—Te’n recordes de Don Javier Carnicero, Damià?

En Damià se’l va mirar com ho feia a vegades amb algunes preguntes que li feia l’indi Jerónimo. 

—Sí, aquell capellà que em retorçava el braç —va dir.

—I si jo te’l retorç ara, també? —en Marc va fer el gest de torçar-li el braç esquerre.

Don Javier era un salesià, el seu confessor. Sempre amb la mania d’agafar-li el braç esquerre i retorçar-li, al Damià. Un dia li havia dit que a les Sagrades Escriptures Crist seu a la dreta del Pare, sols la mà dreta pot beneir i és el lloc reservat a tots els bons i justos. Per contra, l’esquerra és l’indret dels pecadors, del lladre que acompanya Crist a la creu. Don Javier li va fer saber, també, que el diable es pintava sempre esquerrà, roig i esquerrà; i que l’Església catòlica havia declarat els esquerrans com a servents del dimoni.

—Ave María Purísima —va començar a dir en Damià, aguantant-se el riure.

—Sin pecado concebida —va contestar l’amic, seriós.

—Padre, he pecado de obra y de pensamiento —va fer en Damià, amb la mà davant la boca, per amagar-se el riure.

—¿Qué has hecho, hijo mío? — li seguí el fil l’amic, hieràtic.

—He dicho mentidas a mis padres... Le he rompido el reloj de pulsera a mi madre con un martillo; la hice llorar. Le tiré una piedra al gato de los vecinos y le saqué un ojo. Fui con unos amigos a robar peras, saltamos una pared y cuando nos vio el amo del huerto nos encalçó y pisamos todo el sembrado. Me toqué las partes pudientes dentro de la cama y manché las sábanas. Le cogí una peseta a mi madre para comprar regalésia. En la clase de don Matías no me estuve quieto y le tiré granos de arroz a Genestar, el primero de la clase, porque le tengo manía, aunque sé que todo esto es pecado. 

—¿Alguna cosa más, hijo mío?

—No, nada más.

L’amic-confessor va encetar una lletania. En Damià es mossegava  la llengua per no esclatar a riure. En acabat, li deia la penitència  mentre ell acotava el cap per rebre la benedicció: 

—... In nomini Patri et Filio et Esperito Santo. 

—Amén!  

—Va, ara ensenya’m aquesta cosa, si no, et torçaré el braç! —va dir l’amic.

En Damià i en Marc tenien la mateixa edat i  feien si fa no fa la mateixa alçada. A tots dos els agradava grimpar, jugar al rei del femer i descobrir secrets. A tots dos els apassionava el pati. Hi jugaven des que eren molt petits. La mare contava que tots dos hi havien après  a caminar, damunt les rajoles de davant la cuineta. I tot d’una havien corregut empaitant-se per l’empedrat de davant l’establa. I més tard ja no hi havia qui els aturés i corrien pel sembrat de cebes, pel costat del galliner i davant les gàbies dels conills.

Tanmateix, l’amic i ell eren molt diferents. Segons la mare, podien haver estat bessons, perquè eren com cul i merda, sempre junts, encara que açò era del tot impossible perquè el seu amic tenia la pell morena i el cabells negres i gruixuts; a més, tenia pelussa en la cara, es veia que tindria una barba d’aquelles ben espesses. La pell d’en Damià, en canvi, era blanca, la de la cara era plena de grans i no hi tenia ni un pèl; i els cabells els tenia castanys i fins. 

Tenien més diferències. Però eren unes diferències que no es notaven gaire quan jugaven al pati. O tal volta si. 

—Sí, don Javier sempre em retorçava el braç —va repetir en Damià, quan va poder parar de riure, després de la confessió amb Don Javier Carnicero.

—Va, deixa-me-la! —va dir l’amic, amb aquella veu que en Damià hauria reconegut amb els ulls tancats,  mentre estirava els cabells al seu amic i provava de torçar-li el braç.  A l’amic li agradava, estirar la cabellera  del Damià, però no podia amb el seu braç esquerre.

—No, l’he trobada jo. 

Tots dos, dalt l’arbre blau, feien moure branques i fulles. 

—Amolla, Marc, que em fas mal! —va cridar en Damià.

—Només la vull tenir una estona, no siguis caparrut!

En Marc ho havia dit amb una veu molt ben formada que podria haver estat la d’un actor de cine o un locutor, no com la d’en Damià que feia un xic de llàstima de sentir, amb aquell fil de veu que semblava que es rompria en qualsevol moment. Açò sí, tota l’habilitat que tenia l’amic per construir frases i per pronunciar-les li desapareixia quan havia de fer anar les cames i els braços per assolir algun objectiu. No feia gaire s’havia trencat un braç en caure d’un arbre. Però aquesta manca de destresa en els moviments en l’amic es dissimulava a la perfecció gràcies a la confiança que traspuava davant la vida, la manera de jugar-s’ho tot sense guardar-se de res. 

En Damià era poc xerrador, l’altre xerrava pels colzes. Al primer, els pensaments li costava Déu i ajuda treure’ls fora, mentre que el seu amic era capaç de pouar els seus i els d’en Damià a la vegada i amollar-los amb un doll de paraules que no se les acabava mai. 

El forcejament i les estrebades les acompanyaven amb aquestes paraules: 

—És meua, és al pati de ca meua —en Damià.

—Deixa-me-la, jo només la vull una estona! —en Marc.

L’amic, amb la seva dicció d’actor,  en Damià amb aquell fil tremolós  a punt de rompre’s.

(20:47.96)

ESCENA 6

En Damià va saltar de la pomera blava amb la clau ben agafada dins la seva mà esquerra. Primer, es va posar a córrer per tot el pati. I en Marc, l’encalçava. Una volta i una altra, semblava que només volien córrer, oblidats de la clau. Els entrava pel nas i pels ulls una gran polseguera, estossegaven. Després, en Damià va començar a fer esgarips; i en Marc el va imitar. Tot d’una queien, s’aixecaven. Corrien i corrien, com dos ratolins. El galliner també s’havia revolucionat, les gallines corrien esbojarrades, envestint-se unes i altres, entre un cloqueig constant.

—Cloooc, cloooc, cloooc!

Els conills van voler emular la carrera i participar del caos. Uns  quants s’havien posat drets, movien el musell, miraven l’anar i venir dels dos nois, mentre els seus companys corrien en l’estret circuït de la gàbia.

Prop del femer, en Damià va rodolar pel terra. En Marc li estirava els cabells i ell es defensava esquinçant-li la camisa. Un i altre s’esgarrinxaven cames i braços. 

—Dona-me-la!, deia una veu d’escolanet.

—Noo, feia la  veu de contralt.

I, quan estaven a punt de rompre's algun os, la clau va volar cap a la paret mitgera dels veïns. Tots dos amics van ser a temps de veure com la clau,  de sobte esdevinguda un dofí volador,  sobrepassava el mur que separava els dos espais i anava a raure en algun punt del jardí de la casa veïna.

—Si la vols, ves a agafar-la, la teva clau! —la veu de l’amic cada cop era més poderosa. En Damià panteixava, a punt d’ofegar-se.

ESCENA 7

En Damià, en veure que el seu amic s’enfilava a la branca més baixa de la pomera blava i desapareixia entre l’espès fullam, el va seguir. En ser dalt la paret mitgera va observar l’excusat, des del sostre del qual en Marc hauria saltat damunt un dipòsit que es trobava més avall —que tots sabien que era un pou negre—. No hi va veure res d'especial. La casa només era habitada alguns caps de setmana. Una família de pagesos hi feia estada quan baixaven del camp. 

—Damià, amic! No em deixis, te la donaré, la clau!— La veu d’en Marc va ressonar com si vingués del mateix infern. En Damià mirava al seu voltant, espantat. Les paraules li sortien de la boca sense que ell les pensés:

—Em donaràs tots els cromos que vulgui, tots els tebeos, totes les bales de vidre que em càpiguen a les butxaques? 

—Síí —va cridar en Marc, des d’algun lloc que en Damià no podia precisar.

—Em duràs a cavallet totes les voltes que desitgi per dins el pati, fins i tot per tot el carrer, per tota sa Contramurada? —. En Damià parlava sense esma, es marejava.

—Sí, i et deixaré guanyar sempre a tots els jocs que ens enfrontin, seré el teu vassall en la Cort del Rei Damià! —la veu d’en Marc semblava allunyar-se.

Llavors ho va veure. En Marc era dins la fossa sèptica. S’aguantava com podia, l’esquena i els peus pressionant les parets del dipòsit. En qualsevol moment podia caure. A sota seu hi tenia...

En Damià, horroritzat, no ho va voler pensar, què passaria quan Marc caigués del tot, dins aquella fossa. Va desfer el camí i saltar dins el seu pati. Va travessar el sembrat de cebes, va deixar enrere l'esparreguera, el femer, l'empedrat del porxo, la cisterna, l'excusat, la cuineta. A la cuina va corrinyar com una panerola, va arribar al menjador dels pagesos i, finalment a l'entrada, on hi havia l'escala que pujava al pisos de dalt, sense dir res, sense un crit de socors, va gansejar cap a la porta del carrer. En aquells moments tenia per segur que el seu amic s'havia ofegat dins el pou de la merda del pati solitari. 

ESCENA 8

Va enfilar la Puríssima i tot seguit va trepitjar Sant Isidre.  Va passar per davant el taller d’en Tolo es pistero, després per davant la barberia Vicenç. Sanglotava.  A la botiga de queviures de ca na Mas va veure la dona que fregava, de genolls, el terra de la vorera. Es va quedar embadalit mirant el generós pitram que pendolava a cada moviment del braç de la dona. 

—Ep!, es pot saber què mires? —li va cridar un moix, que el seguia. Tenia els ulls turquesa.

En Damià estava completament fora de si. En estat de xoc. Va estar una estona mirant la dona, com si volgués dir-li alguna cosa i no s’acabés de decidir. «Li dic, o no li dic», pensava. La botiguera no n’havia de fer res, d’aquell assumpte tan lleig, els draps bruts es renten a casa. 

Al final, muts i a la gàbia, en Damià no li va dir res, a la dona dels pits ondulants.

Va passar de llarg i va enfilar el darrer tram del carrer de Sant Isidre i va anar a la placeta d’Artrutx, on es va asseure en un dels bancs que envoltaven la font. En aquella hora hi havia força gent. Un amable sol de tardor havia tret de les cases algunes persones grans, que descansaven en els bancs, al voltant de la font. A d’altres, de més joves, els movia les ganes de passejar d’un dissabte dematí. Potser a la recerca d’alguna aventura. Algunes altres travessaven la blavor que s’escampava per la plaça carregades amb senalles, o l’esquivaven amb les mans dins les butxaques. N’hi havia que fumaven, i emboiraven l’aire amb tot de minsos núvols blaus. 

Uns nois jugaven prop de la font. Feien molt de xivarri.  En Damià, amb els ulls errívols, es va asseure en la punta d’un banc. No hi havia manera de calmar-lo. Només feia que veure el seu amic que queia en el pou. Culpa seva. D’aquella punyetera clau. Un estol de pardals va passar ran del fanal que hi havia enmig de la plaça.  En Damià va notar alguna cosa,  perquè va alçar la vista cap a l’estructura de ferro. Continuava esmaperdut, en xoc.

Al cap d’una estona, les barres del banc se li clavaven a les cuixes, que tenia enrampades, i tot d’una s’aixecà; quasi va fer anar per terra una mestressa que venia a asseure’s; esbufegava. Dins una senalla duia uns maons de calç viva que havia comprat feia poc. 

—Perdoni —li va dir el Damià. 

La dona va moure el cap i va dir: 

—Ai, quasi m’ho trabuques tot, fillet meu! 

En Damià va prendre cap a l’avinguda de sa Contramurada. 

Encara no sabia on anar, se li notava molt. No es treia l’amic desaparegut del cap. Quan es creuava amb algú, acotava el cap, mirava cap a una altra banda. A l’alçada del cine OAR  es va creuar amb aquell  policia prim, que se’l va mirar. Devia veure que li passava alguna cosa. Van estar una estona de xerrameca, en Damià i el magre representant de la llei. 

Va tornat a la plaça d’Artrutx, i pel carrer de Sant Isidre va tornar a passar davant ca na Mas en el moment que la dona llençava el poal d’aigua bruta enmig del carrer. 

—On vas, tan de veres, Damià?— va cridar la dona.

En Damià es va aturar en sec. El cor estava a punt de sortir-li per la boca. Llavors el va llambregar, allà al fons del carrer, el seu amic Marc. Anava de la mà de la seva mare. Li va semblar que no se’n volia anar, però la dona l’arrossegava. 

Sense saber com es va veure assegut en un banc de Sa Contramurada, davant el safareig de la tortuga. Damunt de la closca d’aquella escultura li va semblar veure en Marc que mirava els peixos vermells que hi nedaven. En Damià encara bramava. Tenia la cara plena de llàgrimes que no s’acabaven d’eixugar. El policia prim, feia una estona, li havia dit que se n’anés a caseua, que enmig de la via pública no estava bé, plorar; que sa mare el portés a sa Clínica, si li feia mal qualque cosa. 

Assegut al banc, no sabia què fer. Mirava a banda i banda del passeig, com si esperés veure algú. Badava en terra, semblava buscar alguna cosa que hi havia perdut. Hi va recollir un tros de paper matxucat, el va aplanar posant-se’l damunt la cuixa amb els quatre dits i se’l va mirar com si hi llegís alguna indicació, algun consell. Després el va matxucar de nou i el va llençar, lluny. 

Va recordar que, quan havia començat a llegir i a escriure, s'inventava paraules, i, darrere de les paraules, hi veia mons que els altres fillets no hi veien. Barrejava mots de les dues llengües amb què vivia, el castellà i el català, i també les aplicava a realitats ben dissemblants. A una finestra li deia fintana o venestra, segons el dia. Les vinjondrines omplien el cel del Born a la primavera, que per a ell era la privamera. I encalçava gatoixos  i bup-guaus,  o mèu-miaus i parpàcarus , i poriols-mariquites com si l’hi anés la vida!

Quan ell es va cansar de plorar i el seu amic de mirar els peixos vermells, es van aixecar i van anar cap al carrer de Sant Pere d’Alcántara. A l’al·lot les cames li tremolaven, al querubí Marc les ales li feien figa. Va trobar adient, doncs, esdevenir moix i el va seguir, tranquil, posant-se al seu costat, acompanyant-lo en aquells moments d’incertesa.

(28:46.34)

ESCENA 9

Quan va ser prop de ca seva, es va obrir la porta de davant, la de ca la tia Àngels. La dona portava un moix de pelatge negre en braços i el va deixar anar damunt la vorera. 

—Hala, ves-te’n —. L’animal va fer un parell de merremèus, es va acostar al querubí Marc (que havia pres la forma d’un moix) el va mirar als ulls i tot d’una va enfilar cap al cap del carrer, com si tingués pressa per arribar a una cita. 

—Ja feia una hora que el tenia gratant sa porta —va dir la dona, dirigint-se al Damià. Aquest li va fer un somriure forçat i va pensar «Si ara em demana què faig, en aquestes hores que no jugo al pati...» Però en un tres i no res la veïna ja havia entrat a la casa i ell es va quedar allí, plantat, rumiant encara què li hauria dit. «No, tia Àngels, és que el meu amic,  en Marc, ha caigut dins un pou en el pati solitari i jo, en comptes de sortir a demanar ajuda he fugit. I ara hi torn, a veure si ja s’ha ofegat, culpa meua.»

La tia Àngels havia estat, de sempre, una aliada del Damià, quan anava a l’escola del Born, primer, i després als Salesians. 

El carrer estava tranquil. Només se sentien alguns lladrucs per la banda de Sant Isidre. El moix de la veïna s’hauria trobat algú inesperat abans d’arribar a la cita. En Damià va engrapar el pestell de la porta de ca seva. Li va semblar que cremava i tot d’una l’amollà. El va tornar a agafar, ara amb la mà dreta, la seva mà dolenta.

A l’entrada, de puntetes, com un intrús, es va encaminar cap a l’hort-pati, a l’altra punta de la casa. L’àngel Marc havia entrat darrere seu, encara que ell ni se n’adonà. No era estrany que algun gat entrés a estirar-se sobre les rajoles de l’entrada. Els ramells que sa mare tenia a mà dreta, davant l’escala que pujava als estudis, ens van saludar amb un lleu moviment de fulles. 

—Mèeu —va fer el moix.

La seva mare semblava que no hi era; potser havia anat al forn a enfornar alguna coca. Va travessar la cuina menjador i va obrir la porta que duia al pati. El moix també s’hi va colar.

El silenci va fer estremir el Damià. La cisterna, envoltada de testos plens de ramells, li va semblar la caseta d’un soldat que feia la guàrdia. Qualsevol moment sortiria i li demanaria:

—On vas, aquí no hi pots entrar. Hi ha hagut un crim i ara hi ha un escamot d’àngels que l’estan investigant!

Quan l’al·lot es va sobreposar a aquest primer ensurt —al final de la caseta de guàrdia no n’havia aparegut cap soldat— va travessar corrent l’empedrat de davant l’excusat, va passar per sota el porxo, on hi havia l’escala de llenya que servia per pujar-hi, i va arribar amb el cor que li estava a punt de sortir per la boca, davant el femer. Allí s’aturà. El pati no semblava el de sempre. Malgrat que hi havia la perera, la pomera blava, l’esparreguera, el magraner, els parterres dels geranis, el sembrat de les cebes. 

El galliner, al fons, romania estranyament silenciós. I la gàbia dels conills. I el gran arbre, el centre del seu món de jocs, la pomera blava. 

En Damià va sentir una esgarrifança quan va recordar el que havia passat no feia ni una hora. Li va semblar que podia veure encara el seu amic que pujava per les branques de la pomera, com un esquirol espantat. Li feia senyals que hi pugés, que li volia donar aquella clau que havia trobat al seu arbre preferit, aquella clau que ell sabia que era molt important. Encara que no entenia per què. 

Una papallona gran, d’ales vellutades, va passar fregant-li la galta. Aquella papallona era l’àngel, és clar. Sabia,  el que li esperava al pobre Damià. Sabia que era a punt de canviar la seva vida com mai no s’hauria imaginat. 

Però no posem l’arada davant els bous. 

En Damià va avançar, amb passos indecisos, cap a la paret del pati solitari, del pati prohibit. Va pujar a la pomera. Va remar entre el brancam, fins que va assolir la paret mitgera que separava els dos patis. Es va quedar allí, dret. Tenia els braços plens esgarrinxades. El va tornar a sorprendre el silenci que ho envoltava tot. Aquest silenci no és normal, va pensar. S’hauria de sentir el refilar de les caderneres i dels pardals, l’escataineig de les gallines, el zumzeig de les abelles, els crits, els lladrucs, el tomba i gira dels conills.. 

Però no sentia res. Com si el món s’hagués aturat i només ell el contemplés en tota la seva mudesa i inactivitat. 

Al pati solitari ni rastre d’en Marc, del seu millor amic. Entre els geranis, només silenci. Va notar una sensació de canvi, una agitació en l’aire, com si un ocell hagués passat volant silenciosament.

De sobte, però, un soroll el va fer reaccionar. Com la queixa d’un animal que demana ajut. Era la porta de la cuina que s’obria, va identificar tot d’una el grinyol de les frontisses que mai no acabaven d’anar fines, per molt que el seu pare les greixés. 

—Damià! —va sentir que cridaven.

  Era la seva mare

 —Damià, on ets?

Llavors en Damià es va posar a córrer. Davant la cisterna, va travessar l’ossada invisible de l’àngel, que va notar el seu neguit, la seva desesperació.

Dos metres enllà es llançava als braços de la seva mare i deia, amb la veu entretallada pels plors irrefrenables:

—Mumare... en Marc, on és, en Marc...? 

La dona tot d’una va mirar cap al fons del pati. La pell de la cara de la Juanita era com els maons de calç viva. Quan la dona va arribar prop de la pomera no va veure cap senyal estrany. Tot estava com sempre. 

De llavors ençà, en Damià, creuria que havia mig mort, aquell migdia,  perquè havia abandonat el seu millor amic. «D’una manera o una altra, m’ho farà pagar, la vida», va pensar. I tenia raó. 

(33:31.88)

ESCENA 10

—L’he trobat molt espantat –va dir na Juanita mentre omplia el plat del seu marit.

—Tan greu és el que li ha pogut passar...—. L’home mirava la plata de macarrons que tenia davant— que ha perdut sa gana?

—És que no ho sé, jo he anat a mirar i al pati no he vist res d’especial. Bé, només he notat que feia una pudor estranya. I un silenci que semblava...

—Una pudor? Devia ser es femer. 

—... No, no era es femer... Era com si fes pudor de sofre.

—Açò és que el dimoni deu haver fet una passejada, pes pati, mumare. Els capellans diuen que fa pudor de sofre, en banyetes...

—Riu-te’n Paulí, però t’assegur que feia olor de sofre.

—Cada dia està més estrany, aquest al·lot—. Mentre ho deia l’Antonio enforquillava un bon grapat de macarrons.

—Ja ho pots ben dir, a jo em té molt preocupada. I des que sap que prest ens mudarem de casa, la cosa ha empitjorat–- va dir la seva dona. Anava a agafar el plat que hi havia davant la seva filla, però aquesta se’l va tapar amb les dues mans:

—Ja em servesc jo, mumare, ves fent.

La Juanita es va mirar la seva filla gran i va pensar que cada dia la veia més magra.

—És plat únic, eh...? va avisar, mentre en Pere, que estava al costat de l’Anna, li presentava el seu plat buit:

—Jo ben ple, per favor mumare, va dir, posant-se la mà plana damunt la panxa, em mor de gana.

ESCENA 11

Quan la Juanita anava a servir en Paulí, el tercer fill,  l’àngel va volar cap a l’habitació d’en Damià. Els somnis dels humans era un espai que sempre li havia encantat de trepitjar. Havia parlat amb molts companys seus i pocs li havien dit que els agradés, als àngels custodis, ficar-se en el son dels seus protegits, sobretot quan somniaven. Deien que era un dret que no els volien trepitjar. Que atès que no era pecat, preferien no ficar-s’hi. Els deixaven fer. A ell, en Benhurc, en canvi, li apassionava fer passejades per les vegueries oníriques del seu Damià. No s’hi va poder resistir a assistir, una vegada més. A més, aquell dia sentia més interès que mai a saber quina mena de quimera el perseguiria, després del daltabaix del seu amic. Sens dubte, en alguna de les tribulacions del son del Damià hi havia d’aparèixer en Marc

Com així va ser. 

Però, ai! També hi va aparèixer ell, n’Ot Malhurc. I el més greu va ser que, quan el va veure, el Damià ja estava despert! L’àngel va recordar que feia uns mesos el dimoni s’havia vantat que a ell en Damià no l’havia vist mai. I va pensar que, a partir d’ara, ja no ho podria dir, que no l’havia vist.

En el primer somni en Damià tenia davant un animal tan  gran que era incapaç d’acotar-ne  les dimensions i la forma. Era possible que no es tractés ni tan sols d’un animal. Podia ser una muntanya que tenia a tocar, que se li tirava a sobre, com un cavall enorme amb les potes de davant alçades a punt d’esberlar-li el cap.

En el segon somni una gran lluna li retornava una imatge que no era la seva, aquell rostre no el reconeixia. Primer, no hi va ser capaç d’esbrinar cap semblança coneguda. Era un rostre confús. No sabies si era d’un noi o d’una noia, si era blanca o morena, si somreia o estava trista, si tenia els ulls oberts o tancats, si era humana o artificial. Si tenia vida o era el rostre d’un mort. De sobte, però, va canviar, totes les possibilitats que fos qualsevol rostre, de qualsevol tipus van desaparèixer. Aquella pell pàl·lida, els ulls d’aquell color blau que a vegades ell havia intentat trobat entre el colors de les pintures blaves que feien servir a l’escola, aquell blau indefinit era sens dubte el dels ulls del seu amic. Eren els ulls d’en Marc, era la seva pell, era el seu nas. Aquella cara no era la seva. Era la cara d’en Marc. 

S’hi va fixar molt bé, la va escodrinyar amb molta atenció. Fins que va veure aquell cuc que sortia de la seva boca de llavis prims. Llavors en Damià va obrir els ulls, espantat del que acabava de veure. 

Però amb els ulls oberts el que veia tampoc no li resultava gens agradable. Tenia la sensació que les parets de l’estudi s’arquejaven cap endins i després tornaven cap enfora. Si mirava cap al penjador que hi havia darrere la porta veia amb espant la figura d’un home que ondulava; el penjat duia el seu abric i el seu passamuntanyes i li clavava mirades acusadores. 

—I en Marc, ha vingut avui...? —va sentir l’àngel que deia l’Antonio, allà baix, a la taula on dinava la família. Feia aquella veu d’algú que té la boca plena (i mira que la seva dona li tenia prohibit, de parlar amb la boca plena: era un mal exemple per als fills). 

—Segons en Damià, sembla que sí, però jo no l’he vist, ja saps, i no rallis amb sa boca plena, per favor, que és de molt mala educació —va contestar la dona que, quan l’àngel va entrar de nou al menjador, s’havia aixecat i posava els plats bruts a la pica.

—I per què no dina avui, en Damià, mumare....? —va fer en Paulí mentre endrapava grans de raïm d’un dels brots que sa mare havia posat enmig de la taula.

—Ja us ho he dit, però com que no escoltau...—Ara la dona va tornar a la taula —Annita, vine que m’ajudaràs —va deixar anar, mentre recollia més plats buits.

—No he acabat— va dir la filla gran.

El serafí va deixar d’escoltar. Sabia que mare i filla prest s’embrancarien  amb alguna discussió. 

En el somni tercer d’en Damià, des d’algun lloc llunyà, arribava l’eco d’una veu que cantava. Però en Damià no en podia escoltar la lletra, perquè els humans, quan somien, només  veuen imatges. Tanmateix, l’àngel sí, que podia escoltar el que deia aquella cançó:

Quants anys tens, Damià?

Dotze, en vaig complir.

És mala edat, per morir.

El temps s'acaba per mi?

Un tracte hem de fer.

La vida per un patir.

La mort et canviaré

pel vertigen infinit,

una atracció inextricable

envers totes les paraules ,

No podràs mirar-les sense

sentir vertigen, desig,

una sensació de caure

dins fondàries sens fi.

Quants anys tens, Damià?

Dotze, acabats de complir.

És mala edat, per morir.

Les miraràs amb desig

voldràs la mirada, tacte,

que el tacte esdevingui gust,

que el gust es fongui en olor,

que l'olor tombi en paraules,

que sigui música, i crit.

Ah...!

Quants anys tens, Damià?

Dotze, dotze, en tinc

És mala edat, per morir.

La quarta quimera, en Damià la va passar, ara sí, amb en Marc. La seva veu de mag l’encalçava per darrere es campanar de sa Catedral i per tot Ciutadella. I l’àngel podia sentir que li deia:

. —Has de ser lliure, Damià, recorda-ho! —la veu d’en Marc, poderosa,  ressonava per tots els cap de cantons del poble—. No facis cas a ningú més que no siguis tu! M’havies de deixar la papallona, Damià. Vaig caure en aquell forat, quan l’encalçava.

—Aquella clau era per a mi, Marc —li responia ell, amb una veu de moribund.

Després, un policia o un guàrdia civil, entraven a casa i li feien preguntes sobre el que havia passat amb en Marc, el dissabte migdia, al pati. Li demanaven pel seu amic, que havia desaparegut i tot Ciutadella el cercava. 

ESCENA 12

La mare d’en Damià li va dur un tros de formatge amb un  brot de raïm, després, un coc de sobrassada. Li va curar  les ferides que s’havia fet en la baralla per la clau. 

—Què et va passar dissabte, a l’hort? —li va demanar mentre obria l’ampolleta de mercromina.

—Eh...? Ai!, que cou molt... No res... per què? —va dir. Va bufar.

—Quan cou, cura —va dir sa mare—. I aquestes esgarrinxades...? Sembla que t’has barallat amb un moix.

—Bé, sí que mos vam barallar un poc. Volia que li donés la clau...

—La clau, quina clau? I qui la volia?

I llavors en Damià li va explicar que havia trobat una clau dins el calaix de la màquina de cosir i que en Marc li volia prendre i per això s’havien barallat.

—Puc anar a veure’l, en Marc?, li vull demanar perdó...

—Ara? Però no has vist s’hora que és...? Demà, demà diumenge vas a ca seva i feis ses paus.

En Damià no volia dir a la seva mare que no sabia què obria, aquella clau. Que no entenia per què no li havia volgut deixar veure al seu amic. S’havia posat molt intractable. S’havien barallat. Llavors la clau, convertida en  un dofí volador de la mida d’una papallona, havia volat al pati dels veïns. Per què? No ho sabia. Però en Marc havia estat més ràpid i la va anar a encalçar. Va anar al pati dels veïns, al pati solitari. Ell també hi va pujar, a l’arbre, i després a la paret mitgera. Des d’allà dalt ho havia vist tot. Va veure el seu amic que desapareixia. Ho va veure. Però no li podia dir a ningú. I menys a la seva mare. Tenia la clau a la mà, ja no era una papallona en forma de dofí. Va veure com al seu amic se l’empassava la terra amb la clau a la mà. 

—Em vaig enrabiar —va dir entre dents, mentre sa mare recollia el cotó i el suc vermell i li refeia el llit—. Aquella clau era per jo. 

No sabia què obria, però sí que estava segur que era un senyal, un senyal que li volia dir alguna cosa. 

—La clau era meua, jo l’havia trobat dins el calaix de la màquina d’escriure... vull dir, de la màquina de cosir —va dir ja a les fosques, mentre sentia les sabatilles de la seva mare que xocaven amb els escalons de l’escala: 

—Cloc, cloc...

ESCENA 13

L’àngel es va entretenir rondant per la casa, pel pati, pels carrers. Sant Pere d’Alcántara, Sant Isidre, Beat Ramon. Quan va tornar a  l’estudi era més fosc que mai. En Damià  escoltava els sorolls de la casa. Van sentir el seu pare que pujava les escales mentre donava corda al rellotge despertador. 

—Raac, raac! 

La seva mare devia ser encara a baix, escurant plats.  Havien discutit amb l’Anna, els crits i els renecs omplien la casa. En Damià va notar els llençols xops de suor. Els ulls li coïen i la llengua se li enganxava al paladar. Tenia la boca com un paper d’estrassa.  

Una veu va ressonar en algun lloc del seu cervell. Primer era una veu prima, com un fil de cuca, a poc  poc s’anava fent forta, com una maroma de barco. Era la veu d’en Marc. Es va destapar d’una revolada; els peus descalços no van notar la fredor de les rajoles quan va sortir de la cambra corrents, va baixar els quatre escalons que separaven el pis de dalt amb el de l’habitació dels pares. Abans d’entrar-hi, però, es va topar amb aquella ombra vermellosa. Va provar d’obrir els ulls. Però ja els tenia oberts. No somniava. Aquella massa vermella que surava davant ell com un borb gegantí semblava real com el terra que trepitjava. 

Era ell, n’Ot. En Damià acabava de discernir, dins la foscor de l’escala, el seu dimoni de la guarda.

Pare i fill es van quedar quiets. Sorpresa, Terror. 

—On vas, Mià? —va dir l’ombra, que en Damià ara va identificar tot d’una.

—El dimoni —va balbucejar l’al·lot. Estava pàl·lid, les cames li tremolaven.

—Damià, que no em coneixes? —. El pare ho havia dit mentre s’acostava al seu fill, amb  la mà fent-se camí entre les tenebres. 

En Damià va notar un soroll. Eren els seus budells, que buidaven la seva por. 

(43:39.52)

ESCENA 14

Amb l’esquena recolzada al tronc de la perera, en Damià recordava la visita que havia fet a cal Marc, aquell matí. Hi havia anat per saber-ne alguna cosa. Primer, si estava viu. Si era així, que li expliqués què havia passat el dia anterior. Ell l’havia vist caure  dins la fossa sèptica, amb la clau que ell havia trobat a la mà. Li volia demanar perdó. Havia estat un covard. I si l’havia deixat allí sense anar a demanar ajut havia estat una acció que ell no havia sabut controlar, com si algú l’empenyés a fer-ho. 

La porta de la casa estava tancada. Mai no li havia passat, sempre que anava a veure el seu amic, la trobava en pes, és a dir, tancada però sense cap volta de clau.

Havia tornat a casa i havia demanat a la seva mare si en sabia res. 

—Que està tancat amb clau, dius? És estrany, na Isabel mai no tanca amb clau, ni quan se'n va a fer feina al forn d'en Marcial.

—A més, avui es diumenge, sempre son a casa es diumenges a aquestes hores.

—No deu haver passat res... Ai, mira que si en Marcos s'ha fet mal i han hagut d'anar a sa Clínica, com aquella vegada que s'al·lot s'havia begut aquella mescla de... Quė era? Conyac i gin, ves quines unes!

El que no sabia en Damià és que la seva mare havia anat a fer les seves indagacions. Les dues dones eren amigues. Una veïna que havia sortit al portal li havia dit que el dissabte capvespre  havia vist arribar un cotxe que havia aparcat davant la casa .

—Era en Marcial, el forner. No és assumpte meu, però jo crec que la Isabel i ell...

—Però si és el seu quefe! I li dobla l'edat!

—Després, quan vaig tornar a guaitar, ja no hi era.

¬¬¬¬ —Però sa veïna ha vist en Marcos?, —li va demanar n’Antonio quan la dona li va dir que passava qualque cosa rara amb la Isabel i el seu fill.

—No, no. Ella només va veure un cotxe i després ja no el va veure. Ès l'únic que n'he pogut treure en net.  Un cotxe, en Marcial i després res. Ai, que li haurà passat a na Isabel? 

Sí, feia dies que la notava una mica rara. 

—Sa vesina és una xafardera. Que ella i el forner s'entenen, diu. Quin disbarat ! 

ESCENA 15

—En Marc ha desaparegut —va dir—. Aniré a la policia i els ho diré. Al policia prim. Ell se'n recordarà. 

En Damià seia en un racó de la cuineta, al costat de la xemeneia. També hi havia el cap dels apatxes, que donava voltes amb els seu guerrers dins el cercle que formaven les cames, que el meu protegit tenia mig arronsades.  

—Estàvem jugant i vam veure una papallona o un dofí amb forma de papallona, que va volar cap al pati del costat —el cap guerrer se l’escoltava encuriosit—. Ja saps que a vegades hi hem saltat per anar a cagar, en aquell pati, en Marc i jo.

No, als polis no els podia dir que anaven a cagar a s'excusat de cal veí. No els dirà res de la clau, tampoc. Ni de la disputa. Dirà que estaven jugant i prou. I els dirà que el seu amic hi va caure. 

—On va caure? —va preguntar el guerrer apatxe des de dalt el seu cavall. 

—Dins el pou de la merda —va dir en Damià. 

No. No se'l creuran. El pou de la merda està intacte, ara no està esfondrat, com el va veure ell. I de papallones entre els geranis vermells n’hi ha moltes. Qui les regava, aquelles malves?

Els podia dir que ell també hi va caure dins el dipòsit de l’excusat, fa uns anys, en devia tenir set. 

—Fa cinc o sis anys —els diria—. Un manobre em va salvar. Però era el meu àngel de la guarda, disfressat de manobre.

Tenia raó, en Damià: feia cinc anys ell també hi havia caigut, dins aquella fossa sèptica. Qui el n’havia tret no és matèria d’aquesta història, deixem-ho així.

De sobte ho va esmentar, va esmentar aquell dia. Li va dir al Jerónimo: 

—Quan era petit el vaig veure, el meu àngel de la guarda. A l'hort del Camí Vell, un dia que hi havia anat amb el meu pare. Des de llavors que sempre el tenc a la vora. Igual que t’hi tenc ara a tu.

Dins la cuineta es va fer el silenci mentre en Damià i en Jerónimo es miraven, com si tots dos sabessin una cosa que es resistien a admetre i a verbalitzar.

—Igual que vaig veure el meu dimoni, ahir a la nit —va dir en Damià amb la veu apagada—. Nom Malhurc, Ot Malhurc. M’ho va dir en Benhurc, que és el nom del meu àngel.

—N’estàs segur, de tot açò... —el va interrompre en Jerónimo.

—On és en Marc? —va fer en Damià, esquivant la pregunta de l’indi. 

—Ho devies somiar, allò que va passar al pati —va dir l’amic de plàstic.

—Tu creus? No, les esgarrinxades i els blaus que tenc per tot el cos em diuen que va ser real —va replicar-li l’al·lot.

 —Però llavors, per què vas veure el teu amic caure en el pou esfondrat i ara aquest pou està com sempre? —va inquirí l’indi. 

L’indi semblava confús, com ell. No va dir res més. Però en Damià sabia que, si pogués, l’ajudaria.

—Aniré a rallar amb els polis. Els ho contaré tot —va fer en Damià, finalment—. Els diré que som un aliat del dimoni i ves a saber si en Marc no és ja a l'infern pel culpa meua. 

ESCENA 16

—L'haurem de dur que el vegi un metge —va dir na Juanita. 

La dona i la seva filla Anna eren a la cuina, la mare escurava plats i la filla cosia les peces de pell que algun dia formarien part de les sabates que manufacturaven en la fàbrica d’en Tòfol, el seu futur marit.

—Tot està dins es seu cap —va dir la filla, mentre tallava un fil sobrant de la peça que tenia entre les mans.

—Quina dèria l'hi ha agafat ara amb el seu amic. Els metges no en saben res, de ses coses des cap. 

—S'altre dia no coneixia a ton pare —va dir na Juanita—, semblava que havia vist el mateix dimoni.

Llavors na Juanita evocava aquells anys, quan en Damià va començar anar a escola; quantes vegades l’hi havien dut, al metge? I no havia servit de gaire cosa, per no dir que encara ho havia empitjorat tot. 

—Bé que l’hi havíeu de dur, a escola...—va dir la germana major d’en Damià—. Tampoc no es podia passar tot es dia jugant as pati o as mig des carrer.  

—El problema és que en aquella escola —va continuar la Juanita mentre s’eixugava les mans amb el davantal gastat i brut— en Damià no s’hi va sentir a gust. Te’n recordes? El primer dia, va trabucar (rojar) la llet en pols,  el segon, li van  aquella injecció, una vacuna crec, que li va fer molta al·lèrgia. 

—Sí que me’n record —va fer la filla—. I el tercer dia, es va posar malalt i va haver de fer llit. 

—Al cap de molts dies —va dir la mare— l’havia d’arrossegar per dur-l’hi de nou, a s’escola. S’agafava per les parets. Com un moix. Estic segura que encara hi ha va deixar marques i tot!

—Que exagerada que sou, mumare! —va dir l’Anna. Agafava una peça de pell i l’ajuntava amb una altra per les vores.  Després hi picava damunt amb un martell.

—Més llet en pols, més ois. Més injeccions! —feia sa mare, mentre eixugava els plats. 

Era alguna cosa més, que una al·lèrgia, pensava l’àngel, mentre les escoltava, les dues dones, des d’un raig de llum que entrava per la porta del pati.

—Ningú no mos va sebre dir —va fer na Juanita— per què al teu germà no li agradava anar a l’escola. Es cas és que, sempre, as cap d’uns dies d’anar-hi, havia de fer una altra vegada llit. I quan feia uns dies de llit,  el tornàvem a dur i, hala, una altra vegada el martiri. I així. Escola i llit. Més escola i més llit! I aquesta mania de saltar al pati dels pagesos del costat! Un dia mos denunciaran! 

La dona es va girar cap a la màquina de cosir sabates. La seva filla ja no hi era.

ESCENA 17

—Na Isabel i en Marcial se n'han anat de Ciutadella. 

La botiga de ca na Mas era plena de clientes. Dues dones, les darrere de la cua, parlaven del tema del dia:

—Que dius ara!

—El que sents.

—Però i es forn... Qui el dura ara?

—Es nebot, fa temps que l'ajudava, i sa dona.

—Sa dona des nebot? 

—No, sa dona d'en Marcial. Es veu que ho han deixat amb s'amant que tenia, aquell de Binigafull.

—Quin escàndol !

—Si dona, no n'hi ha un pam de net. Ciutadella ès molt gran, ja. De tot, ja hi passa. 

—I que faran amb el fill?

—En Marquitos?

—... Dona, no crec que l'hagin deixat...

—Un poc raret, era, no?

—Que vols dir?

—Ai no sé, ell i en Titan, quin parell!

—En Titan?

—Si, dona, en Damià de n'Antonio i na Juanita!

—I d'on ho treus tot açò?

—M'ho ha dit es pardal de dalt sa pomera.

—Sa pomera blava?

—... Ai, disculpa, ja em toca!

(50:11.89)

ESCENA 18

Va arribar el dia que van haver de deixar la casa del pati. Tota la família va anar  de bòlit  durant els dies llargs que va durar la mudança.  El cap del apatxes estava també neguitós de veure tant de moviment i trasbals en els membres de la família. Com que temia que ells i els seus guerrers sofrissin alguna mena d’accident, va demanar a en Damià que els procurés un amagatall segur que els protegís de qualsevol espoli o acte vandàlic per part d’algun membre de la família. 

Donat que no hi havia cap moble dels que tenien a la casa que els fes servei en el nou pis (ni la taula del menjador, ni el bufet amb armari els cabrien en la petita cuina del nou pis, per exemple) es tractava de traslladar més que res objectes, estris, parament de cuina, roba, llençols, tovalloles, etcètera, que no eren de grans volums però sí que representaven una gran quantitat de paquets i embalums la fi dels quals hom no acabava de veure mai. 

En  Pere va demanar al seu cap que li deixés  la furgoneta per fer uns quants viatges, sobretot de les coses més pesants. L’Antonio va anar i venir moltes vegades amb la bicicleta carregada fins dalt i mentre ell la menava a peu. El pis on anaven a viure era molt lluny, s’havia de travessar quasi tot el poble fins a la carretera de Maó i encara recórrer un bon tram d’aquesta fins gairebé la sortida del poble.  

Per al Damià aquell va ser el dia més trist.  Uns dies abans de marxar definitivament d’aquella casa, van plorar els tres dins la cuineta, en Damià, el cap dels apatxes i ell, l’àngel, asseguts en el racó preferit de l’indi, al costat de la xemeneia. Aquest va recordar a en Damià que  en  el  calendari dels dies dissortats també hi havia aquell de la desaparició d’en Marc. Tots tres van estar d’acord que aquells dos dies, efectivament, restarien per sempre marcats en negre. 

—O en vermell, segons com es miri —va dir en Jerónimo.

Ves a saber quan.

ESCENA 19

.

En Benhurc i el seu company s’havien aixoplugat en un parèntesi temporal, una mena d’espai on les busques del rellotge universal no es mouen, gairebé com si tots dos de cop i volta s’haguessin ficat en tot un altre pla de l’existència. Tot, al seu voltant, era molt i molt quiet. I dins aquella suspensió, discutien. Formaven una mena de gabinet de crisi, si voleu dir-ho així. S’acusaven mútuament d’haver trencat les regles del joc en permetre que en Damià marxés de l’escena sense haver complert el seu paper i deixant sol el seu amic amb el marró. 

—Ara és ell, en Marc, qui serà meu per sempre, ell ha saltat al pati solitari —deia el banyut Malhurc.

El tron, que ara exercia d’àngel, com és natural, no hi podia estar d’acord, i tractava per tots els mitjans de trobar una altra via de solució.

—L’amic d’en Damià no en té cap culpa, dels nostres tripijocs —va dir, posant-li el dit índex davant el nas—. A més, quan ha saltat, en Marc no tenia la clau a la mà!

Tots dos estaven enfilats dalt un arbre, invisibles a l’ull humà, però ben visibles l’un a altre, amb la seva indumentària laboral, un amb la seva cua, les seves banyes, i la seva mirada de foc. 

—No ximplet, no —va fer amb veu ronca, funesta, allargassant la te —amb aquest teu posat de bon jan, els teus rínxols rossos, els teus ulls blaus i la teva carona no em convenceràs: les regles són les regles.  

Ell li va insistir que ho havien d’arreglar de manera que el pobre al·lot, en sortís el menys perjudicat possible. 

—D’acord! —va roncar el dimoni, mirant-lo fixament amb aquells dos botons vermells — doncs em dones el teu Damià i aquí pau i després gloria! 

Que malament que sonaven aquelles paraules en boca d’aquella bèstia peluda. 

—No et puc donar el meu Damià —li va respondre l’àngel, aguantant-li tant com va poder la mirada. 

Va ser en aquell moment que, a fora del seu reducte,  es van escoltar unes campanades. Els dos es van mirar, les dues celles amunt.

—Clar! Les campanes —va exclamar en Benhurc. I tot d’una va etzibar aquestes paraules al seu adversari:

—No està gens clar si en Damià ha trobat la clau abans o després de les dotze del migdia, quan expirava el termini de l’aposta! 

L’àngel van mirar cap a un altre costat. No volia que se li notés que estava improvisant. Es tractava de guanyar temps.

—Sí que n’està, de clar! —va dir el dimoni i va posar l’urpa damunt l’espatlla del tron obligant-lo a mirar-li els ulls roents —quan l’ha tret de dins el calaix de la cuineta encara no eren les dotze, no havia expirat el termini de sis mesos que havíem acordat.

—Sí que les eren —va murmurar l’àngel, evitant de mirar-lo —ja s’havia acabat el teu temps.

—No, no les eren —va replicar el dimoni —el temps encara era el meu.

—Com n’estàs tan cert?

Mentrestant, recordeu, l’amic d’en Damià, penjava del buit, en aquella rasa del pati solitari.

—Exigeixo una verificació —va dir, rotund, en Benhurc.

—Verificació? Què collons vol dir això...? —va demanar, picat, en Malhurc.

—Una comprovació que, justament, en Damià va trobar la clau abans de l’hora de l’Àngelus.

—Que Àngelus ni que punyetes —va bramar el diable—. Deixa’t de manefles* i martingales i reconeix que has perdut l’aposta, àngel Benhurc, o el que siguis, a mi no m’enganyes.

—Tu a mi, tampoc, dimoni Ot Malhurc! Vull estar segur del fet que ens ocupa —va dir mentre s’envolava convertit en colom. En fer-ho, els rellotges es van tornar a posar en marxa.

Al cap d’una estona el tenia al seu darrere, aquell corb. Era una de les seves carnadures preferides.

—Què pretens? —va grallar.

Sobrevolaven el carrer de Sant Pere d’Alcántara i en un no res van ser a la plaça de la Catedral. En aquella catedral hi havia el campanar amb les campanes que donaven les hores. D’aquestes —no recordo si n’eren tres o quatre— n’hi havia una de més gran, la que tenia el so més contundent. La que manava sobre les altres. Aquella campana era la que, encara no feia una hora, havia tocat les dotze del migdia. 

El que explicaré ara és difícil d’entendre, però provaré si més no que us en feu una idea aproximada. L’àngel volia saber si la campana havia tocat les dotze, després o abans,  que el Damià trobés la clau. Aquesta era la qüestió. I no era una qüestió menor. Si la campana major havia tocat les dotze campanades després que en Damià trobés la clau, estava clar, que l’àngel hauria perdut la maleïda aposta. Però, i si les dotze campanades havien sonat abans? Feu càbales... Hauria perdut el dimoni, car la clau hauria caigut en mans d’en Damià ja fora de termini.

Però encara us he d’explicar l’inexplicable. O, si voleu, us he de fer entendre l’incomprensible. 

Ara aquell parell es trobava just damunt el campanar de la Catedral.  A sota tenien les campanes que s’ocupaven de donar les hores a tot el poble. Una d’elles, la més gran, era la responsable de tocar les hores en punt: la una, les dues, les tres... I així fins a les dotze. Aquella campana era la clau de tot plegat. La mare dels ous. Aquella mola de bronze tenia la resposta. 

El problema era que no parlen, les campanes. Tampoc podien esperar que aquell carilló gegantí, amb gestos o moviments, modulés un llenguatge no verbal, No tenen cordes vocals, ni braços, ni boca, ni cara, les campanes. Però hi ha una cosa que sí que tenen: la capacitat de donar voltes. Voltes cap a endavant i voltes cap a endarrere. I ara ve allò que us deia abans de l’incomprensible. 

Com és possible, us preguntareu, que fent girar la campana major de la Catedral de Ciutadella de Menorca en el sentit contrari —cap endarrere—, es pugui fer anar el Temps també cap a endarrere, és a dir, en el sentit contrari de com va habitualment? 

No em vull estendre més, he de seguir amb aquesta història, de la qual no en vull perdre el fil. Només us diré que, i espero que em cregueu, al final, el tron i el dimoni van poder fer tan discutida verificació. 

Ah! Voleu saber qui resultat en van obtenir?

És clar. 

Doncs heu de saber que, quan van assistir una altra vegada al moment que en Damià trobava la fotuda clau, sabeu què van veure? Ai! van comprovar que l’al·lot l’havia trobat en el punt just que la campana feia el primer toc.

En el punt just del primer toc!

—Nang!

Digueu, doncs, qui l’havia perdut o guanyat, la maleïda aposta? Em sembla que entendreu perfectament que cap dels dos, car havia acabat, per dir-ho així, en taules. És per això que els apostadors van acordar que, pel que fa  Damià, la situació seria la mateixa que abans de tot aquell embolic. Bé, la mateixa, no. Ara en Damià carregaria per sempre amb la culpa de pensar que havia abandonat el seu millor amic. Des d’aquell dia, la vida d’en Damià estaria condicionada per ells dos. Seria blavosa, o es tenyiria de roig, segons qui la menaria. Si voleu, un petit infern, serien els anys venidors, per al Damià. O un cel de reduïdes dimensions. L’aposta havia acabat en empat. N’Ot Malhurc tindria camp per jugar, I n’Et Benhurc s’hauria d’escarrassar molt perquè no li marqués molts gols.

(58:00)

(La musa)

La Mertxe fa un estirament mentre badalla. No sé si d’avorriment, de son o de gana. A fora, el dia s’ha enfosquit, per la qual cosa la dona pensa que deuen haver passat un parell d’hores des que ha començat a llegir. No n’està gens segura. Si hem de ser exactes només en fa una, d’hora, que llegeix. També pot ser que s’hagi submergit tant en la història que ha llegit que li sembli que ha passat més temps del que en realitat ha passat.  Sense esma per pensar la diferència entre el temps real de la lectura i el de la història, i com això pot haver afectat en la seva percepció del temps transcorregut des d’un punt de vista objectiu, s’aixeca i va cap a la nevera i agafa el primer que troba, que és un iogurt. Quan torna a la taula de l’ordinador, veu que la pantalla és negra. 

—Merda! La bateria! —exclama. Busca a correcuita el cable del carregador mentre pensa que s’hauria de comprar un portàtil nou. El del seu marit, tot d’una esgota la bateria. Fa un munt d’anys que el té i n’ha tret tot el suc, pensa, com si el seu marit encara en sigui el principal usuari.

Quan el vell ordinador es troba en condicions de continuar,  la dona  deixa l’envàs buit del iogurt damunt la taula, i fixa la vista en la pantalla, on llegeix el que sembla el títol d’una altra part de la novel·la inèdita d’en Pau Bosch, Una redacció molt llarga: 

UNA REDACCIÓ MOLT LLARGA 

Ciutadella, octubre de 1966

ESCENA 1

A l’aula 13 de l’institut José Maria Quadrado hi havia  una dotzena de pupitres  perfectament col·locats, cada un ocupat per dos alumnes. Don Miguel els impartia les assignatures de Formación del Espíritu Nacional i Educación Física. Ara eren en un d’aquells moments que el espíritu nacional flaquejava, culpa de la classe de gimnàstica que havien fet abans.  L’hora havia estat dura,  i  tots, alumnes i professor, tenien el cos baldat. 

En Damià mirava per la finestra que donava a la zona d’esbarjo, composta per una pista d’educació física, un petit camp de futbol i un camp de bàsquet. Feia poc havia fet els tretze anys. Estava assegut a prop del finestral, al millor lloc per badar a través dels vidres, encara que ho havia de fer de manera que no es notés, un poc de reüll o mirant a través de l’orella, l’esquerra.  D’aquesta manera podia veure i sentir a la vegada el que passava a fora. Era un al·lot llest: no li costava entendre les lliçons dels mestres. Agafava a la primera el sentit d’allò que li explicaven i  tot d’una ho guardava a la memòria. Era capaç de recordar verbs i temps verbals, taules de multiplicar, llistes de reis visigots i alans amb tanta facilitat que a vegades podia despertar una certa enveja entre els seus companys de classe. Açò quan podia estar-se de menjar pipes, que venien a ser la seva perdició, la seva Krittonita, el seu taló d’Aquiles, car li ho feien perdre tot i el tornava del tot un inútil.

Ah!, i també es distreia amb facilitat. 

I aquell dia es va distreure més de l’habitual. Perquè va veure que el seu company de pupitre, en Pere, s’havia convertit en el seu amic perdut. Per si això fos poc, va clissar que en  Paco, tres pupitres enllà, a la seva dreta, era en Jerónimo, el capitost indi, que el saludava amb la mà. 

—Hau! —li feia.

I quan es fregava els ulls i els obria i tancava repetidament, en cada instant que els tenia oberts veia l’ombra del seu amic, i veia l’indi Jerónimo. I això, com és natural, el va distreure molt, tant que el professor, Don Miguel,  s’hi va acostar i li va dir:

—Señor Pon Estrani, cuando llegue a Ponferrada, nos avisa. 

Aquell mestre  sempre els feia la mateixa broma, quan veia algun dels seus alumnes distrets mirant per la finestra del pati:

—... y tenga cuidado de no sacar el brazo por la ventanilla, no vaya a perderlo si choca con algún poste —reblava sempre, abans de dir al viatger del tren imaginari que estava castigat. 

—Me escribirá una redacción. Cinco páginas. 

—I… sobre qué…?

—Usted verá. Sorpréndame.

Sí clar, va pensar, en Damià. Sobre què li havia d’escriure que el sorprengués, aquell bàrbar amb bigoti i ulleres de cul de got! 

En el cor d’en Damià hi niaven sentiments molt negatius: culpa, remordiment, soledat, por, enveja, introversió. Com si un dimoni incansable, tenaç, orgullós procurés  per tots els mitjans que l’al·lot s’embegués de la seva maldat.

Mentre mirava el pati buit de l’institut, va recordar com de dur havia estat la sortida de la casa del pati del carrer de Sant Pere d’Alcántara. Feia un any. Hi havia una part d’ell que intentava diluir, minimitzar tota aquella negativitat, tota aquella infecció de l’ànima. Procurava, sobretot, oblidar l’incident de la clau,  oblidar el Marc, el seu millor amic. 

Una redacció? Potser el podria explicar, en una redacció, tot aquell patiment?

Si ells l’ajudaven, tal vegada. Però en necessitaria cinc-centes, de pàgines, va pensar, i es va posar a riure per dins. Un riure fondo que, tot d’una, li va semblar que era seguit per d’altres rialles provinents d’algun racó de l’aula.

(03:50)

ESCENA 2

Ja era la tercera bossa de pipes que s’havia cruspit. Què tenien aquelles llavors, que no podia estar-se’n? Des de feia poc que n’era, ho podem dir així, un consumidor empedreït, un addicte. Era una envitricollada manera de matar el temps.  La boca li era un saler, una sola de sabata. El cap, una baldufa a punt de caure, cansada de donar voltes. El cel del diumenge, d’un blau elèctric, embolcallava els pins que hi havia a banda i banda de la carretera que es veia des de la finestra de l’habitació, dotant-los d’un color gairebé irreal, semblant més al verd d’un llapis de color verd que al verd dels pins de veritat. La redacció que havia d’escriure per a don Miguel, el professor de FEN, el tenia molt preocupat. Però no perquè es veiés incapaç d’omplir cinc fulls amb tot de paraules castellanes que el professor de FEN estava segur que ni es miraria. Estava molt preocupat perquè, no sabia per què, sentia la necessitat d’omplir-ne no cinc, sinó cinc-cents, de fulls. I, a més, omplir-los no amb paraules castellanes, sinó amb aquelles altres paraules que sentia més seves, aquelles que eren les que realment ell s’estimava, les paraules escrites en pla, en la llengua que parlava des que tenia ús de raó. Els ulls li coïen com quan li entrava aigua salada. Li va semblar que les parets envermellien i va cloure les parpelles.

Quan les va tornar a obrir, a la seva dreta s’alçava un castell, i a l’esquerra, s’estenia una platja. 

Li podeu dir un miratge, si voleu. Recordeu que era el camp de proves del bé i del mal, aquell al·lot: en Benhurc i en Malhurc podien fer amb ell coses com ara fer-lo somiar despert. Podien fer-li escriure coses que ni ell mateix no entenia, fins i tot li podien fer escriure amb una llengua que ningú no li havia ensenyat a escriure.

El cert és que en Damià va respirar fondo la flaire de mar, de xipell i romaní abans de baixar l’escala que tenia davant. 

En ser davant la porta d’aquella cova, molt semblant a la d’una església, va pensar a desfer el camí i pujar els escalons de pedra que acabava de baixar i córrer cap a la bicicleta per tornar a casa. Tot i que ja hi era, a casa. En cap moment s’havia mogut de la seva habitació. 

De sobte, la gran porta s’obrí d'una revolada. 

En aquells moments també es va obrir la porta del seu estudi dormitori.

—Damià, ara no surtis, que fregaré es passadís —va dir la seva mare. Només havia obert un badall i no va veure com el seu fill feia un bot. 

Quan la seva mare va desaparèixer, en Damià va tornar a trobar-se davant la gran portalada. Un home se’l mirava, amb una mirada imponent.

Espantat, tot just va poder quequejar el motiu de la seva visita.

—He d’escriure... una redacció... de cinc-centes planes —va dir, empegueït  —i en el català que rallam aquí, a Menorca!

—Idò, com és, açò? —va dir, en un to balsàmic, l’home que era alt com un sant Pau. 

Ell s’havia quedat mut. 

—No et preocupis, entra —. I li va  deixar-li el pas franc, amb un gest cerimoniós. 

En Damià, de la taula de la seva habitació estant, es va veure, de sobte, assegut davant la gran taula del Mestre.

Allí dins, esculpits en la roca, va poder observar, embadalit, cavalls de mar muntats per sirenes, gladiadors que s'abraonaven a calamars i sípies gegantins, una orquestra de crustacis sota la direcció d'un pop que sostenia una batuta amb cada un dels seus tentacles. 

Mestre i deixeble s’havien acomodat davant una taula gran, rectangular, que presidia un racó de l’estança. El Mestre li va oferir una beguda i va deixar passar una estona perquè el jove visitant es recuperés de l’esglai. 

Després va dir: 

—Antany, quan era pescador, una nacra enorme se’m va enredar amb ses xarxes —va fer una pausa i prosseguí—: Ara està penjada allà defora, damunt sa portalada. Aquella troballa em va canviar sa vida. La vaig interpretar com un senyal.  Saps? Quan es destí xerra, li hem de fer cas.  

En Damià escrutava el Mestre, ara més calmat. Llarga cabellera, pell bruna, vestia una vaporosa túnica d'un blau marí molt descolorit i unes avarques desgastades. Del coll li penjaven tres collars les  peces dels quals, totes elles procedents des fons de la mar, reposaven sobre un pit pilós i morè. Se’l va mirar amb uns ulls esbatanats. També el mirava a ell, l’àngel blau, allà, assegut frec a frec amb ell,  al voltant de la taula rodona que a ca seva en deien camilla. 

—... Encalçar qualsevol cosa és anar-hi darrere fins que, per fi, la pots tocar, fer-te-la teua... —aquelles paraules van  ressonar per tota la cova. I per tota l’habitació del pis on vivia ara en Damià, un pis a tocar de la carretera que unia Ciutadella amb Maó.

A la cova, va guaitar les escultures que l’envoltaven. Una tènue pel·lícula de vergonya li escalfava la pell. Se sentia observat. 

—... Es poden encalçar idees, persones, animals i objectes —va continuar el Mestre. Ressons d’onatge contra el rocam sobre el qual es trobaven, s’afegien a aquelles paraules. I xiscles de gallinetes de la mar, que els sobrevolaven—. Potser si féssim un llistat de coses més difícils o més fàcils de tenir, segurament no mos posaríem d'acord. Què costa més d'atrapar? Una idea o una persona? Un animal o un objecte? Depèn, és obvi, de quin animal, de quina idea, de quin objecte o de quina persona encalcem. I també es motiu que mos hi impulsa. 

En Damià  a penes es movia, clavat a la cadira com si l’hi haguessin aferrat amb vesc. Una estàtua. Una estàtua que respirava paraules humides, argilenques; un aire saturat d’una barreja estranya. Salabror que es confonia amb tota casta de sentors i fragàncies. L’al·lot pensava en llenya cremada, en pintures que mai no acabaven d’assecar, en polsims de pedres atacades per una escarpra, en suors dormides en llençols arrugats. 

—En fi, el que vols, jove Damià, és que aquest Mestre et proporcioni ses llavors negres per sembrar-les en terra blanca! —va sentir  dir a l’home que havia convertit la seva habitació en una cova, en una mena de temple on ell havia entrat a buscar la pau, el perdó, la fe.

Quan traspassaren la gran porta per sortir, a fora ja fosquejava. Ara en Damià es va fixar en la gran nacra. 

Mentre l’observava, la veu de la seva mare el va treure de l’embadaliment:

—Damià, d’aquí a una estona vine, que m’has d’ajudar a parar la taula —. Aquesta vegada havia obert la porta de bat a bat. Va donar una ullada a l’habitació amb cara de pomes agres. El va renyar, com sempre, perquè li posava l’habitació perduda de clovelles de pipa.

—Qualsevol diria que no pots viure, sense pipes! Un dia et sortiran per ses orelles!

Mentre recorria el passadís i entrava al lavabo, en Damià encara sentia el ressò, com un oracle, de les preguntes que li havia fet el Mestre, abans de deixar-lo marxar: 

Què nomia. Quants anys tenia. On vivia. Què li agradava llegir. Què somniava ser. 

Nomia Damià Pont i Estrany. Tenia tretze anys. Abans vivia a una casa amb pati al carrer de sant Pere, molt a prop de sa Contramurada. Però feia poc que s’havien mudat a un pis davant el col·legi de ses monges clarisses, al costat de la carretera de Maó. No havia llegit altres llibres que els de l’escola, que eren molt avorrits. I somniava escriure una bella història. Un llibre de cinc-centes pàgines escrites en pla, és a dir, en el català de Menorca.

(07:50)

ESCENA 3

Aquell pati no tenia res a  veure amb el pati de la seva infantesa. Allí no hi havia arbres on enfilar-se, ni cim de fems per conquerir;  ni gàbia de conills, ni galliner. El terra era ple de pedres petites, grisenques, que tenien unes arestes que, si queies i te’n  clavaves una, et podia foradar el genoll. Res a veure amb el terra flonjo del sembrat de les cebes del pati de la pomera blava. Aquest pati l’envoltaven murs i reixats, però cap no amagava res de misteriós, res per explorar. 

Era l’hora de la gimnàstica amb el professor Don Miguel Castaño. Vestien pantaló curt d’esport i samarreta blanca model Imperio. Les vambes també havien de ser blanques. En Damià estava mort de por. Perquè les seves no n’eren, de blanques. Eren d’un color vermellós. S’hi havien tornat en recordar que no havia acabat  la redacció.

Quan van sortir a la pista, el professor estava allí, dret, amb les dues cames un poc separades, les mans als malucs, en actitud militar, com si, en comptes d’alumnes de segon de batxillerat elemental, els seus companys i ell fossin reclutes a punt de començar la dura instrucció. El bigoti semblava el subratllador, negre i gruixut,  de la seva veu.

—¡A ver, señores, se me espabilan ya! —va dir, hieràtic. Les paraules tenien una textura metàl·lica, com si les cordes vocals d’aquell home fossin d’acer.  De sobte, va ressonar per tota la pista:

—Señor Pon, Damián Pon,¡acérquese!

Les cinc paraules van fer estremir l’edifici escolar,  van filtrar-se pels blocs de ciment, per les escletxes, per les portes i les finestres. Després fan sortir com a fletxes cap al cel d’un blau lletós. Una gavina les va imitar en forma de xiscle: «a-cér-que-se!..»

—¡Señor Pon, Damián Pon! —va repetir el professor, sense desfer en cap moment el seu posat de sergent que, després d’una mala nit, es disposa a fer-ho pagar al primer que se li posi davant.

En Damià va trigar uns segons a reaccionar. 

—Bueno, bueno, señor Pon Estrani. ¡Hoy veo que está más dormido que de costumbre! —va dir el sergent.  Les gavines seguien assajant la seva imitació, dalt els caps dels reclutes i el seu instructor.

—¿Qué pasa? ¿Una mala noche? ¿No hizo usted caso a los niños de la familia telerín? 

En Damià va notar les gotes de suor que li regalimaven, aixelles avall.

—¿O es que estuvo dando los últimos retoques a nuestra redacción...?

—¿Cuantas páginas eran...?  

—No la tengo acabada... Se la llevaré maña...

—¿Cuantas páginas eran...?  

—Cinc...¬—anava a dir cinc-centes, però el militar li va trepitjar les paraules:

—Cinco, ¿eh?

—Pues para el próximo lunes, que sean... ¡diez! —La veu era de ferro rovellat—. Los intereses corren. Y hablando de correr...

Entre esbufecs, va pensar en el seu amic estimbat en el pou del pati de la pomera blava. On devia ser, ara, en Marc? Feia temps que havia descartat la seva mort en aquella rasa del pati dels veïns. En Marcos havia anat a viure a França. Això és el que li havia dit la seva mare, era el que deien totes les veïnes quan en parlaven a les botigues, quan escombraven les voreres o quan es trobaven en qualsevol cap-de-cantó.

Però moltes vegades venia a fer-li una visita. Per recordar-li el que havia passat.

I no era ell, qui corria davant seu? Que li treia un avantatge escandalós? Que li feia pam i pipa molts metres més enllà? La grava se li clavava a les soles de les vambes. 

—Maar-cos! —va cridar, amb la seva veu esqueixada.—Ma-arc!

—Uix! —va fer, posant-se la mà al genoll, on s’havia clavat una pedra en caure mentre feia la volta deu. La sang li brollà. Era d’un vermell fosc.

ESCENA 4

Va clissar tota mena de papers i de llibres. Aquests, estaven flanquejats per estatuetes d’argila, com guardians dels seus secrets. Escampats per la gran taula, hi havia munts de conxes d’ostres, de petxines, de cargolins de mar i de pegellides. Les olors, que el dia anterior l’havien sorprès, ara ja se li havien fet familiars. A fora, la xiscladissa de les gavines, com paraules que freguessin un paper de vidre, no deixaven d’inquietar-lo.

Es va mirar les mans. Les tenia blavoses, com els braços i les cames. Va guipar, empegueït, les cares dels seus companys. En Vinent, al seu costat, esquerre, escrivia, absort. En Gomila, a la seva dreta, es fitorava el nas de mustela, com feia sempre que s’avorria. Com voldria avorrir-se ell, també. Però una altra realitat el cridava, lluny dels companys, del professor. Expulsat de la realitat avorrida de la classe es va veure assegut en un cantó de la gran taula del Mestre. S’hi sentia perdut, com si ocupés un espai que no li corresponia.  Davant seu, tenia una llibreta oberta, i un llapis amb la punta ben esmolada. En Damià de la cova de sa Nacra va agafar el llapis. A la classe, en Damià escoltava don Germán, que parlava amb paraules buides. 

«Per escriur¬e¬¬¬, coma —va escriure— has de posseir una energia que s'assembla molt a l'electricitat que fa funcionar una màquina o al vent que empeny un veler cap al lluny de l’horitzó, punt» 

La veu que li dictava aquelles paraules li arribava des de darrere, però no es podia girar, estava clavat al pupitre. 

«Escriure és una electricitat, punt» va anotar, estrenyent el llapis amb la mà esquerra, suada.

«Però si trobes que no és el tipus d’art que pots dominar, coma, no et preocupis; n’hi ha d’altres»

El Mestre va aparèixer davant ell, sortit de núvol blau que el separava de  don German, que es passejava i llaviejava paraules buides, però tot d’una va desaparèixer. Llavors aquell altre, el dimoni vermell, va tenyir la data de la pissarra: Martes,18 de Octubre de 1966. El crucifix que hi havia penjat a la paret va aparèixer entre una boirina vermellenca. Els pupitres, la taula del professor al damunt de la tarima semblaven fabricats per uns fusters que només treballaven llenya vermella. Com les seves galtes, vermelles com un pebre vermell. En Benhurc feia esforços per parar aquella sagnia. Ell ho embadurnava tot de blau. Les combinacions mentals d’en Damià sempre eren dirigides pels dos rivals. El vermell del dimoni, el blau de l’àngel.

—És que a jo, sa rampa em fa por —va dir, el Damià de la cova, amb els ulls clavats en les petxines que formaven el collar de l’antic pescador, ara el seu Mestre. Aquest el va mirar amb condescendència. 

—Llegeix, llegeix, llegeix. Tots els llibres que puguis —li va dir.

En aquell moment va sonar el timbre i la gran taula, el Mestre i la cova de sa Nacra van desaparèixer, es van esfumar. L’aula havia recuperat el seu color normal i don Germán sortia per la porta amb la seva cartera a la mà.

ESCENA 5

«Em deurà de passar molt sovint, açò? De quin color serà la meua vida, blava, vermella?», es demanava en Damià mentre sortia per la porta de l’institut.  Encara li costava de fer-se càrrec d’aquell embolic de blaus i vermells que l’envoltaven.

 «Aquest serà el teu fat, Damià, almenys els pròxims anys», va sentir que li deia algú darrere ell. Es va girar. Era la presència d’en Marc que el seguia com una ombra; i va afegir  «Fins que facis els vint-i-cinc anys. Així ho van pactar ells, el bo i el dolent, aquell dijous sant.» 

Espantat, en Damià va córrer. Empenyia tothom que circulava pel carrer Mallorca. Li cridaven:

—Titán, on vas? Sembla que has vist un fantasma!

I ell va córrer fins que va deixar enrere el gruix d’alumnes que anaven cap a casa o feien rotllanes sobre la vorera del carrer.

Per la vorera dreta de la Contramurada, ja més calmat, recordava les paraules del Mestre que havia sentit a la classe de don Germán. De tant en tant, un cotxe passava deixant al seu darrere un núvol de fum gris fosc. Una mobylet, una bultaco lobito rugien a poca distància i dins el seu cap ressonaven aquelles paraules del Mestre,  mentre el professor de Geografia parlava i ell no el sentia. Eren paraules que parlaven de fets que havien passat feia milions d'anys, de com s’havia format la vida a la Terra, de  muntanyes més altes que setanta vegades la muntanya de El Toro que s'alçaven en l'horitzó com a gegants adormits: 

«La que avui és aquesta illa nostra la creuaven rius que diries que s'havien format en el diluvi universal, tan amples que un colom tardava una hora en passar d'una riba a l'altra, vastíssimes valls, boscos impenetrables i cingles profunds i misteriosos. Els únics habitants d'aquesta terra eren els cataclismes i les tempestes, i un silenci espaordidor les seguia, un silenci que s’instal·lava a tot arreu, flegmàtic, disposat a fer el més avorrida possible l'eternitat que s'apropava.»

Al Damià aquella història li havia estarrufat els pèls dels braços. S’havia mirat els companys per veure si ells també les sentien, aquelles paraules. Però no, perquè tots semblaven avorrits d’escoltar el professor de geografia, amb el seu bigoti i les seves ulleres de cul de bòtil.

«Conten, però», havia seguit la veu del Mestre «que molt prest aquella terra solitària se'n va cansar, de tanta solitud, de tant de silenci Tenia que ser massa trist passar els segles d'aquella manera, sense res de què ocupar-se. Així que un bon dia va decidir que faria un pensament. Al principi li costà qui-sap-lo. Fins que, a la fi, en algun indret recòndit, qualque cosa va començar a bellugar-se, indolentment, com un espasme de matèria gris, escarransida i flonja. Tanmateix, allò s'havia d'anar fent a poc a poquet i amb bones, sense córrer. Així que aquella cosa va anar creixent i creixent i, conten, que aquella inxa s'anà convertint en una companyia més interessant i prometedora».

—... el canal de la Mancha separa la península Ibèrica de África —havia sentit que deia don Germán. I la veu del Mestre havia emmudit de sobte, com si algú li hagués tapat la boca.

Encara li quedava un bon tram fins arribar a casa, al carrer Mare Moles. I tenia gana. Dins la butxaca foradada, mentre caminava,  palpà el llapis esmolat que havia comprat a can Cintrano, el que hi havia a la taula del Mestre. I va pensar que, algun dia, escriuria una història, la seva,  de cinc-centes pàgines.

(17:20)

ESCENA 6

La contramurada era un passeig de voreres amples que envoltava Ciutadella, seguint el traçat de les antigues muralles. Tothom hi passejava, els dies de festa. 

En Damià menjava pipes, una mica endarrerit del grup. Pensava en les seves coses. En la classe de geografia de l’altre dia. En allò que l’ombra d’en Marc  li havia dit en sortir de l’institut. En les baralles contínues amb la seva mare. En aquell llibre de cinc-centes pàgines que tenia pensat escriure algun dia. Poc a poc, anava alentint el pas, sense adonar-se’n. 

«Vols que et doni algunes idees? », va sentir. 

El seu entotsolament, una altra vegada, el portava ves a saber on. Si en Marcos no s’havia ofegat en aquell pou i se n’havia anat a Perpinyà amb la seva mare, què hi feia allí, donant-li la tabarra?

O era un dels seus amics pintors de realitats, en Blau i en Vermell?

Va veure que els seus amics eren molt enfora.  Va posar-se a córrer per atrapar-los. El seu cos, però, no li responia, com si s’hagués  tornat de llenya, un tros de llenya roent que cremava en una foguera. 

Va sentir un fort mareig i va saber que córrer ja no era una opció. En caure, l’envaí un benestar, com si algú l’acotxés.

Quan es va despertar, era a sa Nacra, assegut a la gran taula del Mestre, ara buida. Llegia un llibre, completament sol. Les gavines xisclaven, com sempre. Les ones remorejaven, als peus del petit penya-segat.

—Damiàaa, Damià, que em sents? —. Era la veu d’en Delich, el seu amic. 

En un taulell, apartat, el Mestre, ara escultor, vestit amb una túnica vermella, picava amb una escarpra i un martell en una roca que havia col·locat sobre un petit pedestal. 

—On sou...? —responia ell. Però la seva veu tot d’una esdevenia aire sense sons.

El Mestre deixava passar uns segons, per donar temps el seu deixeble a desconnectar de la realitat de la Contramurada, i continuava:  

«A vegades les persones cerqueu una cosa que creieu que us farà del tot feliços. Allò més valuós que us pugueu imaginar. L’absolut, en diuen alguns. Açò pot ser un bon  tema per a una redacció ben parida, però no serveix de res, per a la vida. Creu-me noi, no busquis mai més enllà dels teus desitjos,  sigues tu i prou. Sigues egoista. Busca només de satisfer-te a tu mateix, encara que hagis de furtar, d’arrabassar el que és seu al dèbil, d’enganyar a l’ingenu, de decebre a qui et fa confiança...»

—Aquí, babau, que no mos veus...? —la veu d’en Delich ara li sonava molt a prop.

Mentre el Mestre parlava, el martell i l’escarpra sonaven com una mena de música tel·lúrica, mentre piconaven la pedra, una música que tenia  poders hipnòtics. 

—No... no us veig —deia ell, xiuxiuejant, tenia por que el Mestre li demanés amb qui parlava, tot i que parlava amb paraules mudes.

Al cap d’una estona, el Mestre va seguir parlant, sense mirar el seu deixeble,  o guipant-lo de tant en tant de reüll: 

«L’autodestrucció és un altre tema important. La misèria física o moral. O totes dues a la vegada. Tot pot començar amb alguna cosa física; l’alcohol, la droga. O moral: Creu-me noi, autodestrueix-te, sigues amoral. Sigues foc que crema, destrucció». 

Els seus amics l’envoltaven. Estava estirat damunt la vorera del Passeig. La gent s’aturava a mirar. Algú va dir que havien d’anar a cercar un metge. 

—Collons, Damià, estàs fent comèdia! —en Martí el va sacsejar. Com podia ser que...? 

La veu del Mestre va  tornar a sonar dins la cova:

«I la mort. Què me’n dius, de la mort?», 

—Desperta, Damià! —la veu d’en Nicet era un eco que semblava venir de les estances que el Mestre encara no li havia ensenyat.

L’escultor era  un picapedra banyut, absort en aquell mac roent. 

«Els moments que precedeixen  la mort volguda, per exemple. La soledat. La por. Tristors.» 

Al ritme dels repics de l’escarpra, el dimoni blau —ho era ell, en Malhurc— enumerava dissorts, maldats, cruels tortures pròpies i alienes, lentament, al ritme de l’escarpra que picava sa roca. 

«Després tenim el fracàs. Una persona se’n va a la gran ciutat, a la cerca del triomf, de la realització d’un somni. Després d’un llarg temps de prova, que passa tota casta de dificultats, que intenta ser optimista i positiu, al final, no li queda més remei que reconèixer el seu fracàs i renunciar al seu projecte, al seu somni. Creu-me Damià, sigues un fracassat. Fes naufragar els teus somnis en el teu mar de dubtes i incompetència».

—On som...? —va dir, amb la seva veu de fil de cuca. A penes si respirava, com si qui seia en aquella taula no fos ell. O fos ell esdevingut una altra persona. O fos una persona que, lluny d’allí, l’obligués a ser un silenci, una ment silenciosa que només podia escoltar. El de la clau, en Marc, l’escoltava, se’n reia  dels seus deliris; ell aprendria a escriure, viuria una vida més apassionant que  la seva. Escriuria no només una redacció sinó un llibre, un llibre que ell mai no podria ni començar, un llibre de tantes pàgines que no el podria acabar mai de llegir,  perquè...

«Un naufragi; un supervivent. Un home envoltat de mar en una terra deshabitada, inhòspita. L’adaptació al medi desconegut, hostil. Aventures que condicionaran la personalitat i el caràcter del protagonista. Creu-me, sigues l’aventurer sense aventura possible, sigues nàufrag sense illa. Sigues desventurat, aïllat, miserable». 

—No, no...! —va obrir els ulls i va veure unes formes borroses. 

—Passejàvem per sa Contramurada, després de sortir de missa d’onze —era la veu d’en Pónzio.

  —Menjaves pipes, com sempre, i anaves a la teva, com sempre. Mirant les mussaranyes...

—Mos hem girat i no t’hem vist.

—Estès en terra.

  En Damià tenia encara la sensació que corria, corria per agafar-los, per tornar-los a veure, darrere aquella boira, ara blava, ara vermella. Va recordar que en sol demà, dilluns, havia de lliurar la redacció a don Miguel Castaño, el professor de FEN.

(23:20)

ESCENA  7

L’endemà, en travessar la porta de vidre de l’institut va veure el bidell, com cada dilluns, davant el suro del costat de secretaria. S’hi va acostar. En aquell moment, l’home estirava el braç i clavava la darrera xinxeta en una quarteta. Hi va llegir:

Damos la enhorabuena al

estimado profesor de este centro,

Don Miguel Castaño, con motivo

de su reciente paternidad. 

Sus clases del día de hoy, Lunes, y las de

mañana, Martes, quedan suspendidas.

El secretario, 

Don Francisco de Olives

L’emoció li va entelar els ulls. Per a Don Miguel i la seva dona, aquella era la tercera o la quarta criatura, no ho recordava. Per a ell, aquell naixement significava respirar un parell de dies més. Quaranta-vuit hores  per endavant per acabar la fotuda redacció. 

Mentre s’encaminava cap a la seva aula, al pis de dalt, va recordar la mala nit que havia passat.

—Ton pare m’ha dit que t’havia sentit somiar —li havia dit sa mare—. Cridaves, com si et matessin. 

La dona solia dormir fort quan es prenia un parell de cullerades d’Agua del Carmen. El beuratge li afluixava les nerviades que agafava quan discutia amb el seu fill. Llavors, n’Antonio, el seu pare,  havia de fer guàrdia. Perquè,  des de molt menut, en Damià tenia un mal dormir. A voltes se’l sentia parlar, o cridar, segons la nit. D’altres vegades, sortia de l’estudi i es posava a voltar. La porta de l’escala, l’havien de tancar i amagar la clau. Una matinada, quan s’adonaren, feia auto stop a la carretera de Maó.  A vegades, enfilat a la taula, amb la granera fent de rem, el veien que remuntava un riu, o que salpava del port cap a mars incògnits. I mai no el podien despertar, perquè —segons n’Antonio— era dolent, despertar un somnàmbul. 

Abans d’anar a dormir, la veu de sa mare l’havia tret del seu món.

—Mià! Aquest lluuum!

Com s’ho feia aquella guardiana per saber que el seu fill tenia el flexo encès a l’altra banda del pis? Telepatia, intuïció, màgia...? O, simplement, que aquella frase admonitòria portava implícites unes altes probabilitats d’encert? 

Ell s’havia decantat per la darrera opció. Des que havia acabat de sopar —unes sopes broixes i una truita d’espàrrecs de l’hort— que provava d’acabar la redacció que havia de lliurar en poques hores.

Mentre guaitava per la finestra va pensar com li agradaria agafar la carretera i no aturar fins a l’altra punta del món. El més enfora possible de Don Miguel Castaño i la seva redacció de deu fulls. El seu rellotge de polsera marcava les onze. Cada moviment de les  busques accentuava el nerviosisme i la confusió que sentia. El paper en blanc li feia pam-i-pipa. Li rodava el cap.

La recent prohibició de la seva mare el posava encara més neguitós. Se sentia com un colom sense veces. No era per gana, era per una altra cosa, que rosegava pipes. Si l’hi preguntaves, no sabia què era exactament, aquesta altra cosa. Privat del ritual, se sentia perdut. Encara era lluny el dia que canviaria aquell costum innocent però empipador (mai més ben dit) pel vici de fumar. En realitat, no el canviaria del tot, ans el complementaria. Fumar i engolir llavors de gira-sol alhora es convertiria passats uns anys, en una mena d’èxtasi que complicaria encara molt més la convivència del jove en la casa.

—N’estic tant farta, que em faràs fer un disbarat! —deia ma mare, dia sí dia també, quan li recriminava que mengés pipes tot el sant dia. 

A vegades ell s’entretenia a imaginar quina classe de disbarat seria capaç de fer la seva mare per estroncar-li el costum de soca-rel. La veia entrar a les botigues del poble i dir al botiguer: «no n’hi vengui més, de pipes, que els metges li han prohibit.» O la imaginava assaltant la furgoneta del repartidor, deixant tot Ciutadella sense estoc d’aquelles maleïdes llavors. 

Per a la seva mare, aquelles llavors eren les llavors d’un mal que tenien aviciat el seu fill petit. I no anava gens desencaminada. 

Mentre en Damià feia elucubracions sobre la redacció que hauria de presentar l’endemà i el llibre que volia escriure havia escoltat aquestes paraules: «Per què no els ho dius a ells, que te les escriguin?» 

Una ombra, asseguda damunt el seu llit, fullejava un llibre.

Era en Marc.

—Què llegeixes...? —va demanar-li en Damià, provant de llucar el títol des de la taula, girant el flexo cap al catre.

—Baudelaire —va dir el lector, i es va fer fonedís quan la porta de l’habitació es va obrir d’una revolada.

—No t’ho diré més, Damià, aquest lluum! —va esclatar sa mare, arrossegant la u, enlluernada per la bombeta de la làmpada.

El dretà i l’esquerrà, el blau i el vermell, els dos contrincants, en Benhurc i en Malhurc, solidaris, també van fugir de l’habitació, a escampar la boira. En Damià s’havia quedat amb les ganes de preguntar a en Marc a qui es referia amb aquell ells que li podien escriure la “redacció” de cinc-centes pàgines. Abans que tornés la seva mare, s’havia ficat al llit. 

A les tres de la matinada d’aquell dilluns, però, en Damià va sentir que algú el cridava, des del carrer:

—Damiàaa! —la veu no era autoritària, però sí convincent.

Va guaitar al carrer i va veure un home dalt una bicicleta. 

—Baixa, Mià, que anirem a sa Nacra —va dir l’home, amb les dues mans davant la boca.

En Damià va baixar al carrer agafat als llençols abocats a la finestra, com havia vist que feien els presoners en les pel·lícules. Va pujar darrera la bicicleta i s’agafà fort a l’home que la menava. No van dir-se res en tot el camí. Quan van ser prop de sa Cova de sa Nacra, en Damià saltà. El de la bici el va saludar amb la mà, mentre marxava. Entre la polseguera va veure que era aquell pispa claus, en Marc. Com s’ho feia per venir des de França?

A sa Nacra, assegut a la terrassa, en Damià, pres per una estranya força, com una electricitat,  va començar a escriure paraules sense solta ni volta, com un autòmat. Quan havia omplert un full, n’omplia un altre. No en llegia cap, i no entenia res del que escrivia. Acabava un full, en començava un altre i, en acabat, no en llegia cap.  I s’atabalava perquè seguia sense entendre el que escrivia. I així es va passar hores i hores. Fins i tot dies. Setmanes i mesos. Estranyat, sentia roncs i no sabia d’on provenien.

Al poca-solta del guarda blau, en Benhurc, li feia pena, veure’l. Al vermell, en Malhurc, però, li feia molta gràcia, una gràcia maligna, que en Damià fos capaç d’escriure, a ulls clucs i a una velocitat de vertigen, la famosa redacció de cinc-centes pàgines. Perquè, quan l’al·lot va arribar a la pàgina que feia cinc-centes, s’aturà d’escriure i es va despertar. 

«Ara durem aquest llibre a don Miguel», va dir en Benhurc al seu opositor, en Malhurc. 

En Quintana, que havia sortit de l’aula a cercar una barra de guix, va fer tornar a posar els peus al passadís de l’institut al Damià, que ja no recordava res d’aquell somni, tot i que se sentia cansat, després de passar-se tota la nit escrivint aquelles innombrables pàgines. Bé, en realitat, n’eren cinc-centes, ni una més ni una manco.

—Don Germán passa llista, ja pots córrer.

Però ell, en comptes d’anar més de pressa, va alentir el pas. Els seus pensaments eren molt confosos.  A vegades tenia la sensació que no sabia qui era. Que el món per a ell no era el mateix món que el dels seus amics. No era el mateix que el dels seus pares, que el dels seus professors, que el dels seus...

En obrir la porta de l’aula, Don Germán se’l va mirar amb uns ulls com fletxes:

—¡Pon Estrani, Damián! 

—¡Presente! —va dir ell, vermell com un pebre.

Mentre s’asseia al pupitre els va demanar, a aquells embrolladors den Benhurc i en Malhurc que, per favor, el deixessin tranquil. 

«D’acord», li van dir. «Anirem a fer una volta per sa Platja Gran, on la tramuntana bufa sense tanta ràbia», van afegir, els dos corcolls, en Benhurc i en Malhurc.

(34:40)

ESCENA 8

Don Miguel romancejava, escarxofat al sofà. Feia una estona, mentre la seva dona dava el pit al nadó, havia esperat que els altres dos fills, de quatre i set anys, es dormissin, mentre els llegia un conte. La senyora Castaño, que acabava de deixar el nadó al bressol, descansava ara a la butaca, amb una revista a les mans, que fullejava sense esma. Per tota l’estança s’ensumava aquella olor característica —entre dolcenca i agra— que desprenen les criatures acabades de néixer. 

Tant el recent pare com la seva muller, vestien sengles bates de seda, cenyides amb descurança damunt uns pijames rebregats i, aquests, sobre els cossos cansats de batallar tot el dia. Amb l’arribada del tercer fill del matrimoni, la guerra domèstica havia obert nous i trafegosos fronts.

De sobte, se sentiren uns cops a la porta del carrer.

—Pam, pam!

Els esposos es miraren. A fora, la lluna s’havia enredat en un esqueix de boira.

L’home s’aixecà, rodejà el sofà i va enfilar el passadís que donava al rebedor. Arrossegava els peus, calçats amb sabatilles de franel·la. 

—¿Quien diantre... a estas horas…? —va dir. 

En passar davant el mirall, es va pentinar a la gal·lesa els cabells embullats. A aquelles hores, qui fos, no seria benvingut. 

La sabatilla del peu dret  va topar amb una cosa tova. Un sobre de grans dimensions que hi havia al mig del passadís.  S’ajupí per recollir-lo. Algú de l’institut l’hauria portat aquell capvespre?

Va obrir la porta del carrer, i va sortir a la vorera per guaitar si veia qui havia tocat a la seva porta. Va veure dos moixos que corrien cap a la plaça des Pins. Li va semblar que se’l miraven, burletes, amb una mirada encegadora. Deuria ser efecte de la llum de la lluna? «No creo»,  pensà, mentre es fregava els ulls. Estava massa cansat per elucubrar sobre les iridescències del satèl·lit en els ulls dels gats.

S’encaminà cap a la sala, on la seva senyora cridà:

—Quien era, Miguel? 

—Nadie, cariño, algun bromista!

S’assegué al sofà, mig incorporat. 

A l’atenció de Don Miguel Castaño, va llegir en el frontal del sobre de la voluminosa missiva. Era força gran, d’un color marró clar. Com si a dins hi hagués uns quants capítols del Poema del Mio Cid, va pensar el professor mentre es tocava el bigoti, negre i atapeït. Les celles, també negres, se li aixecaren, i el front s’omplí de línies, com uns interrogants que maldessin per dreçar-se.  

En obrir el farcell i agafar el plec de fulls que contenia, alguna cosa es va esmunyir sobre les rajoles de granit, de color negre amb aigües grises. L’home s’agotzonà i recollí una quarteta de cartró. Era d’un color entre blavós i vermellenc —segons com la miraves—,  i s’hi podia llegir:

Senyor don Miguel Castaño,

Som en Damià Pont i Estrany. Aquí té la redacció que li devia. Esper que li agradi i que em deixi tranquil, a partir d’ara.  

A don Miguel se li encengué el rostre. No sabia altra llengua que la de l’Imperio. Amb dos dits es va recargolar el bigoti. Es va remoure al sofà i dirigí la vista cap a la finestra que donava al pati, on la lluna  tallava un floc de núvols.

—Querida... —va fer, i li sortí una veu que ell mateix es va notar estranya—, verdad que tu entiendes la lengua vernácula de estos rojos...?

—Sí,¿por qué...? —contestà la dona; amb la revista a la mà, encara tenia la sensació que la criatura xuclava de la seva teta, amb disciplina i ritme.

La senyora Castaño no només sabia llegir la llengua dels illencs —molt parescuda a la que parlaven en el seu poble de la província de València—, sinó que era una experta en grafologia, o almenys això es podia deduir del diploma que tenia penjat en una de les parets de la sala menjador, al costat dels títols de mestre del seu marit i d’ella mateixa. 

—Porque necesito que me eches una mano con esto —va dir l’home, ara amb la seva veu més habitual. Brandava amb ràbia el manat de fulls.

—¿Esto...? ¿A qué te refieres...? —murmurà la dona sense treure el nas de damunt la pàgina de la revista. Escrutava el text que hi havia al peu d’una foto on apareixia el Caudillo al costat d’un riu. S’hi podia veure un peix enorme, que un militar presentava a la càmera, amb un braç alçat, al costat de su excelencia.

Don Miguel s’havia aixecat del sofà. Va posar davant la seva dona el manuscrit i va grunyir:

—Esta mierda!

La dona deixà Franco i la seva captura damunt la tauleta i acollí, encuriosida, el farcell de fulls.

Totes les pàgines, va observar, estaven escrites a mà, amb una lletra molt peculiar.

Va començar a llegir. Va fer una pausa. El seu marit va dir:

—Què...?

La dona li va traduir el que acabava de llegir, allà on deia que era la redacció que li devia un tal Damià Pont i Estrany.

—Sigue, por favor —va dir don Miguel, després de pestanyejar.

La dona va reprendre la lectura, ara del text que apareixia a la primera pàgina: El meu nom és Damià Pont i Estrany. Quan tenia set anys vaig veure el meu àngel de la guarda, n’Et Benhurc.

La Mertxe ara té una sensació estranya. No sap si el que llegeix li agrada o no. No sap si allò serà entès pels lectors o les lectores si algún dia es publica. No entén com pot ser que la senyora Castaño, la dona que acaba de donar el pit al nadó i té al costat el seu marit, don Miguel, escoltant-lo, sigui capaç de traduir sobre la marxa aquelles pàgines escrites en català al castellà.

Mira la cara de l’home que té al costat, molt a prop, tant, que pot sentir la seva respiració. Primer pensa que és un efecte de la lectura, una autosuggestió que la fa identificar-se amb la dona d’aquell professor, que li fa creure que té al costat el marit de donya Concepción. A vegades la lectura té aquest poder, la Mertxe ho ha pogut comprovar moltes vegades. Però ara que s’hi fixa bé, no és don Miguel, qui al seu costat, sinó en Pau Bosch, el seu marit. Aquest, esclata:

—Pon Estrani, ¡està como una cabra, este chico!

La Mertxe està garratibada. Aquestes paraules no les ha llegit ella. Aparta la vista del seu marit. Però el seu marit és mort i no pot ser que ara estigui al seu costat llegint aquesta història que va escriure quan era viu, com si fos la cosa més natural del món. Per sortir d’aquest moment, d’aquesta paradoxa inconcebible, es concentra de nou en la lectura.

—Mi nombre es Damián Puente y Extraño —llegeix la dona—. Bueno, de hecho, los apellidos no se deben...

«Cuando tenía siete años vi a mi ángel de la guarda, Et Benhur…» La Mertxe fa una pausa davant aquell nom.

—Segueix, per favor! —fa el marit resuscitat. I ella li fa cas, no pot fer altra cosa. Segueix garratibada.

Era un dia de primavera a l’Hort del Camí Vell. Des de llavors, vaig ser un nen  especial. 

En el text, el narrador explica que la dona de don Miguel —donya Concepción— tradueix un català d’allò més estrany per a ella (no oblidem que ella és d’un poble de la província de València) a un castellà acadèmic: 

No quería ir a la escuela del Borne porque todos los maestros eran unos fachas. Siempre pegaban o castigaban, te daban leche en polvo que te hacia vomitar. No recuerdo haber hecho ningún amigo, en aquella escuela...

La Mertxe aquí fa una pausa. No pot deixar passar de fer la pregunta: 

 —Vols dir, Pau? Això els lectors no s’ho creuran. Mira que els nens no els costa gens fer amics. I en els ambients més hostils fins i tot en poden fer més que mai.

—Al Damià Pont i Estrany, sí, Mertxe —diu en Pau Bosch—, li va costar molt fer amics en aquella escola. Per això la seva mare va haver de canviar-lo i dur-lo als Salesians.

  La vídua s’ha posat tant en la lectura que té del tot sorpresos tant  La musa com el seu marit. Tantes vegades que havia dit a aquest que no tenia ganes de llegir-lo, que millor deixar-ho per quan es publiqués. I mira-la ara, viu la lectura com si les hagués escrit ella, aquelles pàgines, fins i tot s’atreveix a criticar-ne algun fragment. Tanta és la connexió entre la dona, aquella història i la inesperada presència del seu marit mort, l’autor d’aquelles pàgines, que entre els dos decideixen repartir-se’n la lectura.

Abans de seguir, com que el lector es demana què passa amb aquest Pau Bosch que ha reaparegut de sobte en la historia quan havia quedat entès que era mort, aquest narrador es veu obligat a aclarir que és una cosa d’La musa; no és que l’home hagi ressuscitat, no.  Sinó que, La musa, apel·lant els seus poders de musa, ha posat dins el cap de la seva vídua, cosa que fa que li sembli que el té al costat, compartint la història que llegeix en la pantalla de l’ordinador.

—Sort que n’Et Benhurc em va ajudar —llegeix en Pau Bosch— i, gràcies a ell, vaig aprendre a llegir i a escriure, no gràcies a cap d’aquells mestres antipàtics i agressius. Després del Born, vaig anar als Salesians. 

—Allí va ser on vaig coincidir amb en Marc —continua la Mertxe—, el meu millor amic. I allí va ser on també vaig conèixer n’Ot, n’Ot Malhurc. N’Ot era tot al contrari de n’Et, n’Et Benhurc.

«Quins noms més estranys» pensa la Mertxe; però no diu res.

—N’Ot era el meu dimoni de la guarda—diu en Pau Bosch—. Dins el cap m’hi va començar a ficar idees estranyes. Coses dolentes. Mals pensaments. Em feia fer trapelleries. Quan era a missa, per exemple, n’Ot Malhurc em pujava a dalt de tot de la volta de l’església i em feia escopir sobre la clepsa del capellà que deia la missa, o sobre els caps pelats dels meus companys. Allà, als Salesians, entre tots em van posar el cap com un tambor. Primer, en Marc, amb la seva veu de locutor, amb la seva intel·ligència, amb els seus trucs de màgia. Després, en Blau (que és el mot que li vaig posar al Benhurc) amb la seva espiritualitat celestial, que em volia fer el més passador possible el temps que passava en aquella institució catòlica radical. I per acabar-ho d’adobar, en Vermell (mot amb què vaig batejar en Malhurc) que em donava pel sac sempre que podia.

El Pau Bosch fa una pausa. I tot seguit diu—: I ara ve un tros en què parla el narrador, llegeix-lo tu, Mertxe.

—D’acord —fa la seva vídua, que agafa el full i llegeix, amb la veu més ferma que pot—: Se sentí un gemec. Marit i muller es giraren cap al nadó, que es removia al bressol. La dona, hàbil, el tornà a enganxar al son dels innocents. Don Miguel, va agafar una cadira de les quatre que envoltaven la taula i s’apropà a la dona i al fill. A la  templa dreta, la sang li xarbotava. La seva dona va agafar el full i en reprengué la lectura i la corresponent traducció—. La Mertxe s’atura aquí, quasi sense aire als pulmons. 

—Uns i altres em marejaven —fa en Pau, girant cap a ell la pantalla de l’ordinador—, tant, que a vegades queia rodó al terra, perdia l’esma i, quan em despertava, no sabia d’on venia, però tenia la sensació que havia estat en algun lloc, fins i tot durant molt de temps. Quan vaig acabar als Salesians, un dia que jugava a la cuineta amb el meu amic Jerónimo vaig trobar una clau dins el calaix de la màquina de cosir. Era la clau del meu destí. L’havien posat allí aquells dos, l’àngel i el dimoni. Però quan la tenia a la mà, dalt l’arbre prohibit —la pomera blava que hi havia al pati de la casa del carrer de Sant Pere—, va venir ell, en Marc i s’hi va ficar, enmig del meu destí. Volia la clau i jo no li podia dir que aquella clau només podia ser meua i de ningú més.  Ens vam barallar. I mentre ens barallàvem la clau es va convertir en un dofí volador de la mida d’una papallona i va volar al pati dels veïns. I en Marc hi va saltar. I la va trobar, la papallona dofí. Va trobar el meu destí. Però, no sé com, en Marc va caure dins la fossa sèptica que hi havia al costat de l’excusat on a vegades anàvem a cagar. Hi va caure amb el dofí a la mà. I, quan em va demanar que l’ajudés, que anés a cercar qui el tragués d’allí, jo vaig fugir. No vaig dir a ningú que el meu amic era dins aquell pou. Quan hi vaig tornar, després de rondar per sa placeta d’Artrutx i sa Contramurada, en Marc ja no hi era. Em vaig pensar que potser en Benhurc, o en Malhurc, l’haurien ajudat, l’haurien tret d’aquell pou i l’haurien dut a casa seva, sa i estalvi. Però quan l’endemà hi vaig anar, a veure’l a casa seua, no hi era. I, des d’aquell dia que tots em persegueixen. Em persegueix la culpa i em persegueix ell, en Marc. I el meu àngel i el meu dimoni. Tots m’encalcen i no em deixen viure en pau.  Des de llavors, que dins el meu cap, hi som una gentada—. Et toca, diu en acabar el fragment mentre gira la pantalla perquè la Mertxe pugui llegir el que segueix.

—La dona havia arribat al final de la primera plana—diu amb veu més decidida la Mertxe— (n’hi devia haver un total de cinc-centes) quan va passar aquella cosa sorprenent. Les lletres queien ara davant els seus ulls a mesura que les anava llegint. Desapareixien. Tot allò que la dona acabava de llegir —i de traduir per al seu marit— s’havia esfumat. El matrimoni Castaño-Gonsalves, don Miguel i dona Concepción van saber llavors que allò no ho podia haver escrit aquell alumne anomenat Damià Pont Estrany. Allò era una cosa massa estranya per ser una simple redacció. Ves a saber si aquells fulls no eren una cosa del dimoni, van pensar marit i muller. Però la dona de don Miguel no podia parar i va seguir llegint i traduint.

—Jo vull ser escriptor—va continuar en Pau—. Per això en Benhurc m’ha enviat a estudiar a sa Cova de sa Nacra. Com si allò fos la universitat! Tot és una fal·làcia, però. Ho sé. No fa res més que marejar la perdiu, amb aquella pretensió que el Mestre m’ensenyarà tot el que cal, per ser escriptor. No vull dir que la intenció del meu àngel custodi no sigui bona. Però amb aquells ensenyaments jo no aniré enlloc, prest ho comprovaré, sobretot quan ell, n’Ot, s’hi fiqui pel mig. Que ja ho fa, podeu estar ben segurs—. El marit ressuscitat fa una pausa. La Mertxe pensa que ara li toca llegir a ella, però l’home li fa un senyal, indicant-li que vol seguir ell—. I també hi ha en Marc, és clar. I la clau que em va robar, que era la clau del meu destí. Que jo cada vegada veig més i més fosc. Les veus interiors cada vegada són més insistents; fins i tot a voltes penso en tirar-me dalt a baix de la piràmide des Born i acabar amb tot.  A pesar que el Mestre em diu que sí, que prospero, i que no el deixi escapar per res del món, el meu somni de ser escriptor, jo em vaig cercant excuses de mal pagador per no agafar la bicicleta i anar a la Universitat del Mestre a la cova de sa Nacra. Suposo que en Vermell, en Malhurc, vull dir,  em posa i em posarà traves, les que siguin, per aconseguir que, si cal, acabi traient-me la vida i, d’aquesta manera anar tot dret a l’infern. Ja que parlo de la meva vida us diré que a casa visc amb els meus pares, na Juanita i n’Antonio i la meua germana petita. Ells van ser qui van trobar la clau i me la van posar a tir. Fa un any que ens vam mudar a un pis, al carrer Mare Moles, davant el col·legi de monges de la Concepció, al costat de la carretera de Maó, al final del poble. Només hi vivim ells, la meva germana petita i jo. Els meus germans majors ja no hi són perquè tots estan casats. La meva habitació dona a la carretera i al pati del col·legi. Allí és on passo més hores. Hores blaves i hores vermelles, segons qui està de guàrdia, en Blau —en Benhurc— o en Vermell, en Malhurc. Com que en Marc va desaparèixer amb la clau de la meva sort, no sé ben bé amb qui acabaré. No sé, al final, si guanyarà un o l’altre. Si seré, com diu la mare, un home de profit o si seré un fracassat que no farà res de bo. 

El Pau Bosch s’atura de llegir. Sembla que també li falta aire als pulmons, si és que en té, és clar, perquè no està gens demostrat que les criatures que retornen al món després de morir respirin com fan els que no han passat per aquest tràngol. Sense entretenir-nos en aquestes qüestions, només direm que el Pau Bosch ara li passa el torn de lectura a la seva dona. O vídua, vaja; aquesta s’encara a la pantalla i llegeix:

—Jo el que vull és ser escriptor, i no sé si un dia ho seré. Ells, tal vegada ho saben, però no m’ho volen dir. I jo no els ho vull demanar, tampoc. No sé si qualque dia tornaré a veure en Marc per dir-li que em torni la meva clau de la fortuna, la que necessit per ser un bon escriptor. 

»Jo ara tenc uns altres amics. Els vaig conèixer a la sortida de la missa dels diumenges a Maria Auxiliadora. Quan sortim de missa, passegem per l’avinguda que rodeja el poble, sa Contramurada. Mengem pipes, encalcem noies i ens expliquem acudits. Jo a vegades em despisto, perdo l’oremus i en comptes d’escoltar els acudits i riure, me’n vaig a sa Cova de sa Nacra a escoltar el Mestre. L’altre dia, per exemple, em vaig desmaiar enmig de sa Contramurada, davant el cine OAR. Perquè a vegades tantes veus dins el meu cap m’atabalen i perdo el món de vista i caic rodó com un sac de patates.

(41:00)

ESCENA 9

Just aquí, quan la Mertxe pronuncia les cinc darreres paraules, com-un-sac-de- patates, cau morta de son i cansament. Ha de ser La musa, la musa, qui ha de tancar el document, sortir del correu on la cunyada de la Mertxe l’hi va penjar i, finalment, apagar el sistema operatiu de l’ordinador.  No s’atreveix a tocar la dona, atès que dorm com un soc. Ja s’espavilarà soleta, pensa. Per últim, apaga el flexo que il·lumina la taula, no sigui que cremi encès tota la nit. La musa surt pel finestral que dona al carrer. Veu que als arbres d’allà davant hi ha un estol d’ocells que hi pernocten i troba que és un bon lloc per reposar forces; fa un breu vol de reconeixent i prest troba una branca acollidora, al costat d’una parella de caderneres.

I ara què? Doncs ara haurem d’esperar que la  Mertxe i l’La musa es descansin. Però les lectores i els lectors poden seguir amb tota normalitat la lectura, si és que el cansament i la son, com a les nostres amigues, no ha fet també estralls en la seva capacitat lectora i comprensiva. Que no oblidin, però, que tot aquest embolic el va començar La musa, la musa que un dia es va presentar a la casa d’estiueig de cals Bosch i provocà un daltabaix en les seves vides. 

La Mertxe, en dormir-se, ha deixat el matrimoni llegint aquells fulls que contenien la redacció d’en Damià Pont i Estrany. Haurem d’esperar que es desperti i que torni a reprendre de lectura, si volem saber què va passar al final.

A l’endemà, està molt cansada i li costa molt llevar-se per anar a treballar. Recorda vagament aquella part de la història escrita pel seu marit, que havia pogut llegir la nit anterior. Una redacció de cinc-centes pàgines presentada al professor de l’institut de manera extremadament enigmàtica. Quin disbarat! 

Dins el metro li agrada mirar les cares de la gent, escoltar les seves converses. Sent que la parella que té davant, un home amb bigoti i una dona de pitrera considerable diuen:

—¡No te duermas, Miguel! —La dona dona un cop de colze al seu acompanyant.

—Eh...? No, no. Sigue, que te sigo —gemega l’home, més dormit que despert.

—Yo también estoy cansada. Pero no puedo dejar de leer... 

—¡Que no, sigue por favor! Empieza a gustarme, esta historia.

—No lo diràs en serio... ¡No se entiende un carajo!

La Mertxe no s’ho pot creure, parpalleja.  Aquella conversa li sona molt. No és posible que el parell que té davant sigui qui es pensa que són. Don Miguel i donya Concepción.

Quan ha sortit del vagó i es dirigeix cap a la sortida veu en un banc una altra vegada aquell matrimoni. Ara la dona llegeix i l’home escolta molt atent. Pels altaveus se sent una veu que diu:

—Una primavera, quan  tenia set anys, en Damià Pont i estrany va conèixer en Benhurc.  Llavors el dimoni, en Malhurc,  va decidir que aprofitaria l’avinentesa per fer-li xantatge, al seu àngel, ja que, segons les normes, un àngel mai no pot ser vist pels fillets humans...

La Mertxe, que ha reconegut en aquelles paraules la història del Damià Pont i Estrany ideada pel seu marit,  corre, escales amunt, ni tan sols espera la cua que es forma davant les escales mecàniques.

Quan és al carrer bufa un oreig que gronxola uns núvols esfilagarsats. Al vestíbul de l’edifici on treballa l’olor a maternitat es barreja amb d’altres olors. Es pot dir que l’estança està botida d’un aire ranci, quasi com un globus a punt de rebentar. Veu asseguts al sofà l’home i la dona, don Miguel i donya Concepción. Una altra vegada. No poden parar de llegir. Unes ulleres que li arriben a l’alçada de mig nas, que té vermell de tant sonar-se, fan que la recent mare presenti un aspecte deplorable. Don Miguel tampoc no fa bona pinta; va descabellat, sembla més vell del que en realitat és. Fins i tot el bigoti se li ha esclarissat. Per acabar-ho d’adobar, no recorda que és professor de FEN i de gimnàstica a l’institut José Maria Quadrado, ni tan sols és conscient del que ha sopat: un sobre de fideus Gallina Blanca que s’ha preparat ell mateix, car la seva dona no pot parar de llegir. No poden parar de llegir els cinc-cents fulls que expliquen la vida d’en Damià Pont i Estrany, i, quan la dona acaba de llegir les paraules d’una plana, aquestes desapareixen juntament amb el full i ha de seguir llegint en l’altre full, que apareix atapeït de frases i paràgrafs:

—Pobre crio, caer en un pozo de mierda! ¡Debió ser horrible! —diu don Miguel. La seva dona fa un moviment afirmatiu amb el cap, s’aparta el floc de cabells negres que li han caigut davant els ulls i, després de mirar la Mertxe amb cara de pena, segueix llegint: 

—Es veu que van venir uns manobres que treballaven a prop i em van salvar. Però jo sempre he cregut que no van ser els manobres, sinó el meu àngel de la guarda.

La Mertxe entra esperitada a l’ascensor que l’ha de pujar fins a la cinquena planta. Allí dins, en un racó de la cabina, l’espera el seu marit, en Pau Bosch, que li diu:

—El que em va salvar va ser el meu instint de supervivència. O la meva fam de vida. La mateixa voracitat per viure que feia que odiés els capellans, que els volgués veure com cremaven al mateix infern amb què ells  m’amenaçaven, si no feia el que em deien. Les meues ganes de viure rebutjaven tot el que manaven aquells escarabats amb sotana.  Ara, això sí, d’ençà del dia de la caiguda al pou, vaig començar a tenir idees “dolentes”. Un dia, per exemple, li vaig rompre el rellotge dels diumenges a ma mare, a martellades. Segur que va ser cosa d’aquell cabró de n’Ot Malhurc. Era malvat, un fill de puta, aquell dimoni, ja em perdonaràs, estimada, la forma planera d’expressar-ho. 

Asseguda ja a la taula, la Mertxe encén el seu ordinador. Però ell li apaga, li gira la cadira de manera que l’obliga a mirar-lo a la cara. Es veu que l’ha seguida, en sortir de l’ascensor. Li diu: 

—En el galliner del pati hi havia una gallina nana que sempre em mirava, quan passava per davant el galliner. Jo estava convençut que era un d’ells, en Benhurc o en Malhurc, que sempre anaven disfressats d’animals o del que els passava pel magí. Un dia, en un atac de ràbia, li vaig tòrcer el coll, a la gallina nana. I a l’olla!

»L’àngel, en Benhurc, també feia el seu paper, és clar.  Hi va haver un temps que jo volia ser capellà, vaig tenir aquesta flaca, ves per on.  Li vaig dir a un professor que volia ser salesià, com ell. Però no era cert. A jo, t’ho puc ben assegurar, Mertxe, el que em feia trempar era anar al cine. La fosca del cine. Un dia li vaig tocar la cuixa a l’al·lota que tenia al costat, i ella no va dir ni piu. I vaig posar-li la mà ben plana entre les dues cuixes i em va agradar molt. La meva primera erecció. No t’explicaré com va acabar, per ara.

Permet-me que que et convidi a deixar aquest estrany episodi del patracol de cinc-cents fulls que aquells dos moixos havien deixat sobre les rajoles de la casa de don Miguel, la seva dona, dona Concepción i la seva prole. Més endavant potser en tindrem les notícies necessàries per acabar d’esbrinar com va acabar, tot plegat. I si no és així, voldrà dir que tot el que s’ha narrat d’aquest estrany episodi dels cinc-cents fulls que don Miguel i la seva esposa no podien deixar de llegir, no va ser altra cosa que una barrabassada més d’aquells dos. Ja m’entens, Mertxe. El bé i el mal, quan es posen d’acord —que no dubtis que moltes més vegades del que ens pensem s’hi posen— la poden embolicar moltíssim, la troca.

—Però jo ara no puc estar per tu, amor. Estic a la feina —diu la Mertxe.

—Ah, clar, perdona! —fa el seu marit—. Me n’havia oblidat!—. L’home mira al seu voltant i veu tot de taules on els companys i companyes de la seva dona teclegen els respectius ordinadors o parlen per telèfon. Després d’una pausa, diu—: Quan penses jubilar-te, per cert?

—Jubilar-me, dius, tu creus que ara estic en situació de jubilar-me, ara que m’has deixat en l’estacada, que t’has baixat del vaixell i els nostres fills no tenen pis i jo...

—D’acord, d’acord, ho sento —la talla el capità que ha abandonat el pont de comandament de la família Bosch-Palacio—. T’entenc, no t’ho tornaré  a dir més. Ja sé que mentre era... vull dir mentre encara era...

—Vols dir mentre eres viu i no un fantasma, com ara?

—Ss-i, bé; això, mentre era viu t’hi vaig insistir moltes vegades, que et jubilessis, perquè ja en tenies el dret. Però no volies, i ho entenc!

—Ah, sí? Ara ho entens! Una mica tard, no et sembla?

La discussió pot durar fins que es faci de nit, no oblidem que la Mertxe i en Pau són un matrimoni veterà. Sort que les disputes entre dos éssers que estan en plans diferents de la realitat solen acabar quasi sempre d’una manera brusca, inesperada o sense possibilitat de matisar allò que caldria o de rebatre allò que seria necessari. I és el que els passa ara a la parella de contrincants que es disputen la pilota jo-tinc-raó en el camp d’un debat poc estable, ple de sots i de bassals. De sobte un company de la Mertxe s’acosta a la seva taula i diu:

—Hola Mertxe —I la Mertxe no respon perquè encara protegeix la pilota que li intenta treure el seu rival, que l’agafa per la samarreta i és a punt de fer-la caure.

—Mertxe...?

Deixem que la Mertxe torni a ser la professora exemplar de la planta cinquena de l’IOC on treballa des de fa dotze anys i tornem ara a veure què se n’ha fet d’en Damià Pont i Estrany; com sabem, l’al·lot estava ben  enredat amb aquell parell —en Blau i en Vermell, o, si voleu en Benhurc i en Malhurc— que li complicaven l’existència a causa de l’aposta que havien fet i que, com sabem, havia acabat en taules. 

ESCENA 10

El jove Damià Pont i el seu inseparable parell de consciències —la blava i la vermella—passaven moltes estones junts. De dia i de nit. Quan l’al·lot dormia, descansava o es recuperava d’estudiar  FEN o d’alguna classe de gimnàstica,  una i altra força amb el seu corresponent equip treballaven per dissenyar plans que portessin cap al seu molí l’aigua del jove. En Benhurc i en Malhurc i els seus respectius gabinets rumiaven quins passos seguirien a partir de llavors. En Benhurc veia possibilitats de millora, el Malhurc no estava del tot satisfet i s’exigia i exigia més esforços al seu equip de col·laboradors.  Perquè ens entenguem, el jove Damià enmig d’aquests campanya blau roja es debatia entre ser un bon al·lot o ser un malcriat, entre portar-se bé o fer qualque barrabasada de les grosses. Entre ser un bonàs o un cabronàs. Entre viure en el ramat del bon Déu o ser-ne l’ovella negra, descarrilada, perduda per sempre en les foscors del bosc, inhabilitada de per vida com a aspirant a una vida exemplar.

Pel que feia al Marc, el seu amic desaparegut, el que un dia li va pispar la clau, hem de dir que moltes vegades els pensaments de l’un i de l’altre es confonien, no hi havia manera de separar-los. I dels pensaments, el xoc de formes passava a la cara. Els rostres  s’aferraven l’un a l’altre, com si tinguessin ventoses en el front, en les galtes, en la boca. I després, tot allò d’un, els braços, el tronc, les cames, tot,  era xuclat pels braços, el tronc i les cames de l’altre. I així podien estar hores i hores. I a voltes, dies. Com siamesos. Tot un garbuix  indestriable d’amor i odi. Damimarc, Marcdami.

El cas és que va anar passant el temps. I un dia que  en Damià seia en un banc de la plaça d’Artrutx, —la mateixa plaça i el mateix banc on, uns anys enrere, s’havia assegut després de fugir del pati on desaparegué el seu amic— va veure un home que passava per l’altra vorera de sa Contramurada que s’assemblava molt al Mestre. Era en un d’aquests dies de confusió siamesa entre ell i en Marc que hem explicat més amunt.

—Què deuria passar amb el Mestre? —va amollar de sobte en Damià, després d’expulsar de la boca una pellofa de pipa. 

—Aquell il·lustrat antic pescador? — va dir el seu amic francès, deixant de llegir el llibre que tenia entre les mans i mirant cap a un fanal dels que hi havia a la plaça. 

—Sí, aquell que, si no recordo malament, m’havia d’ensenyar a escriure una bella novel·la de cinc-centes planes...

—I mai no l’has tornat a visitar, a la seva cova... com es deia? 

—La cova de sa Nacra —va dir en Damià—. No, la veritat és que no. És estrany, oi? —. Tenia una llavor de gira-sol a la mà, la boca oberta i mirava al mateix punt que el de Perpinyà, el seu amic Marc.

Amb aquests pensaments, ens posaven, com a narradors d’aquesta història, en un compromís, aquell parell. Però a la nostra ploma no l’espanten els compromisos, i més si afrontar-los és en benefici d’una informació transparent i útil per als lectors i lectores.

La cosa és més senzilla del que pugui semblar. 

Aquelles trobades amb el Mestre van sorgir d’una idea molt i molt blava del guardià caigut de l’atzur, és a dir, d’en Benhurc.  Amb la bona intenció que a en Damià se li obrís la ment, vet ho aquí. Que aprengués el valor dels llibres, de l’escriptura, a través dels quals pogués conèixer el món, la vida i, en fi, la saviesa que atresoren. El problema és que, en ser uns encontres un xic trets de sota les ales, a corre-cuita, aquelles classes del Mestre van quedar una mica penjant d’un fil. O penjant d’una ala, si se’m permet la broma.

I ara en Damià es preguntava, ociós, mentre espellofava pipes Churruca, què deuria haver passat amb aquell savi.

Es va aixecar, i va travessar la Contramurada. En ser a l’altre costat, va veure venir un home que caminava cap a ell; tot d’una el va reconèixer: era el Mestre. Era estiu, i la gent caminava mudada per la vorera. Es van trobar just davant la gelateria de cas Mèrvol, al final de l’avinguda.  

—Saps Titan? —li va dir el Mestre, sense preàmbuls. Es veia que els dos es tenien confiança—. Un savi va dir que hi ha tres categories de persones... 

Ell es va girar cap a la gelateria que tenien al costat. I mentre el Mestre parlava, se li n’anaven els ulls cap a una luda que la dependenta omplia amb suculentes palades de vainilla.

—En primer lloc, hi ha aquells que prefereixen no tenir res a amagar  abans que veure’s obligats a mentir —va dir el Mestre. En Damià tenia la mà esquerra a la butxaca, com si hi busqués alguna cosa—. Després hi ha els que s’estimen més mentir abans que no tenir res a amagar—. El Mestre feia llambregades, ara a la mà del noi, ara a l’interior de la gelateria—. I, finalment, hi ha aquells altres a qui els agraden les dues coses, la mentida i el secret, i no poden viure sense les dues. En acabat, el Mestre va deixar anar una cleca sense gaire contundència, però inequívoca, al clatell del Damià.

—Tu en quina casella et posaries, Titan? —va fer, inquisitiu. 

—Jo... En la de... la vainilla! —. Sense apartar la vista del gelat.

—Ja, ja ho entenc —va dir el Mestre, mentre es posava la mà a la butxaca dels pantalons—. O molt m’equivoco o tu ets del primer grup!

Ara passaven davant es Casino Nou, fent cap cap a la plaça de Les Palmeres, on es van seure en un dels bancs de pedra. Hi havia força animació. El bar l’Aurora tenia totes les taules de fora ocupades. Els cambrers anaven de bòlit. Repartien canyes de cervesa i racions de cacauets a pleret.

En Damià feia llepades a la bolla de vainilla del cucurutxo que li havia comprat el Mestre.  Llavors l’home va treure un llibre del sarró que portava penjat a l’espatlla. El va sostenir una estona mentre mirava el noi. Semblava que esperés que acabés de xuclar, o que fes una pausa. Després va dir:

—Té, Titan, aquí tens el teu llibre. Però primer acaba’t el gelat, no sigui que el taquis abans d’hora.

—Tota teu —va dir el Mestre, quan el noi havia tornat de rentar-se les mans i s’havia assegut al seu costat. 

En Damià va experimentar aquella sensació paralitzant que havia tingut en algunes ocasions quan volia explicar alguna cosa al seu amic Jerónimo i no sabia per on començar.

—Però... Mestre, si no hi ha res escrit, ni una paraula... —. Un estol de coloms va sobrevolar-los. En Damià fullejava el llibre, atònit.

—És molt bo d’entendre—vas dir l’antic pescador—. Tens a les mans el llibre de la teva vida...

L’estol de coloms tornava a passar, rabent. El so de les campanes de la catedral el deuria haver espantat. De tan en tant se sentia alguna riallada, un crit que reclamava la presència del cambrer en alguna taula del bar l’Aurora. Passaven al costat de l’home i el noi grups de joves que xerraven sense solta ni volta. En Damià va poder escoltar algunes paraules, com ara, calamars, bitter Kas, pilotes, Casino Nou. 

Enganxat al banc, amb aquell llibre sense paraules que el Mestre li havia posat a les mans encara mullades:

—Aquí hi ha totes les històries que et puguis imaginar per als més extraordinaris personatges que mai hagin existit —. El Mestre ara li posava el braç damunt l’espatlla.

Un home gras i un de flac, a un parell de metres, es miraven l’escena. Reien cap a dins, feien sorolls molt semblants als que fan els coloms, un parrupeig, com si volguessin cridar l’atenció de l’home i el noi. Eren un home de cos voluminós, de galtes vermelles i rodones i un individu de constitució flaca, de cara allargada i barra punxeguda.

—Ja ho saben a ca teua, o els teus amics,  que vols ser escriptor? —li demanava el Mestre .

—Sí, sí —feia en Damià.

—On són ara, els teus amics?

—Idò, ara mateix... —va quequejar en Damià.

—Digues, on són? —va insistir el Mestre.

—Aquí, aquí! 

Qui havia exclamat aquelles paraules va treure, d’una bossa que li penjava de l’espatlla, un altre llibre, tant o més gruixut que el del Mestre, 

—Aquí el tens, el llibre que conté la teva vida, noi! I amb totes les pàgines escrites! L’hem escrit ell (va assenyalar l’home gras) i jo, a quatre mans, segons un pacte que vam fer. Fes-nos cas i agafa’l, no t’hauràs de preocupar més en tota la vida. Només l’han llegit dues persones. Però no et preocupis, ja no se’n recorden de res...

—Don Miguel i la seva dona —va dir el gras, sorneguer— no van ser capaços d’acabar de llegir-la tota, la teva redacció. La hi vam deixar l’altra nit perquè ho fessin, però malauradament no se’n van sortir. Llàstima!

El lector recordarà que, efectivament, Don Miguel Castaño va rebre una nit a  casa seva un sobre que contenia uns cinc-cents fulls que, segons resava la nota que els acompanyava, contenien la redacció amb què havia estat castigat en Damià. S’ha de reconèixer que s’hi van escarrassar, marit i muller, que van llegir hores i hores. Primer sense dormir cap dels dos, alletant la dona la criatura acabada de néixer mentre seguia amb la lectura. Després, quan ja no podien més, van establir torns: mentre un llegia, l’altra dormia. El problema era que don Miguel no sabia un borrall de català i llegia a cegues, per dir-ho així. 

Eren un matrimoni catòlic, afí al règim franquista del qual no se’n desviaven ni una dècima. Ell, com a professor de Formación del Espíritu Nacional i de Educación Física a l’institut; la seva dona com a professora de Lengua Española. Per què, doncs, aquell càstig?  Per què no podien parar de llegir? Un full darrere un altre, un full i un altre, sense poder parar!

En moments de son profunda i d’esgotament extrem, don Miguel se’n penedia, d’haver estat tan intransigent, amb aquell alumne; en altres, però, el maleïa i pensava que, si se’n sortia d’aquell mal pas, faria castigar aquell fill de rojos fent-li llegir tota la Formación del Espíritu Nacional d’una sola tirada. Fins i tot a voltes arribava a desitjar veure’l tancat a la presó militar de l’illa de la Mola, després d’un judici sumaríssim per rebel·lió.

Però, ja veieu, es veu que, al final, don Miguel Castaño no va poder complir aquests desitjos esbojarrats i, si hem de fer cas de les paraules del dimoni Malhurc:

—Ara, al frenopàtic de Sant Boi, està molt tranquil el matrimoni Castaño-Gonsalves! 

—Titan, Titan! —. En Marc, el seu siamès, el sacsejava.

A la font de la plaça d’Artrutx, uns fillets jugaven a omplir globus d’aigua. A en Damià li va semblar que, entre aquells nens cridaners, hi havia els fills d’aquell matrimoni de professors que havia tingut a l’institut. A la boca tenia un regust de gelat de vainilla, la inconfusible vainilla dels gelats de Cas Mèrvol. 

La M fa dies que no és la de sempre. Els companys de la planta cinquena de l’IOC fa temps que ho deuen notar. Està a no res d’arribar moltes vegades tard, de no assistir a algunes reunions importants, sobretot li fa pànic que algun dia no arribi a aquelles que ella mateixa n’és la coordinadora. El seu cap deu estar a punt d’avisar-la que no pot ser que continuï així, que si està cansada i troba que necessita descansar una setmana o dues, que es demani una baixa, que ja s’arreglaran. Ella li dirà que no, que està bé, només que està passant una temporada dolenta, que ha d’acompanyar la mare o el pare al metge, que són molt grans; que té problemes amb un fill que no acaba de centrar-se, que se li ha espatllat la nevera i la rentadora quasi al mateix temps, que la menopausa està fent estralls, que té uns llogaters de la casa que tenen a Menorca que no li paguen. I, sobretot, que té el seu marit que l’empaita perquè s’ha entossudit que li publiqui la novel·la que va deixar sense acabar. Sense acabar i, a més, sense ordenar, organitzar, fer que sigui llegible, que no s’entén res, que és un embolic de cal déu, que és una merda, que és...

La Mertxe ara té davant un altre dels documents que li va enviar la seva cunyada. Ja no sap quants n’ha llegit. No sap si alguns fins i tot els ha somniat. No sap si les converses amb el seu marit són imaginacions seves o si ves a saber si són coses d’aquestes que a vegades sents explicar que passen. I ara li passen a ella i no sap què fer-ne. Si ho ha de dir a algú o no, si ho ha d’entomar ella sola o ha d’anar a la doctora Guerrero que li faci un passi per anar al psiquiatre. Mentrestant, obrirà aquest fitxer que fa una bona estona que li fa pampallugues en la pantalla, com si li estigués dient què, dona, Mertxe, em cliques d’una vegada...? I ella clica i se li apareix un altre document dels que els seu marit va escriure i no va ser capaç de mostrar al món. Es titula El Club NM i Mànnix. 

—A veure, què m’expliques ara, Pau —diu, mentre es frega els ulls.

EL CLUB NM I MÀNNIX

ESCENA 1

—Obrirem un club, només per noltros—va dir en Delich.

Feien rotllana al costat d’un banc de dalt el passeig de la plaça del Born. Aquell punt, davall l’obelisc centenari, els feia de quarter general d’operacions. En Damià desgranava pipes, assegut al seient de pedra; en Delich, en Fer, en Nicet, en Pónzio i en Martí, l’envoltaven.

—Hi duré el meu tocadiscos i penjarem unes quantes bombetes de colors, poques, col·locades estratègicament ¬¬—va afegir, en Delich.

—Jo, pipes, festucs, cacauets i... totes les patates xurres que vulguem!—. En Damià, que feia temps que no deia res, havia amollat aquelles paraules mentre mirava de dalt a baix en Delich, que vestia uns texans Lewis, camisa texana i jersei d’entretemps color blau fosc, d’escot pico.

—Home, Titan,  d’on surts? Pensàvem que no hi eres.

Qui havia parlat era en Nicet,  cap al qual es va girar ara en Damià per admirar-ne la flamant americana blau marí i els pantalons grisos de cama d’elefant que havia estrenat feia poc. I per què havia dit aquelles paraules en Nicet? Doncs, perquè, com sabem, en Damià moltes vegades hi era sense ser-hi, dins el grup. Manta cops se’l veia despistat, mirant les musaranyes, escrutant amb un interès taciturn l’aire o el terra, segons el moment. Fins i tot, a voltes xerrava sol. O amb algú que semblava que només ell podia percebre. 

En fi, el grup tenia assumit que en Damià era especial, estava fet d’una pasta diferent. Tots recordaven encara el que havia passat aquell dia que baixaven per la Contramurada. I com aquella, moltes altres...

—I llimonada i coca-cola fins a explotar! —va dir en Fer. I tot seguit—: I posarem los Diablos,  los Bravos, los Canarios, , I...  extracto de pollo en lata!

Ara en Damià es va girar cap en Fer, del qual envejava la pell morena, el bigoti i els cabells negres molt llisos, que li queien damunt el jersei de coll alt. Aquell amic sempre deia «extracto de pollo en lata!» quan algun pensament no li acabava de sortir.

—I ballarem Eloise, de Barry Ryan —va dir en Delich. Les campanes de la catedral propera van sonar, mentre deia Eloise, (aquella cançó que començava lenta i passava a ràpida, i tornava a ser lenta),  per això va haver d’apujar el to de veu, en Delich. 

—I ballarem Hey Jude! —van dir tots, quan van parar de sonar les campanes. I, en un esclat d’entusiasme,  es van posar a cantar i a ballar amb al·lotes imaginàries:

—La, la, la, lalala, Hey Jude!—. Aquesta, era una cançó llarga, de les més llargues del mercat discogràfic, dominat en aquells dies per la música dels Beatles. 

Mentre feien xerinola, un estol de coloms s’envolà cap a als balcons de cas Comte Torresaura. Un moix que passava a prop, se’ls va quedar mirant tres segons i després fugí cap al brollador, un dels dos que hi havia sobre el passeig. Allà es va amagar, darrere un matoll d’enclova.

—Està decidit, idò —va fer en Delich, quan van acabar les rialles i les ballarugues.

—Ara hem de pensar quin nom li posarem —va dir en Pónzio, de qui en Damià no deixava d’admirat el seu bigoti, que s’ajuntava amb les patilles i el feia semblar un aristòcrata. Aquell dia duia una americana de quadres grisa. 

—Segur que serà un fracàs. Però endavant , voltros mateixos... —va dir el que havia saltat a buscar la clau, és a dir, en Marc, l’amic d’en Damià que només podia veure ell però que ja s’havia integrat en el grup, de manera que sempre que hi havia alguna qüestió important, ell hi ficava cullerada.

Tanmateix, aquesta vegada, si hem de ser estrictes amb la lògica que ha impregnat la història fins ara, hem de dir que la sentència Segur que serà un fracàs. Però endavant , voltros mateixos... (que va escoltar només en Damià), provenia d’en Martí. El que passa és que l’al·lot sovint confonia algun dels seus amics (que ho eren de no feia gaire) amb aquell del pati que li havia pres la clau. Fins al punt que la fesomia d’aquest  anava i venia sovint sobre qualsevol component de la colla. Aquell dia de primavera, en concret, en Martí-Marc portava un tabard que li arribava fins més avall dels genolls, cosa que va fer pensar a en Damià que a Perpinyà devia fer molt de fred. Recordeu que, aquella ciutat del sud de França és on es deia que l’innombrable i la seva mare s’havien instal·lat, juntament amb l’amant d’aquesta (el forner del carrer de Sant Pere d’Alcántara) que des de llavors va passar a ser padrastre d’aquell. 

La Mertxe atura la lectura; no ha entès gaire unes quantes coses. I per això fa enrere en el text i torna a llegir alguns passatges que li han quedat una mica foscos. No acaba d’entendre què li passa a en Damià amb aquell Marc. ¿Què espera el narrador què entengui el lector? ¿Que en Damià està boig i veu fantasmes que li parlen? ¿Quin interès pot tenir això? Cap ni un. A ella li agrada quan llegeix una història imaginar-se-la com si la veiés en imatges, com si  en veiés la versió cinematogràfica. 

—I aquí, que em perdoni el narrador d’aquesta història, no veig que d’aquesta escena en pugui sortir una seqüència fílmica amb cara i ulls, amb una mica d’interès. D’acord, és “encisador” veure aquest grup d’amiguets fent plans per fundar un club per anar a fer els seus guateques; és maco veure’ls al voltant d’un banc sobre el passeig del Born fent-se una idea del que volen fer, somiar desperts, per dir-ho d’alguna manera. A més, no entenc per què el narrador es recrea tant en la descripció d’aquests personatges tan encantadors, que vesteixen segons la moda de l’època que els ha tocat viure. 

Em sembla que els lector d’avui en dia se les poden estalviar, aquestes descripcions. Déu meu, en l’època del Facebook, de l’Instagram, de Tik Tok, ¿a qui li pot interessar si en Dalich, en Pózio o en Mircet vesteixen així o aixà?

La Mertxe pensa que, si s’ha de publicar aquesta novel·la caldrà fer-hi uns retocs omportants. Hi ha molta palla. L’hi falta acció, trama. Conflicte. Enjòlit. 

—Bé, seguim —fa.

En canvi a  Ciutadella feia un matí de primavera assolellat. La colla acabava de sortir de missa de Ca Los. Havia passat la festa de Pasqua i tots, com era tradició, havien estrenat la roba de la nova temporada. En Damià, uns pantalons blau marí de cama d’elefant, una camisa blanca i una sahariana beix.

—Vaja, hi faltava vestir en Damià, clar! —diu la lectora i amolla una riallada que ressona per tota la casa. L’La musa i en Pau Bosch, en sentir-la, es deixondeixen. No sabem ben bé on eren. Fa uns dies que ronden per la casa. D’alguna manera se senten una mica culpables que la Mertxe tingui problemes amb aquella novel·la, que vagi tant de bòlit culpa seva. Per això hi ha moments que senten la necessitat de desaparèixer, d’amagar-se; confien que la dona potser se’n sortirà millor si ells no s’hi fiquen. Al cap i a la fi, ella és la part més interessada, ara que el seu marit ha mort, que aquella novel·la es publiqui o no es publiqui. Sobre ella recau tota la responsabilitat de si ha de tirar endavant o no, aquella història. Si val la pena o no val la pena.  Per altra banda, és cert que tant La musa com en Pau Bosch hi tenen alguna cosa a dir, ella com a musa i ell com autor pòstum. Encara que siguin, com sabem, purs ens espirituals, elèctrics, fets de materials ficticis fins al moll de l’ós. 

Així que ara s’han assegut tots dos al costat de la Mertxe per seguir la lectura amb ella d’aquella part de la història d’en Damià que sembla que la dona no veu amb gaire bons ulls. 

ESCENA 2

El cap de setmana abans de la inauguració del nou club van fer els darrers retocs al local on estaria ubicat. Li van posar el nom de Club NM, que eren les sigles de Noltros Mateixos. Va costar decidir-se. Un altre ferm candidat havia estat el nom Club Sa Ferradura.

 —S’aferrada que dura: és impactant, no?—havia dit en Pónzio, que era qui havia proposat aquel nom. Emanava de la idea d’aferrar-se a una al·lota durant molta estona, segons va explicar el seu avalador. Aferrar-s’hi ballant, és clar. A tots els va semblar un nom molt estrany per a un club de guateques. Semblava el nom d’una taverna de mala mort o d’una posada de camí on els viatgers s’aturaven a abeurar i ferrar els cavalls. Per tant, sa Ferradura va ser desestimat com a nom del club. I va guanyar NM, Noltros Mateixos. 

—Aquí serem noltros mateixos —va dir en Damià, en un moment de descans dels preparatius.

—Noltros mateixos...? Quina merda de nom és aquest? —li va amollar el de dalt la pomera, o sigui, en Marc. La seva veu d’actor se li escampà per tot el cervell com bombolles de gasosa. Ara no havia xuclat la fesomia de cap dels seus amics. Era a ell, a qui colonitzava. El tenia darrere les orelles, que tot d’una se li enrogiren  com dues brases. 

—Què et passa, Damià...? T’has posat vermell com un pebre —li va dir en Delich.

—Vaja amb aquest Da… Delich, quin cabronet! —diu la Mertxe.

—Sí, en Delich ho tenia, açò, sempre em burxava, vull dir que burxava en Damià amb aquesta cançoneta! —diu en Pau Bosch.

—Segueix, si us plau, Mertxe —diu l’La musa—, ja farem els comentaris pertinents més endavant.

A en Damià llavors li van venir unes ganes terribles de dir procacitats, com ara fill de puta, o cabronàs malparit, però el bon jan celestial, en Benhurc, tot d’una li frenà la llengua. I l’al·lot, del vermell, va passar al blavós pàl·lid en un no res,  i va emmudir; i va sentir que el de la clau (en Marc) no el deixaria ser ell mateix mai de la vida. 

El local del nou club era una en cotxera situada en un carreró prop del cementiri del poble.  Hi van arranjar uns bancs amb caixes de fusta folrades de tela sintètica, amb uns coixins molt tous fets amb retalls de cortina i plens de talladures de pell de la fàbrica de sabates del pare d'en Delich. 

[afegir: pòsters de conjunts, pelis...]

En aquells seients manufacturats, entre els coixins artesans i blanencs, se’ls desvetllarien per fi tots els secrets d’aquells éssers tan inaccessibles. Podrien palpar per fi els cossos que coneixien només des de la inexacta proporció del desig adolescent, des del contorn obscur d'un instint que els capellans inútilment havien pretès reprimir. Per fi cometrien els seus primers pecats de luxúria, a cor què vols. Per fi baixarien tots els mals pensaments al terreny de la pràctica més sensual i plaent.

Però el club NM no va anar com havien pensat que aniria. La primera festa que hi van muntar va ser un rotundíssim fracàs. El torracollons de la pomera (l’esmentat Marc) li ho havia dit, i ho va encertar.

 

—Un rotundíssim fracàs...? —diu la Mertxe, alçant la vista de la pantalla—. I ja està? I per això tanta expectació, tant espectacle previ? 

—El camí per arribar al club NM era un pedregar fosc i ple de clots —diu en Pau Bosch¬¬, justificant-se—.  Aquell local feia més per filmar-hi una pel·lícula d’en Dràcula que no per a un club de confiança, amb totes les garanties de seguretat. Les poques al·lotes que van gosar passar de la porta, mal pintada d’aquell horrible color ivori cru, no van complir cap de les nostres expectatives, vull dir, de les expectatives dels nois de l’NM.

—No m’estranya —diu la Mertxe, semblàveu, vull dir semblaven bastant paradets la colla d’en Damià.

—Eren uns temps molt difícils —fa l’La musa, has de tenir en compte que som en ple franquisme, en una illa perduda enmig del mar...

—Segueix llegint, si us plau, potser hi trobes alguna cosa interessant, més agosarada —suplica el marit de la Mertxe.

—Agosarada, dius? Com no surti algun zombi o alguna cosa per l’estil... —fa dona, mentre gira un altre cop la vista cap a la pantalla.

—Sí que sou voltros mateixos, sí... —La dona estava enfilada a la traginada, gronxant-se en un fil elèctric. Anava en pèl i li brillava el sexe, com si li haguessin untat amb pebre vermell.

—Uau, què fort, una dona nua enfilada al sostre del club NM —fa la Mertxe—. Aquesta sí que no me l’esperava! Segur que ara em diràs que era ell, el maligne Malhorc sota la forma de fembra sensual i temptadora.

Era ell, el maligne Malhurch sota la forma de fembra sensual i temptadora.

—Ho veus? És tot molt previsible!

—No és culpa seva, que tot fos molt previsible, estimada... —diu en Pau Bosch—. Encara sort que en Damià hi posa una mica de fantasia, només ell se surt del guió. ¿Et penses que li resultava fàcil viure sempre amb aquell pesat d’en Marc tocant-li les pilotes? ¿I què me’n dius d’haver de gronxar sempre aquell parell de sòmines, en Blau i en Vermell, com els deia ell, en Malhurc i en Benhurc? Segueix, segueix llegint i veuràs què feien els seus amics, després del fracàs; ells sí, que ho eren, previsibles.

Al local, ara només hi quedaven ells, els membres desencantats del club NM, ja que les quatre al·lotes que hi havien anat havien marxat entre excuses i presses.

—Qui ets...? —va demanar en Damià a aquella dona que penjava del sostre.

—Na Glòria —va dir, i va afegir—: Les quatre al·lotes que heu aconseguit  que s’hi entaforessin, al vostre fotut club se n’han anat al cementiri del costat, quan han sortit d’aquí. Segur que allà hi han trobat més ambient! —I va esclafir una riallada demoníaca. 

Mentrestant, els altres membres NM estaven asseguts al voltant del tocadiscos, ara mut. Analitzaven les causes del fracàs. 

—Aquest local fa pena —va dir en Pónzio—, No està enrajolat,  ni emblanquinat.

—I fa una olor que tira enrere —el seguia en Nicet —una barreja d’animal mort, de cagades de moix, de benzina esbravada. —Mentre ho deia estenia els dits de la mà, un a un. Es balancejava entre les bombetes i les garlandes que havien penjat al sostre, perquè ara en Damià el veia no com en Nicet sinó com una de les seves al·lucinacions. 

Era veritat. A més, allà dins hi havia un seat sis-cents mig desballestat que, inútilment, havien intentat moure. I no havien pogut treure la pudor per molts aerosols d’olor de pi amb què van ruixar l’aire d’aquella cofurna.

—Em sap greu dir-t’ho, Damià —va fer el veí perpinyanenc, altrament dit Marc, que ara tenia na Glòria asseguda sobre les cames—, però les vostres festes del club NM no faran història. I, si la fan, no deixarà de ser una història vulgar, sense cap episodi remarcable.

—Aquest Marc té tota la raó —diu la Mertxe—, encara que jo no l’acabo de visualitzar, no sé, li falta cos, presència en el text. Aviam: si açò fos una peli, o una obra de teatre, com el representaries, al Marc?

—...

—Però resulta que no és ni una pel·lícula ni una representació teatral, és una novel·la! —fa l’La musa, davant els dubtes del Pau, que no sap què contestar a la seva dona—. És el lector qui s’ha d’espavilar. Cada lectura d’una novel·la és una història diferent, segons de quina mirada emani. La imaginació del lector ha de fer la seva part de feina.

—M’estàs dient que jo no tinc imaginació?

—No, només intento que entenguis que

—Sí, ja veig, que entengui, que entengui; però com vols que entengui una cosa que no hi ha qui l’entengui? 

—M’estàs dient que no sé escriure, que no sé la manera de fer-me entendre?

—No, sí; jo que vols que et digui? Sou vosaltres que m’hi heu ficat, en aquest embolic; tu i aquesta amiga teva, que no sé ni com es diu, ni què és ni què punyetes hi fa . aquí, a casa nostra!

—Si us plau, amor meu, no t’enfadis. Jo només et demano que

—Et demano, et demano! No sé si estàs en condicions de demanar gaires coses, tu.

—Ja, ja veig!

—Perdona, no volia dir això!

—Però ho has dit...

—No volia, t’ho prometo.

—Ja sé que la meva situació no et fa cap gràcia, que no et faig cap favor demanant-te...

—Sí, sí que me’n fa, de gràcia, m’agrada que siguis aquí, amb mi; encara que sigui amb aquesta... Perdona’m. És que vaig molt estressada! La feina, els nostres fills, els meus pares... I ara, la teva novel·la!

—Ho sento, ho sento molt; si vols la deixem córrer, l’oblidem per sempre, la cremem, si vols (bé, vull dir, esborrem per sempre aquest maleïts PDFs) ho enviem tot a la merda i jo et deixo tranquil·la, us deixo tranquils, us deixem tranquils ella i jo. Per cert, es diu La musa, perdona si no us havia presentat abans. La musa, aquesta és la Mertxe, la meva esposa; Mertxe, ella és La musa, una antiga amiga, musa per ser més exactes.

—Hola.

—Hola.

La Mertxe, cansada, tanca l’arxiu, surt de la carpeta (ja fa dies que tots els arxius que la cunyada li va enviar per correu se’ls ha baixat en una carpeta a l’escriptori), tanca totes les pàgines que tenia obertes i clica damunt el botó d’apagar. «Demà serà un altre dia», pensa. Apaga tots els llums de la casa i se’n va a la seva habitació. Quan es deixa caure al llit li sembla que ells han encès una altra vegada la pantalla de l’ordinador, que xiuxiuegen paraules que la incriminen. Però no té esma de llevar-se a renyar-los. Al cap d’una estona, dorm profundament.

ESCENA 3

La primera ubicació del club, doncs, estava sentenciada. Morta. Davall terra.

N’havia de néixer una altra, era qüestió de... Bé, ja m’enteneu! La pervivència del club estava en joc. Ho van debatre molts dies, molts diumenges dematí, dalt el passeig del Born.

—Al·lots, açò no pot anar! —va començar en Delich.

—Hem de trobar un local més...més... —va dir en Fer.

—Extracto de pollo en lata! —van cridar tots.

Riallades. Coloms que volaven. Campanades. Un moix que se’ls mirava, expectant.

—Ho hem de tornar a fer —va dir en Pónzio—. Però aquesta vegada ens ho hem de muntar millor.

—És una qüestió de prestigi, d’honor, de... —va dir en Nicet.

—És una qüestió de vida o mort! —va dir en Damià. 

El de la baralla en el pati, dins el seu cap, sempre firat per un munt de veus, va dir:

—M’ho has tret de la boca, Mià!

En Marc i en Damià eren cul i merda. Carn i ungla. Foc i fum.

Va costar, però al final van trobar la que seria la segona i —última— seu dels NM. Un local més prometedor que el primer. Ben situat, era a prop del súper dels pares d’en Pónzio, no gaire lluny de la Contramurada. Els baixos d’un edifici força espaiosos que es feien servir de magatzem de la botiga. La part desocupada que donava a un pati,  al fons del qual hi havia una porta que sortia al carrer,  permetria entrar i sortir sense haver de passar pel magatzem.

—Molt millor que l’antre del cementeri, això segur —va dir el salta-parets-de-pati, quan el va veure, des de darrere les orelles d’en Damià. 

Res a objectar. Era una passa endavant. Havia de ser una gran passa endavant. Tots hi van estar d’acord. Fins i tot en Marc.

I l’ensucrat i el salat, el blau i el vermell, en Benhurc i en Malhurc, les relacions dels quals travessaven un moment d’entesa i harmonia, per estrany que sembli  que sal i sucre puguin fer-se amics, que blau i vermell puguin congeniar (però ja se sap, en moltes esferes de la vida, si hi ha interessos foscos pel mig, això sol passar moltes vegades; penseu en la política, per exemple; o en aquella expressió popular que diu “de més verdes n’han madurades”).

Cal dir, per altra banda, que, aquest cop,  hi van incorporar el màrqueting, la publicitat, al club NM, i això en va fer pujar les expectatives.

La llàstima era que no tenien un equip de música en condicions. Els escassos decibels que emetia el tocadiscos portàtil d’en Delich no convidaven a ballar amb gaire entusiasme. 

Los Canarios  i el seu Ponte de rodillas, el Black is Black de Los Bravos o el famós Vamos a la playa de Los Diablos no sonaven amb prou potència per aixecar l’ànim de les balladores i els seus pretendents. La cosa no funcionava. Haurien de fer alguna cosa al respecte. 

Van contemplar la possibilitat d’un equip de música estèreo. 

Un divendres, després de sortir de la feina, en Delich, en Fer i en Nicet van entrar  a la tenda que havia obert feia poc, al carrer Mallorca, on venien els més moderns, el darrer crit en aparells de música. Sotrònic, es deia. O una cosa així.

En van sortir escaldats. Impossible, pagar aquells preus.

—Conec un home que fabrica amplificadors —va dir en Damià el dia que els tres que havien anat a la tenda de música van informar els membres del club—, tal vegada ens en podria fer un a bon preu. És un germà del meu quefe, que ha treballat molts anys a França en una fàbrica de ràdios. És un manetes. Ens podria fer un cop de mà.

El van anar a trobar. Un petit taller al carrer de la Carnisseria. Com que no s’hi podien presentar tots a la vegada, van decidir que hi anirien en Delich, en Fer  i en Damià. Era pels volts de les set del capvespre d’un dilluns. 

Tampoc no hi va haver sort. L’home els va dir que, si el tocadiscos no era mínimament bo, no hi havia amplificador que ho arreglés. Que sonaria com una llauna. Si compraven un tocadiscos una mica decent, en podrien parlar, però tampoc no veia que allò fos la millor solució.

—Heu de ahorrar i comprar una torre de música com Déu mana, no hi ha més —va dir el francès quan li demanaren consell.

Tots tres amics es van mirar. No van dir que ja sabien el que costava una torre d’aquelles. No volien quedar malament. 

Llavors aquell home baix i grassonet, es va encendre un cigar de tabac de pota que s’havia fet davant ells i els va començar a explicar la seva vida. 

De pe a pa.

Estossegaven tots, quan van sortir, prop de les nou de la nit, del taller d’en Joan Torres. No hi tornarien fins uns anys més tard, quan l’amplificador no els calia per cap tocadiscs esquifit, sinó per unes guitarres elèctriques de segona mà que es comprarien per formar un grup de música que es diria Dosis.

—Poc entusiasme, dius? —deia el francès al Damià quan parlaven dels balls que, amb el mateix tocadiscos, feien al club —. Però si enraveneu com a sementals! D’acord, no arribeu  a fer res. Només quatre manyuclades, però el camp adobat per fer-vos totes les palles del món, sí que el teniu.

El roba-claus presumia sempre de saber-ne més que ell, de qualsevol cosa. I de la cosa que tenien les dones entre les cames, és a dir, de la patrulla, del sexe, cent vegades més. 

—Em podeu ben creure —deia—. Com em dic Marc.

ESCENA 4

—Ha arribat l’hora de ses peixateres —va dir en Delich.  

Ho va dir, un cop més, un diumenge matí, al quarter general de dalt el Born, havent sortit de l’obligada litúrgia dominical a l’església de Maria Auxiliadora. I dic obligada perquè ja us podeu imaginar que no hi anaven per ganes, a aquella missa. Hi anaven a buscar la marca que els padres els estampaven, a la sortida, en una cartolina, com un  carnet. 

Què significava, aquella estampació? Us preguntareu.

Doncs ni més ni menys que un descompte de dues pessetes. Heus aquí. Dues pessetes que els rebaixarien de l’entrada per a la sessió vespertina  de cine del diumenge. L’entrada del qual els costava el capital de... sis pessetes. 

Si anaven a missa, però, en pagarien només quatre, de pessetes. 

Però això no és tot. 

Si al capvespre assistien, en plena digestió del dinar, a un acte litúrgic anomenat bendición, llavors els treien, oh miracle,  dues pessetes més.

Feu números.

Els NM no anaven a missa per cap altra cosa que per amor al cine. I per economia financera, és clar. Eren temps difícils.

Ja havia passat un any i tornaven a ser a la primavera, tot i que aquesta vegada la tradicional estrena de roba nova del diumenge de Rams havia passat sense pena ni glòria; es notava que es feien grans i que certes tradicions se les començaven a passar pel forro. 

I sí, havia arribat l’hora de ses peixateres. 

Les noies a qui ells deien  ses peixateres, formaven un grup de jovenetes, filles de pescadors i de venedores de peix, a la plaça del mercat, la majoria de les quals eren forasteres que parlaven en castellà i tenien noms com ara Guadalupe, Paquita, Dolores, Esmeralda... 

La Guadalupe era rossa, però d’un ros que no semblava gaire natural. 

La Paquita era morena, de pell i de cabells; tant a l’hivern com a l’estiu, lluïa un color cacau d’allò més atractiu, i una llarga cabellera, del color del carbó com el que venien a cas cabo Pipa. 

La Dolores sempre es pentinava amb tronyelles, adornades amb flocs de coloraines. Semblava una d’aquelles mexicanes o índies que sortien a les pel·lícules de Ca Los. 

L’Esmeralda tenia uns pits que marejaven.

I em direu, com és que els membres de l’NM en sabien els noms, d’aquelles noies tan esplèndides..? Ca! No en sabien res, i encara menys, el nom! Se’ls imaginaven. Quina importància tenien, els noms? El que comptava eren elles, el dones que eren, els cossos que habitaven. 

Ho enteneu, oi? 

Les peixateres solien fer rotllana i safareig davant dels brolladors del passeig del Born.  Tot seguit,  la Contramurada les veia passar, amb el seu caminar sensual a ulls dels NMs.  Seguien el traçat de les antigues murades de Ciutadella i, per tant, rodejaven tot el seu casc antic. Els NMs també el solien fer, aquest itinerari, però a l’inversa: sortien de ca Los Padres, a l’altra punta de la Contramurada, des d’on baixaven fins al Born; allí continuaven pel carrer de cas Comte, la plaça de la Catedral, el carrer de Ses Voltes,  la plaça Nova i, finalment, la plaça de ses Palmeres, on tornaven cap al seu quarter general per l’avinguda que tothom coneixia com la Contramurada, però que en realitat havia rebut un altre nom després de la Guerra Civil. El mateix que tots els carrers i places citats anteriorment. 

—Quan les trobarem, ja ho sabeu... —va dir en Delich, enmig de la rotllana formada pels membres del primparat club festiu NM. 

Però aquest “ja ho sabeu” en realitat no significava res; no en tenien ni idea, de com actuarien, quan en un revolt del passeig, es trobessin cara a cara amb la bella Dolores, amb l’exuberant Guadalupe, amb l’exòtica Paquita, amb l’Esmeralda i els seus pits inquiets. 

—Extracto de pollo en lata! —va fer en Fer.

Darrerament, el Club NM Noltros Mateixos funcionava a ralentí. Unes nits, mitjanament bé, i unes altres, feia pana abans d’arrencar. 

D’ençà unes quantes setmanes, que en rallaven. Que hi donaven voltes, a l’assumpte. Que en valoraven les possibilitats.

 —No són ni molt manco com les al·lotes que coneixem de l’institut o del club —va dir en Delich —. Són diferents. Demanen un pla, una estratègia a l’hora d’atracar-s’hi. No podem mostrar les cartes a la primera de canvi, pot ser molt arriscat. 

En Delich, com ja haureu intuït, era una mena d’ideòleg del grup.

Aquell dia, anava enfundat dins una gavardina que li donava un cert aire marcial, amb les solapes alçades tapant-li les patilles, aquelles patilles que van esdevenir, juntament amb les seves ulleres estil John Lennon, un dels seus senyals d'identitat durant els anys venidors. 

Un altre tret singular del líder era la seva manera de caminar; alçava d'una manera exagerada els talons de les sabates, com si tota l'estona avancés de puntes. I no ho feia per fatxenderia ni res de semblant. Era la seva manera d’anar pel món. De lluny, abans de conèixer-lo per la cara, se'l podia identificar per aquesta peculiaritat. 

—Sí, ens hem d’organitzar molt bé —va dir en Pónzio— no podem fer les coses de qualsevol manera... Hem de calcular molt bé la jugada. 

En Pónzio era el més metòdic, ho volia tot molt ben organitzat, no suportava la improvisació i el desordre. Potser aquesta dèria  li venia dels seus pares, que tenien un súper i ell s’hi encarregava de col·locar els productes en els corresponent prestatge; en la vida, tot havia d’estar també ben col·locat, en la lleixa que li corresponia. 

També en la manera de vestir es reflectia aquest tret del caràcter d’en Pónzio, totes les peces de vestir ben botonades, ben planxades, ben conjuntades. Portava unes ulleres semblants a les del Delich, però amb els vidres més gruixuts, més de cul de bòtil. Es veu que, des de ben petit, gastava moltes diòptries. Unes patilles i un bigoti ben retallats, també, li donaven un aspecte pseudo-aristocràtic. 

A en Pónzio li hauria encantat  haver mamat d’una sina aristocràtica, ni que fos de la dida de torn, en podeu estar ben segurs. Però, açò, es veu que ell no ho havia pogut organitzar.

—Les úniques al·lotes que coneixem —va apuntar en Nicet— vesteixen d’uniforme: falda grisa, camisa blanca (amb els botons ben botonats) i jersei blau marí.

En Nicet es referia a les al·lotes de l’institut.  Anaven a classes separades dels al·lots, tenien pati i recreo diferents. 

Per als del club NM, aquelles al·lotes tenien  un atractiu limitadíssim, segrestat per la manera de vestir i , també, per la manera de ser.  Només es diferenciaven d’ells pels cabells llargs i les faldilles grises;  i unes veus més fines. I uns xiscles més aguts, més recurrents. 

—Els uniformes de les al·lotes de l’institut no són gens... sexis —va fer en Fer.

—Sí, fan de molt mal  traspassar —va dir en Damià.

En Damià es deuria referir que, dins aquells vestits, les al·lotes semblaven nines, figuretes d’argila o de plàstic d’un pessebre artificial. 

—Qui de voltros quan es fa una palla... —va començar a dir en Nofre. —Jo pens en les peixateres, evidentment! —va fer, després d’una pausa, l’al·lot alt i ros, en Nofre, que encara no havíem tingut ocasió de conèixer. No era molt assidu en el grup. Tenia la cara grossa i com no acabada, com si fos un esbós d’un rostre d’aquells que es veuen en els llibres de dibuix. Era espontani, deia el primer que li venia al cap, sense filtres.

¬¬¬¬—Elles sí que em fan enravenar! —va dir, desfermat.

I era cert, les de l’institut no deurien entrar en els jocs eròtics nocturns dels NM, els n’haurien vedat l’entrada. 

—Les al·lotes del mar —va intervenir en Damià — vesteixen de manera que mai passen desapercebudes. Es maquillen amb colors vius i cridaners. I caminen amb els malucs, a més de les cames, que tenen llargues, de pell suau. 

Aquest narrador ha hagut de retallar comentaris que feien els excitats NMs quan en parlaven, d’aquelles noies tan extraordinàries, per considerar-los fora de lloc i massa obscens. També s’ha vist obligat a descartar alguns exabruptes menyspreadors envers les altres al·lotes del poble, al·lotes que havien tractat, més o menys, ja fos a la sortida de l’institut o en alguna festa del club. Comentaris fets des del desconeixement i des de l’exaltació hormonal més absoluta i alienadora.

Us demanareu com va acabar tot plegat, suposo. 

Doncs que van arribar uns altres diumenges de Rams, unes altres primaveres. A la que feia tres primaveres, després de l’afer de les noies de la plaça del peix que, ja us ho dic, va acabar com el rosari de l’aurora, els del club NM ja no es van reunir dalt el passeig del Born. Tampoc no van anar a la missa d’onze a Ca Los. 

Ara ja tenien divuit anys, alguns fins i tot més. N’hi havia que havien deixat d’anar a l’institut —com en Damià, en Delich i en Nicet—,  i n’hi havia que havien marxat a estudiar a Barcelona –com en Quim i en Martí. D’altres, no havien trepitjat mai l’institut perquè havien abandonat els estudis per treballar a casa, en petits negocis o empreses familiars, sobretot relacionades amb la manufactura de sabates o amb la bijuteria, indústries molt arrelades a l’illa. 

ESCENA 5

La discoteca, la primera que hi ha haver al poble, s’ubicava en un edifici de planta rectangular, tot pintat de blanc, a prop de la Platja Gran. Des de fora no era gran cosa, podia haver estat una nau industrial, si no fos pel gran cartell lluminós de damunt l’entrada  i pel gran mural pintat en una de les parets que donaven a la carretera. Però aquell edifici tan poc singular atreia una massa colossal de persones, tal com un imant gegantí. Tanmateix, no ho era un imant, el que hi havia allí dins. El primer cop que en Damià i els seus amics s’hi van acostar, van saber que aquell lloc no els deixaria anar en molt de temps.

Perquè ho entengueu, us heu de situar dins la mentalitat d’aquells anys. Els anys setanta. Encara vivia Franco, el personatge que havíem vist en la revista que mirava la dona de don Miguel Cousaña, ho recordeu? I això volia dir, en qüestions de llibertat sexual i d’igualtat entre home i dona, viure en una mena llimbs existencials. La revolució feminista era molt lluny encara. Què hi havia, doncs, dins la discoteca, que atreia amb la força  d’un exorbitant xuclador els nostre amics i tota aquella gentada? La música, em direu. Què hi ha en una discoteca, si no és música? D’acord, però la música no ho explicava tot. L’origen de la força centrífuga que arrossegava centenars de cossos cap a dins de la discoteca eren aquelles ballarines.

Dins d’aquell lloc hi havia molta música, i tant; mai, a Ciutadella, no s’havien aplegat tants decibels musicals en tan poc espai. La música, però, no bastava per atraure en Damià i els seus amics barrejats amb tota aquella argamassa de persones.  Allò va ser una gran pensada de el General —l’amo de la discoteca—: contractar ballarines, dones espectaculars que esdevenien focus d’un potent desig, o causa d’un enlluernador atac d’enveja. Una atracció i distracció incommensurables, irresistibles. Els homes enfebraven davant tanta cuixa i tant de pit movent-se al ritme d'una música sensual i remolinada, i les dones volien imitar les habilitats que desplegaven aquelles professionals, sensuals i tremendament eròtiques. Un expert diria que amb poc èxit.

Tornem, però, al Born, el centre d’operacions dels nostres amics, els del malaguanyat club NM i els seu fidel seguici, el de la clau perduda, el blavós i el vermellenc. S’ha de dir que feia temps que gruaven el moment que hi poguessin entrar, en aquell polígon musical i eròtic. Gairebé un edèn, en la imaginació desbocada d’aquells recents adults. El dolentot, per la seva banda, ho esperava com aigua de maig, car allò seria una mina de temptacions, per al Titan. El bonàs, en canvi, passava una angelical angúnia, només de pensar en el moment que el seu Damià trepitgés aquell món pertorbador. “Antre de perdició”, va sentir que li deien algunes beates, que anaven a resar a la catedral. 

Van decidir anar-hi un dissabte nit. Tots junts. També el del pomer. I l’estranya parella, l’estirat i l’arronsat, que no es volien perdre res. A dins, un desgavell immens va fer esborronar les pells d’en Damià, d’en Pónzio i d’en Nicet.

—Collonss! —va dir en Delich, just entrar.

—Extracto de pollo en lata! —va fer en Fer.

Música a tot drap, fum, cridòria, gasos il·localitzables. El xoc d’una densa amalgama en suspensió els va tirar enrere. L’aire ja no era aire. Els narius se’ls van omplir d’una altra atmosfera, densa, inconeguda fins llavors. Van rossegar-se com anguiles cap a la pista rodona, il·luminada per aquella gran bolla giratòria que escampava arreu llumetes multicolors. Semblaven peixos dins un oceà de llumetes. 

La veritat és que estaven una mica cohibits. Allò no era com en el seu club. La música els rebotava dins el pit; si s’acostaven a algun dels bafles que hi havia al voltant de la pista, la sensació era bestial, caòtica.  La tríada, en canvi, com a personatges a cavall entre l’univers físic i el fluid elàstic de les cordes quàntiques, campaven per la sala com a avions per sobre els núvols. Aquest narrador entén que aquesta és una afirmació que requeriria una explicació més llarga i raonada, però tal cosa formaria un nus que embolicaria massa la troca d’aquesta història. 

Quan els nostre amics es van poder escapolir dels tentacles d’aquella bèstia epilèptica que havia envaït la pista, es van aclofar en un dels sofàs distribuïts per tota la sala. Allí un llibertí celat de cambrer els va servir cubates, gintònics; un estrafolari amic absent que es passejava entre les neurones d’un i l’altre els va obrir paquets de Récord i els va posar al cap tot de sensacions noves, carregades de desig, de sensualitat. L’espaordit escolanet de Déu, amagat entre les fumeres del tabac, es va afanyar a fer-los  enyorar els bancs encoixinats del seu —per sempre més— perdut club NM. Va provar que parlessin d’altres temps, que se sentissin malament, dins aquella cova de foscor. Debades.  

Va procurar, un, que parlessin de política. Però el seu adversari els deia «no, no en ralleu, de política». No existia la política, aquells dies.

—Parleu de sexe, doncs —els temptava el viciós—. Voleu barrinar? Follar?

—Es diu “fer l’amor” —els deia l’ingenu. 

—Prepareu l’eina —seguia aquell— quan surtin les ballarines...

—El que heu de fer és lligar-vos una tia bona... —deia el saltarí de la clau..

—Això, i magrejar-la, buscar-li la... Follar, follar! 

—Calleu, si us plau! —cridava el grum del cel, escandalitzat.

En aquell món tan monstruosament sorollós i alienador,  prest van descobrir que lligar, el que se’n diu lligar tindria les seves dificultats, algunes d’elles —per a alguns més que per a d’altres—, insalvables. Estaven, doncs, una altra vegada al cap del carrer, amb el tema al·lotes. Gairebé com a l’època del club NM. Segur que més d’un va pensar en les peixateres. Aquest narrador no en té constància, tot i que en cap moment ho descartaria. 

En Damià, en la discoteca, es va trobar en una dimensió espacio-temporal desconeguda. El temps, entre les seves parets de marès,  ja no es regia per cap rellotge, els llums ja no il·luminaven com sempre ho havien fet, des d’un o més punts situats en el sostre, ben quiets i formals, solvents en el compliment del seu deure d’esbandir la foscor, de protegir-te de les ombres; en Damià va descobrir que els llums ¬¬—en aquell nou univers— eren llumeneres boges, no n’hi havia cap que s’estigués quieta, totes es movien com preses d’una demència paranoica. Aregat per la seva consciència blava, estava espantat. Aquesta volia que sortís d’aquell lloc abans de gaire. 

 El que ostentava la seva clau perduda, que feia el borinot darrere seu, li preguntava d’on sortien, tots aquells braços i cames, totes aquelles esquenes, tots aquells caps. Allà no només hi havia tot el jovent de Ciutadella, que l’amic del pati ja no coneixia, sinó que també s’hi havien donat cita totes les tribus de totes les galàxies, tots els indis de tots els sistemes solars, de tots els planetes i de tots els satèl·lits de Menorca i part de l’estranger! 

—Quin batibull, naaano! —li cridava dins l’orella.

Molt prest tot aquell disbarat se’ls va fer aclaparador, acubador. Havien de sortir fora, a respirar. Tots havien begut massa. Van sortir de la reserva Mannix —aquest era el nom de la discoteca— a caçar búfals i bisons, a cavalcar per les amples planures de la nit estrellada sobre la Platja Gran. Van escoltar l’eco, entre les roques, de les crescudes dels rius i del xiscle de les àguiles que remuntaven terres ignotes, riques, misterioses.

D’ara endavant serien indis. No està gens clar qui va decidir, aquest canvi de nom. Estaven borratxos, com no ho havien estat mai. Perquè si una cosa van aprendre, a la discoteca, va ser a beure fins a l’extenuació. Aquí la consciència vermella és evident que es va apuntar una victòria sonada: borratxos, eren brou de cultiu de tot tipus de maleses.

Des d’aquell dia, les borratxeres de cerveses o de cubates que hi agafarien serien monumentals. Les mescles de tota casta de líquids que es fotrien els pròxims anys, arrambats al taulell de El portal de la Mar, el bar del costat de la discoteca, serien impaïbles. Rara seria la vegada que acabarien una nit sense que qualcú hagués vomitat, sense que qualcú s’hagués pixat a sobre, o hagués compixat a un altre, sense que qualcú hagués romput algun got i, amb un tros de vidre, hagués començat a amenaçar que es volia tallar les venes. Mannix, seria, a partir d’aquella nit d’estrena, un lloc alienador, sorollós; una màquina de  vòmits, ràbies, desconsol existencial. No seria, en cap cas, un lloc gens adequat per créixer com a persones, per entendre el món, per obrir-se un camí a la vida. 

No ho seria.

 —Puta merda de vida!—deia qualcú, dins la fosca. La veu venia de dalt la paret que separava dues tanques, a prop de la platja.

—Baixa d’aquí, que vindrà sa guàrdia civil!—va cridar en Delich.

—Baixa, que prendràs mal —li van dir en Nicet i en Quim.

—Que vingui, aquí l’esper, la guàrdia civil!—va replicar la veu de la paret.

—Les parets les carrega el dimoni —va dir en Damià

—Li diré a ton pare! —va forfollar en Pónzio.

—Mon pare, mon pare! Millor li dius a sa guàrdia civil, em faran més cas! —la veu de la paret.

—Et faran una cara nova! —en Fer.

—I els collons! —va fer en Llorenç que, d’un bot, havia baixat.

 

El cas és que feia molt poc que havia començat la dècada dels setanta —la seva primera dècada com a adults,— i que oblidarien (ara sí, per sempre) el club dels adolescents enaemes per esdevenir joves indis. Potser més endavant aquest narrador n’exposarà els motius i en mostrarà més escenes reveladores.

Na Mertxe ja ha llegit tots els documents que li va enviar la seva cunyada i està més perduda que mai. No sap què fer. A més, el seu germà, que té una gestoria, li ha trucat i li ha demanat si li pot ajudar amb uns documents que ha de presentar a Hisenda. Això la mantindrà allunyada de casa i de la novel·la durant uns quinze dies. Amb el que no compta, però, és que durant les seves absències, el fantasma del seu marit mort i la seva amiga, l’La musa, potinejaran per tot el pis, obriran i tancaran calaixos cercant qui sap què, posaran la música a tot drap durant tot el dia, cridaran pel celobert com a condemnats i demanaran per telèfon menjars preparats que després no voldran recollir, atès que ells no necessiten menjar, almenys no les porqueries que se serveixen a domicili.

En tornar a casa un vespre després de barallar-se amb centenars de factures, na Mertxe es trobarà que, sobre les cortines blanques del menjador s’hi projecten unes lletres 

EN DESSERBA, NA JANY I NA PATY

I, tot d’una, les segueixen unes imatges que mostren el rellotge de la façana de l’ajuntament de Ciutadella, l’ha reconegut a l’instant. Marca les onze. La càmera mostra un pla general de la plaça del Born i, després baixa per enfocar un dels bancs del passeig, a tocar de l’obelisc que la gent del poble en diu “sa Piràmide”. Hi seu un home. Davant els peus hi té unes quantes llosques de cigarret que observa, embadalit, com si esperés trobar-hi algun indici de qui sap què. Sembla que fa temps que espera. 

Una veu en off, que la Mertxe reconeix tot d’una, diu:

—L’home amb qui s’ha citat  el noi del banc sol ser puntual. Ara no sap què pot haver passat, perquè avui no ho sigui. 

—Mentre espera, recorda el dia que es van conèixer, amb el bandarra d’en Desserba—. La veu ha canviat, però la Mertxe també la reconeix. Les imatges ara mostren un carrer. Un dia d’hivern. Es veu el mateix jove baixant els tres escalons de l’antiga església del Socors.

—En aquest edifici hi ha l’emissora de ràdio del poble, on condueix un programa de música —diu la primera veu en off.

—Hola, ets en Vidal, no?—la veu ara procedeix de la pel·lícula.

El locutor fa cara d’espant; no ha vist d’on ha sortit, l’home que ara té davant. Al cap d’uns segons, contesta:

––Sí 

––Aquella cara no li sona haver-la vist mai, per Ciutadella ––diu la segona veu en off ––. En Vidal és un bon fisonomista, li agrada escrutar les cares de la gent, si un dia es dedica a la fotografia no farà altra cosa que retratar cares. 

––Aquella tot d’una li crida poderosament l’atenció ––fa la primera veu en off––. Una jeta molt especial, sí senyor,  amb una boca que col·locada en un retrat se sortiria dels marges.

—Em presento: em dic Roderic, però em diuen Rodri, Rodri Desserba —diu la bocassa, que les imatges mostren en un primer pla.

I sense més preàmbuls, aquell home —que treu dos pams d’alçada al Vidal— li allarga la mà i, tot d’una, en veure que aquest  no li encaixa, se li tira a sobre i li fa una abraçada.  —L’abraçada que t’allibera —li diu, a cau d’orella.

—En Vidal no ho veu així. La sent com l’abraçada de l’os. Però no li pot dir, s’ha quedat mut.

—On podem anar a xerrar tranquil·lament?—li diu aquella bístia d’home. I sense esperar resposta es gira i va assenyala el bar que tenen a uns metres —que et sembla si entrem al Paradís ?

En les imatges la Mertxe veu com l’home i el jove s’asseuen en la taula més apartada del carrer. A en Vidal se’l veu mica acubat, en aquell bar el coneix tothom, des de l’amo ––en Juan— fins a tots els parroquians habituals. ––Lo de siempre? —pregunta el cambrer que s’ha acostat.

––Sí, lo de siempre —diu en Vidal. ––Jo també, el mateix que ell ––diu l’home que fa uns instants l’ha abraçat enmig del carrer.

La càmera ara torna a enfocar el jove que espera en el banc de damunt el Born. I tot d’una mostra el bar on seu amb aquell home. La Mertxe escolta embadalida el diàleg del jove i aquell enigmàtic Desserba:

––Ara que l’ha palmat el dictador, ha arribat l’hora de la llibertat. ––I açò què vol dir, exactament? ––Jo sé que a tu t’agrada molt la música. I també que t’agrada tocar els tambors aquells... com es diuen? ––Els bombos, sí, m’agrada la percussió... ––Això, la percussió! I tu saps que per tocar els... bombos aquests, el que va de puta mare és...––l’home anomenat Rodri mira a banda i banda del local, mig buit o mig ple, segons com es miri— anar una mica... col·locat. En Juan, el cambrer, observa l’estrany parell que està assegut en un racó del seu bar.

—En Juan pensa que no ha estat bé del tot, el que ha fet fa un parell d’hores. Ara se’n penedeix, no sap ben bé per què —diu la primera veu en off. ––Col·locat...? ––Sí, home! Què et penses com van els teus músics, aquests peluts de qui poses els discos al teu programa? Digues, quins t’agraden mes? El Jimy Hen... Hendrix, no? I aquella de la melena despentinada que sembla que tingui atacs d’epil·lèpsia, quan surt a cantar, com es diu... ––Janis Joplin. ––Justa la fusta, aquesta no sé si t’agrada, a mi, gens; trobo que fa comèdia; i que li falta un bull. Però, vaja, cadascú que pensi el que vulgui. La pel·lícula torna a la plaça del Born, on el jove cada vegada està més impacient.

—En Vidal se’n recorda molt bé del rotllo que li va fotre en Desserba aquell vespre— diu la segona veu en off—. Que acabava d’arribar de Barcelona, que s’havia instal·lat, provisionalment, a casa d’una amiga catalana, al carrer de Ses Roques. El pare d’aquesta amiga era gallec, com la seva família. Que s’havien conegut, amb aquesta amiga, un dia que havien coincidit a la Sala Villarroel, de Barcelona, on havia actuat un amic seu, que també va resultar ser amic d’aquesta amiga que l’hi havia deixat la casa.

––No sé si coneixes Antaviana... ––Anta-vana? ––No, An-ta-vi-a-na, ha ha ha! Una obra boníssima! ––No la deus haver vist, esclar. Te la recomano, si un dia vas a Barcelona. 

—El seu amic, en Pepe Rubianes, hi feia uns quants papers, a Antaviana, li va explicar aquell home, que era un xerraire incontenible. Amb aquella boca que semblava una bústia de correus, rallava i rallava sense aturador. Se n’anava, açò sí, de son Mel·lo a son Catel·lo. Es feia molt difícil seguir-li el fil. Des d’aquell dia, de tant en tant, l’esperava a la sortida de l’emissora. Donaven voltes  pel poble, entraven a algun bar a beure unes birres. En Desserba era una persona que es notava que havia viscut molt, que tenia món, malgrat el seu aspecte de pagès. Li explicava unes històries interessantíssimes. Segons li va explicar, havia recorregut mitja Índia. Una nit s’hi presentà amb una guitarra. Primer s’havien assegut a les escales de l’antiga església on hi havia l’emissora. Ell havia entrat a buscar un bongo, mentre en Rodri havia anat al Paradís a buscar unes cerveses. Van estar tocant, cantant i bevent fins que no van poder més.

—Uns dies més tard s’hi presentà, a més de la guitarra, amb dues amigues.

––Et presento la Jany i la Pathi, han vingut a enamorar-se de Menorca. I dels menorquins...!––va dir, picant l’ullet. —Una s’assemblava a la Janis Joplin, i l’altra a la Pathi Smith, va pensar en Vidal.

De cop les imatges es fonen, com si davant el projector una papallona les hagi esborrat amb l’aleteig de les seves ales. La Mertxe, asseguda en una cadira, veu les cortines del menjador que voleien. S’aixeca i tanca el finestral. A fora, els arbres li semblen ossos que volen abraçar-la. 

ES FORAT

En Damià va sortir a prendre l’aire. Unes passes enllà del petit bar es va asseure en les gastades pedres del moll de pescadors amb els peus penjant damunt l’aigua. Sentia el clapoteig de l’aigua contra els blocs de pedra. Una olor de petroli es barrejava amb d’altres que maldaven per no perdre protagonisme, com la salabror, l’olor de peix i l’aroma de les flors de les tapereres que omplien les antigues murades; un protagonisme amenaçat des que el petit port de pescadors s’anava  convertint estiu rere estiu en niu de temporada d’iots de luxe i vaixells de passatgers. Embadalit,  observava els reflexos tornassolats, els efectes dels rajos de llum sobre les taques del fuel de les embarcacions de motor que omplien el port. Tenia  dues o tres barques a prop que es movien pausadament i de tant en tant deixaven anar un soroll, com fessin glopades d’aquella aigua obscura. Igualment, en Damià Pont  i Estrany sentia que els seus pensaments rebien glopades de records, alguns d’ells també foscos, i es veia perbocant als lavabos de Mannix, en algun parterre de la Contramurada, en el safareig de la plaça dels Pins, en el lavabo de casa seva. Quan es recuperava, es feia el propòsit que seria la darrera vegada, i això el feia tirar endavant. I tornava a la feina. I tornava la ceba. Fins que arribava un altre cap de setmana. Darrerament ja no vomitava tant. Ara, des que fumava marihuana, els vòmits havien donat pas a les al·lucinacions, les nàusees melancòliques havien donat pas al que a ell li agradava dir les flors del mal. A la maledicció del poeta inadaptat. Al marginat d’aquella cançó dels Jethro Tull, Aqualong.

Tu, un marginat? Però si aquí et tractem com un príncep, Titan!, li deia sempre la Margot. Ara, la ceba que tens per les paraules rares que t’inventes; i per les dones, per les muses, que en dius tu.  Sí, tenia aquella dèria per les paraules. I per les dones. Ho havia de reconèixer. Era un capficat. 

Un meditabund, ets, li deia el corc d’en Marc, burxant-lo. Entre setmana escrivia versos recargolats dins l’escrivania on treballava. I els caps de setmana s’emborratxava. I tenia unes ganes incestuoses de ser i de no ser. D’estar i de no estar. De viure i de desaparèixer per sempre d’aquell món. Tot a la vegada.  Perquè fumava la pipa de la pau i de la guerra, en la mateixa seguda. Perquè algunes vegades  sentia que tenia una bondat innata a la vora. Però unes altres, hi tenia la maldat, una maldat sobrevinguda que no sabia com dominar. 

En Damià sabia que la Marga i el seu company, en Peter, li tenien una estima que anava més enllà de la que li correspondria com a parroquià assidu del seu petit bar.  En general era tímid, de poques paraules. Però quan portava unes quantes cerveses, perdia la timidesa i abocava paraules a cabassos a sobre de qui tenia més a la vora. La jove, llavors l’escoltava, si tenia poca feina. Venc al vostre petit bar quan el món, paradoxalment, em ve massa ample, li confessava, quan necessit qualque cosa i me’n sobren d’altres, quan no sé qui som i què hi faig, amb vint-i-quatre anys a cameua amb ma mare foten-me el rotllo. Pobre! No li recrimin. Des que mon pare va morir... Em sent com un bitxo raro, saps, Margot? Com un estrany, en aquest poble, com si qualque cosa m’empenyés a anar-me’n. Tot i que jo me’ls estim molt a tots, es de sa meua tribu, a ells i a tots els que m’aguantau els rotllos que us fot, com tu, ara. Coneixes en Neruda, Margot? Li deia. Me gustas cuando callas porque estàs como ausente. I li confessava, avergonyit, que escrivia poemes provant d’imitar el poeta xilè. Perquè ho necessitava, perquè ell també volia escriure el seu propi Cant General, perquè a jo també m’agraden ses dones com al gran Neruda. Vull escriure molts poemes d’amor i moltes  cançons desesperades! Deia. Li recitava tirallongues de versos. A vegades, quan estava prou begut, es treia uns fulls rebregats de la butxaca i es posava a recitar les paraules que havia escrit.  Només són excrements de poemes que ha cagat la meva ànima, deia. Ets un exagerat! Era un exagerat, però en Damià intuïa que alguna cosa, en sentir aquells poemes, es removia dins la Margot.  

—Va, entrem, que na Margot creurà que hem caigut a l’aigua o que ens en volem anar sense pagar!—va dir en Damià Pont i Estrany mentre mirava el seu rellotge de polsera, aquell que un dia perdria a les festes de Fornells, en llançar-se vestit a l’aigua. Darrere seu, el seu antic veí i amic, en Marc, feia una ganyota que volia dir estàs com un llum, Damià.

Assegut a la barra, observava el raig daurat que sortia de l’ampolla i anava a caure dins el got llarg que tot d’una vessava una llengua d’escuma. Després, mirava el got de tub que, empès per la mà d’en Peter, lliscava damunt la fusta enllustrada del taulell. Lentament, s’atracava el vas a la boca, feia un glop llarg i pràcticament en buidava el contingut. S’eixugava els llavis amb la mà i clissava la paret, plena de petites lleixes on hi reposaven tot d’ampolles de vidre de diferents colors i formes. A vegades no arribava a saber si la barreja de sensacions que li enllotaven la ment era culpa de la cervesa o d’aquell mesclorum de colors que tenia davant els ulls. Va girar-se cap al moble que allotjava un tocadiscos i una nombrosa col·lecció d’elapés. Tot d’una va dedicar l’atenció a en Peter. El barman d’origen alemany lluïa una abundant cabellera color blat de moro, era força alt; quasi podia tocar el sostre només allargant un braç. El bigoti li feia joc amb els cabells, amb els ulls blaus i el nas aguilenc. En Damià pensava que era el rostre típic d’un viquing, com els que en havia vist a les pel·lícules de Ca Los o l’OAR. Tanmateix, en Peter era un bonàs*, tenia un tracte que no s’adeia gens amb la imatge cinematogràfica d’aquells busca bregues*.  Sabia escoltar. Li hauria escaigut, pensava en Damià, ser un d’aquells psicòlegs que, al costat del divà, escolten pacientment el seu client mentre prenen notes en una llibreta.

Era dissabte i l’espai més aviat reduït de es Forat era ple. En Peter i la seva companya, la Margot, pouaven de dins la cambra frigorífica manta bòtils de cervesa. Al Damià, aquelles ampolles sobre el taulell, li semblaven, ara canyes de pescar, ara soldats en formació. Li agradava imaginar metàfores del que veia. Li agradava també fer metàfores d’ell mateix. Imaginar-se ser diferents personatges en una realitat paral·lela. Ara, per exemple, era un indi que cavalcava, solitari, pels amples espais pasturats per bisons que se’l miraven, reüllosos, a punt d’envestir-lo. 

La Margot, o en Peter, els seguien el joc, a ell i al seu grup d’indis,  i ell ho agraïa. Per açò s’entaforava dins l’estret bar quan el món li anava ample, quan necessitava alguna cosa i n’hi sobraven d’altres, quan no sabia qui era i què hi feia a casa dels seus pares, quan no sabia què hi pintava en el poble dels llargs hiverns que era la seva Ciutadella de tota la vida, quan necessitava trobar un poema sense signes, ni retxes de paraules sense sentit. Anava a aquell local petit i rocós quan ja no volia ser més un esquiu i un solitari, quan necessitava parlar amb qualcú. 

El record d’aquell amic absent i present alhora durant tant de temps, el de la clau robada dalt la pomera blava del pati de la seva infància, aquell tal Marc, seguia allà, amb ell, com sempre. I també l’acompanyava aquell parell infernocelestial —en Benhurc  i en Malhurc— tot i que a voltes semblava que estaven com mig desactivats, com aquells aparells que acaben les piles i es queden oblidats dins un calaix, esperant que algú els recarregui l’energia.  En Damià de vint-i-quatre anys que era ara no havia oblidat el Mestre. Ni la tia Àngels. I tants altres personatges que encara s’hostatjaven dins ell, esperant la seva oportunitat.

Vivia a ca seua, amb la seva mare i la seva germana, que tenia cinc anys menys que ell  i treballava de dependenta. El pare, l’Antonio, havia mort d’accident, quan ell tenia vint anys. L’home, jubilat de feia poc, circulava amb el seu ciclomotor per la Contramurada darrere un camió. Un fort cop al front li va bastar. Aquell vehicle, en frenar bruscament, va frenar en sec també les il·lusions d’aquell home, que passaven per cuidar els pròxims vint anys el seu estimat hort i, de retruc, la seva família. Va ser dur, era dur encara, sobretot per a la seva mare. A ser per aquella l’època que en Damià va començar a flirtejar amb els porros. Haixix, marihuana. Només la Cati, la seva germana petita, ho sabia, que fumava allò. Xocolati i herba, en deien.  La casa on vivia amb la mare i la germana petita estava situada en un carrer que feia cantonada amb la carretera de Maó. Després de sopar, en Damià es tancava al seu dormitori, agafava una pila de  fulls, un bolígraf bic gastat,  un cendrer per les llosques i un altre per les clovelles de pipes. Primer feia gargots amb el boli, per comprovar que hi havia tinta dins aquell tubet. Pessigava unes quantes pipes. S’aixecava i mirava per la finestra, mentre fumava una cigarreta. Contemplava el pati de l’escola, que dormia tranquil. Més enllà, mirava l’asfalt de la carretera, que era un desert negre. Després alçava la vista cap al cel. Aquell cel puntejat d’estels que era una paret immensa; a l’altra banda, hi havia qualcú que l’observava, per un forat. Quan es  tornava a seure els fulls seguien allí, l’esperaven, amb els gargots com a ulls vigilants. Pessigava unes quantes pipes més i tornava a agafar el bic. Ja no calia provar si escrivia. Es mirava el rellotge. A voltes eren passades les dues de la matinada. Buidava una bossa de pipes Churruca. Mig paquet de Ducados. I així durant dies i dies. Durant nits i matinades. Cigarrets i pipes. Els fulls, entre besllums multicolors, s’omplien de paraules que no escrivia ell, sinó algú altre, que li pispava el seu boli bic. A l’endemà, a l’escrivania, escoltava la ràdio mentre feia factures. Badallava. A l’hivern hi feia molt de fred. L’estufa elèctrica li cremava les cames. Tenia les mans plenes de sedes. A l’estiu, s’hi ofegava de calor. El petit ventilador S&P de sobretaula li feia volar els papers i l’havia d’apagar.  Escoltava la ràdio. Allí no posaven mai els Jethro Tull. Feia albarans i factures. Tanmateix, en Benhurc i en Malhurc esperaven, en algun racó d’aquella escrivania freda, que en Damià els tornés a carregar. El lladre de claus, en Marc, també feia temps que no donava senyals de vida. Però això no volia dir res. Era l’hora de l’àngelus. Faltava una hora per anar a dinar. Trobaria la seva mare amb els ulls plorosos. La seva germana diria que la feina de dependenta no li agradava, que segurament es presentaria a unes proves per ser guàrdia urbana, però que abans havia d’acabar el batxillerat nocturn, que hauria d’anar i venir cada dia de Maó. 

Prest faria vint-i-cinc anys. 

Moltes nits s’asseia davant un munt de fulls en blanc. Tal com la terra eixuta fretura de la pluja, esperava la inspiració d’alguna musa per escriure el llibre de la seva vida. Mentrestant, però, escrivia poemes. Uns pomes que ningú no entenia. 

El jove tornava a observar ara el raig de cervesa que queia dins el vas de tub. L’escuma hi borbollava, com els pensaments dins el seu cap. L’home de darrera la barra va dir:

—Aquí tenss, Tiítan —amb el seu peculiar accent germànic.  El barman el coneixia prou, era un dels seus clients habituals; en Damià Pont (Titan per als amics) no era ni de bon tros tan alt i corpulent com ell, que feia  un metre noranta i tenia una constitució fornida. En Peter calculava que el jove que tenia davant devia fer metre setanta;  de constitució prima, els cabells castanys li queien més avall de les orelles i li fregaven les espatlles. Els ulls marrons sota unes celles negres perfilades i un front ample, sotjaven ara l’ambient del seu bar, on acabava d’entrar. De tant en tant,  s’apujava sobre el nas prominent les ulleres de muntura de carei i vidres rodons que portava des de feia anys. 

En Damià es va passar les mans suoses pel front i per les galtes eixutes, on una barba esclarissada es barrejava amb alguns granets rosacis.  Va fer un glop de cervesa, i els llavis prims que li emmarcaven la boca, ampla en l’estretor del seu rostre, van desaparèixer sota un tel d’escuma. Aquell vespre venia amb una camisa texana de màniga curta —que duia descordada fins a l’alçada del pit— i uns  pantalons de camals amples, d’una tela molt lleugera, color beix, amb un cinturó, la sivella del qual tenia la forma d’una estrella. En Peter va veure que  feia llambregades al rellotge del seu canell esquerre la corretja del qual li anava baldera.  El bàrman es va mirar el seu: marcava les deu passades d’aquell dissabte de finals de setembre.

—Ja torna a ser aquí, el nostre amic —va dir en Peter, mentre treia bòtils i vasos buits del mostrador—. Espero que avui no ens munti un número, com el de dissabte passat—. La dona amb qui parlava era al seu costat i va fer un gest amb la mà cap al Damià mentre esbossava un somriure lleu.

—Ja sap com l’apreciem, noltros —va dir la dona—. És un poeta! 

Na Marga li tenia simpatia, a en Damià. No perquè escrivís aquells poemes, que considerava massa enrevessats, a vegades com ell, per altra banda, sinó per altres coses que no sabia com explicar.

—Jo serà que no domino prou la vostra llengo, encara, per entendre’ls, els seus poemes —va dir en Peter—. Ara li posaré els Jethro... 

—Sí, que li encanten —va dir na Marga—. Si n’Ian Anderson el conegués, segur que li inspiraria alguna cançó. 

—Una com Aqualong —va dir en Peter—, que parla d’un personatge estrany, marginat per la societat. Encara que jo no crec que ell ho sigui, un marginat. 

—Una mica estrany, sí que ho és —va fer na Marga—. Em va dir un dia que el seu segon llinatge és precisament aquest: “Estrany”. Damià Pont i Estrany. 

—Sí, nena, d’estrany ho és un tros! Però  cau bé, amb les seves coses i tot. Saps? el doctor Campins em va dir que era... com ho va dir? Ah, sí! que era “un còctel de trastorns amb potes”. 

Tots es van posar a riure, mentre miraven el jove assegut a la barra.

En Peter i na Marga servien cerveses maquinalment, no els era gens difícil conversar, mentre ho feien. Però ara es  van girar cap al Damià i els va semblar que podia seguir perfectament la seva conversa, els feia un somriure com de complicitat, com d’estar d’acord en tot, o quasi tot, el que deien d’ell.

Per això van preferir callar, per si de cas. Però cada un pel seu costat, van seguir pensant en ell.

«I en Juan, de la llibreria Lletra menuda, diu que és un visionari», pensava en Peter, mentre netejava gots davant la pica «que té una imaginació desbocada, que li agrada molt parlar amb tot el que l’envolta i fins i tot amb el que ningú no pot veure». De reüll mirava el Damià, que semblava estar absort en alguna de les seves històries. 

«No fa gaire en Juan em va explicar que un dia vas anar a la llibreria amb un plec de fulls grapats perquè se’ls llegís. Que l’havies trobat damunt la taula de l’escrivania on treballes, li vas dir, dins una carpeta plena de pols. Que no sabies qui ho havia escrit. En Juan et va seguir el corrent. Que s’ho llegiria, et va dir». 

La veu d’en Damià va treure el bàrman dels seus pensaments.

  —Avui som pocs, eh, Peter? —va dir el seu client i amic, que també  havia sortit del seu entotsolament.

—Sí. Però és que avui has vingut molt prest...¬—va fer el bàrman mentre mirava cap a un punt indeterminat del núvol de fum que havia expulsat la boca del seu parroquià.

—Tens raó, he vingut massa prest! —va exclamar rient el seu client mentre llambregava el seu voltant.

Tot d’una es va tornar a aïllar del que l’envoltava. Al front se li marcaven unes arrugues.

«A la primera plana» seguí pensant el bàrman, «hi havies escrit... com era?... ELS ARBRES NO SÓN BLAUS o No hi ha ARBRES BLAUS... Ara no ho record bé. Que en Juan estava segur que ho havies escrit tu. Era un llibre estrany... Mira per on, tot el que t’envolta, tio, sembla destinat a l’estranyesa».

—No, tio, açò mai! —va exclamar el bàrman—. Ja saps que aquí sempre ets ben rebut! —. Era evident que en Damià no era en la conversa i s’havia entotsolat una altra vegada.  

«En Juan va dir que l’havia fullejat, que parlava d’un àngel i d’un dimoni que feien de les seves pel pati de ca teva i que havien apostat a veure qui et feia més la guitza. I que hi apareixia també un Mestre que vivia en una cova, concretament la cova de Sa Nacra, de Santandria.

»Un Mestre que t’havia d’ensenyar a escriure el llibre de la teva vida! En Juan trobava que allò era molt estrany, sí, com en molts aspectes ho ets tu, i perdona que insisteixi... I que era impublicable, que allò de l’àngel i el dimoni voltant pel pati de ca teva no era gens versemblant, vaja, que no se la creuria ningú, aquella història tan laberíntica, inabordable. I que, a més, estava escrita en un estil... com ho va dir? Joycià, d’acord? Que també li  havia recordat un tal Bulgakof, un escriptor rus que també flipava amb el dimoni que va fer aparèixer un dia a Moscou».

—En què penses, Peter? ––va dir en Damià, presentant-se-li davant com sortit del no res. L’alemany va fer un somriure que eixamplà encara més el seu bigoti ros i li va dir, per dissimular, que recordava  el primer dia que ell i la Marga havien entrat per primer cop a aquella cova. La Marga i ell havien decidit fer el pas de muntar un bar. Un passadís estret no gaire llarg donava a dos espais que s’obrien a banda i banda; el de l’esquerra, de forma rectangular, li va semblar molt petit, amb poc més de vint clients, ja estaria ple a vessar; a l’altre, de forma circular, a penes hi cabrien deu persones. 

––Per això quan vam haver de decidir el nom que li posaríem, no ho vam dubtar: es Forat! 

El local era una antiga cova de pescadors, amb totes les parets de roca. Havia costat fer passar els cables que anaven a parar als bafles repartits per tot el bar. O els de les làmpades penjades del sostre. En un racó, en Peter hi va amagar aquell artefacte  que des de l’obertura del local havia estat objecte de tota mena d’especulacions. «I per què l’has posat aquesta càmera, Peter?» li demanava tothom. «Mai se sap, mai se sap», contestava ell. I mira per on, dissabte passat l’havia estrenat.

Les primeres notes de la seva cançó preferida dels Jethro van ressonar, potents i clares, per tota la cova. Movia el cap i, de retruc,  la cabellera greixosa, amb una lleugera cadència, marcava el ritme de la música. Sobre el taulell, d’una tosca llenya envernissada, va mirar la rastellera de vasos i copes, alguns buits, d’altres mig plens. I va llegir, un altre cop, els versos escrits en el full de paper. Vermells. Va riure. Sabia que el verb llumbrar no apareixia, al diccionari. Molts li recriminaven que els seus poemes eren molt estranys perquè s’inventava paraules. Però a ell li agradava, inventar paraules noves. Paraules que se li formaven dins el cap sense saber com i que no podia despreciar. Va riure, un altre pic.

Asseguts en tamborets o drets, els habituals parroquians dels dissabtes a la nit xerraven a crits, recitaven, com ell, els seus versos sense rima. O era tan sols prosa? Històries inacabables. Contes absurds. Com passatgers d’un transbordador sobrecarregat,  de tant en tant, una sorollosa riallada ressonava per tots els racons i tapava els seus poemes rojos i silents, que llegia i rellegia. 

Va fer un glop llarg. Amb el gust de la cervesa a la gola, es va posar un cigarret als llavis i va demanar foc. 

—Gràcies! —va cridar, picant l’ullet a l’home que tenia al costat. Va brandar cap a l’home i la dona que, darrere la barra, preparaven i servien les begudes, mentre els somreia. La parella li va correspondre, fent el gest de brindar amb les ampolles que tenien a la mà.  No s’explicava com, el dissabte passat,  havia pogut saltar damunt en Peter, tan alt que era, bastant més que ell. Quina vergonya, quan hi pensava! L’amo de es Forat li recordava al John Fogerty, dels Creedence.  I a na Marga, no li hauria de demanar també disculpes? Ell sempre li deia Margot. No era baixa, però ho semblava, al costat del seu company. Li agradava observar-ne els moviments àgils quan obria i tancava la nevera  per treure’n ampolles. Com havia pogut...?  Quan rentava i esbandia gots en la petita aigüera d’alumini o quan anotava les consumicions pendents de cobrar. Li agradava la seva cara de nena entremaliada, els seus ulls grossos i les pigues  que esquitxaven les seves galtes rosades. Sí, li hauria de demanar moltes disculpes, també a ella. Com havia pogut...? Va fer una llarga calada del cigarret  mentre es fixava en el moble que allotjava un tocadiscos i una nombrosa col·lecció de discos elapé de vinil. Tant de bo en tingués una d’igual! Després va mirar cap a la paret de davant seu; la roca estava folrada amb llenya i un gran mirall intentava donar profunditat al reduït espai d’aquell bar-cova. Va observar la imatge que li retornava el mirall i va recordar un altre cop allò del dissabte passat. Com una pegellida. Hi havia pensat durant tota la setmana. «Vas muntar un espectacle», es va dir. Esperava que en Peter i la Margot no li tindrien en compte. Sabien que tenia aquests rampells, de tant en tant. Coses seves.

Una cervesa, Peter! va sentir que deia la veu. En Damià Pont es va fixar en el nas del seu amic Marc, que era com la nàpia de la roca erosionada que, des de temps immemorials, s’estava dalt aquella atalaia, coneguda precisament com la Penya de l’Indi. Què volíeu deixar entreveure, amb aquell apel·latiu? va dir aquell jove que s’havia obert camí amb empentes i rodolons fins a situar-se al seu costat després de fer un llarg glop de la cervesa que li acabava de servir en Peter, ¿que us miràveu el món des de dalt, com si fóssiu extraterrestres que acaben d’aterrar al planeta Terra? ¿Que éreu uns marginats, que vivíeu en una reserva, que, a més de menjar pipes, sobretot tu, fumàveu la pipa de la pau o de la guerra, segons quins vents bufessin? ¿Que ballàveu al voltant d’un tòtem? ¿Que adoràveu els esperits dels vostres ancestres? ¿Volíeu dir que moltes vegades fèieu l’indi, és a dir, us comportàveu poc seriosament? ¿Que miràveu d'entretenir-vos fent o dient coses alegres o burlesques, movent gatzara? En Damià Pont no li va fer cas. Eren preguntes que li venien al cap, com aquelles paraules que només ell sabia. El seu amic ara havia desaparegut. Va mirar la paret de davant de la barra, mig de llenya polida mig de lluna reflectora, plena a més de petites lleixes on hi reposaven ampolles de vidre de diferents colors i formes. Aquells bòtils dins el mirall sempre li produïen una barreja de sensacions. En Marc es va tornar a posar al seu costat. Semblava l’efígie d’un indígena americà, amb el seu nas aguilenc i el seu ornamental plomatge. Era dissabte i l’espai reduït de es Forat s’havia omplert  de clientela a mesura que els seus amics, en Peter i la Margot, pouaven de dins la cambra frigorífica bòtils de cervesa. Aquests, al llarg del taulell del bar, semblaven tòtems. O soldats en formació. Ell no volia travessar els extensos prats de la nit del Pla de Sant Joan en solitari. No volia cavalcar en la solitud d’una plana solitària. No volia ser un indi anònim encalçant búfals fantasma. No volia acabar com dissabte passat, fent el número. Dissabte passat que la seva vida va fer un gir.  Entesos, ja veig que estàs borratxo!, com sempre, li va dir en Marc mentre li fotia un cop amb la mà plana a l’esquena. No, avui no. Avui no sortiria de es Forat borratxo, com sempre! Avui serà diferent. No volia muntar l’espectacle. No fotis! Estàs molt grillat, tio! Vols que sortim a fer uns...

No. No volia sortir a fer uns porros.  La setmana passada ja saps com vam acabar. Va fer un gest amb la mà com si volgués espantar una mosca de davant la cara. Ja, ja me’n recordo. Quina passada, tio! Sí, una passada! Encara no se n’havia recuperat. Tota la setmana que hi somiava. Havies mamat molt, abans que jo arribés. Va cridar el barman amb un gest de la mà. 

—Peter! 

Quan el va tenir davant li va dir:

—Perdona, amic meu, la setmana passada... —.En Peter li va tallar la disculpa. Tranquil, Titan, no passa res. Sí, que havia passat alguna cosa...  

Encara ho recordava molt bé.

Dissabte passat ell i en Vidal deambulaven pel Pla de Sant Joan, el passeig envoltat d’horts que hi havia després de la colàrsega del port. 

—Es-l’her-ba-mées-boo-na-que-has-pro-vat-mai!  —li havia dit en Vidal.

Davant els seus ulls, el Pla s'eixamplava d'una manera fantàstica i esdevenia un paisatge amb tot de senderes secretes que menaven a llocs inèdits.

L’indi Vidal l’havia introduït a la tribu en Delich. Li agradava molt la percussió i sempre que es reunien i hi havia un parell de guitarres, no sabies d’on, aquell jove inquiet i nerviüt hi feia aparèixer el seu bongo, i, si no, sempre trobava on picar amb les seves mans fibroses, ja fos en un tros de taula, en un caixó o en una post. 

A banda d’aquesta dèria per treure acústica i ritme de qualsevol cosa, en Vidal va aportar al grup una altra cosa que en va alterar per sempre el comportament: el material, la «mercancia», el costu, l’herba, el xocolati. Ell en va ser l’introductor i ell es va convertir en el proveïdor més fiable. Ningú, tret potser d’en Delich, no sabia on i com l’aconseguia; a ningú no li interessava, tanmateix; l’important era que la tenia; l’important era que no s’havien de preocupar anar-la a cercar. Només de pagar-l’hi.

El dissabte passat en Vidal l’havia convidat a provar la darrera remesa d’herba. 

—És la millor que hauràs fumat en molt de temps —havia dit, mentre sortien del bar es Forat. 

Havien pujat per les amples escales que menaven cap a la plaça del Born. Van enfilar la Contramurada. Van baixar per la costa que passava per darrere l’escola de primària. Quan van tornar ser davant el petit bar de na Margot i en Peter, no hi van poder entrar perquè no van ser capaços de trobar-ne el llindar. 

Ja anaven molt col·locats. 

Van tornar a pujar per les mateixes amples escales cap al Born. 

Els indrets quotidians i rutinaris se’ls apareixien davant els ulls lluents com si s'haguessin trasmudat. Eren dins un gran quadre sense marc i sense límits, en un llenç immens que embolcallava tot el poble, en una obra imaginada per algú que l’anava esborrant i refent a cada pinzellada. 

En Damià recordava que tenia fred i que s’assegueren en un banc, al costat del quiosc de can Carrió. A més, sentia una gran quietud i buidor, com si en el món només hi fossin ells, suspesos en un temps balder. Com si la realitat fos un vestit que li anés tres o quatre talles gran. Les palmeres i els arbres de damunt el passeig es movien, gronxats per un aire a cops gèlid, a cops ardent. L’obelisc que s’alçava al mig  era el centre d’una gran esfera que giravoltava, que es partia en onades que envestien les parets dels edificis, que eren com fulls de paper de fumar despresos d’un descomunal llibret. 

Caminaven sense rumb, absents, immersos en un món fet d’aigua extenuada que gronxava les barques, construït sobre ponts de ferro, vigilat per muralles plenes de tapereres i de teulades d’on queien cascades que formaven  rius que fluïen d’un extrem a l’altre de l’horitzó. 

La Margot va posar una altra vegada el disc dels Jetrho sobre la platina del tocadiscos que el van fer tornar al present. Van sonar les primeres notes d’Aqualong. «Aquest cabró la fa sonar com els àngels», va pensar en Damià. Va fer un senyal amb el dit gros cap amunt, a la Margot. La flauta i la veu de n'Ian Anderson li feia posar la carn de gallina. Tots els pèls del cos se li estarrufaven.

—Gràcies, Margot¬  —va dir,  i va alçar el got. La dona  li va somriure de lluny.  «Perdona, Margot», va xiuxiuejar,  i va posar les mans com si resés. 

Mentre les notes del Jethro Tull l’embolcallaven va tornar al banc de la plaça del Born, amb en Vidal, que li repetia una vegada i una altra:

—És la millor herba que has provat mai.

I ell pensava, amb el porro entre els dits, que la vida és un riu infinit, que serpenteja, que discorre,  que s’amaga. Però mai no s’asseca.

 —Tens raó, Vidal, és la millor herba! Collonuda!

I en Vidal li oferia un porro darrere l’altre. 

I en Damià sentia un formigueig de paraules dins el seu cap, en tot el cos, en cada porus de la pell. Era un full de paper de fumar farcit de mots, tot ell. I quan va venir allò, el paper es va esquinçar. 

—Zaaass!

Un magnetisme, una força que no els permetia moure’s ni girar-se cap enlloc, que els mantenia ajupits a prop de l’antic quarter de la guàrdia civil. 

Era com un estrany corrent d’aire. Un petit remolí, un bufarell com un cap de fibló (que no feia ni una colzada), que giravoltava davant seu. Aquell regolf havia aparegut del no res i ara feia una dansa entre les seves cames. 

—Què és, què fa aquí...aquest..? —havia dit en Vidal.  

Ell se’l mirava, com si li aguantés la mirada, com si aquella cosa tingués ulls, tingués cara. Fins que es van aconseguir posar-se drets. Les cames els feien mal.

—Ens hem passat, avui, Titan!— va exclamar en Vidal—. En Desserba ja m’ho ha dit, que anés alerta amb la merda d’avui...!

—Què dius, Vidal? Tot al contrari! És de pu-ta-ma-re, la me-r-rda d’avui, no ho veus? El tenim a les nostres ordres, aquest torniol boig!

—Quina flipada!

—Sí, sí! Deixa-me’l a jo. Ja ho veuràs, com de-put-a-mare...—va fer ell i es va ajupir un altre cop per posar-se a l’alçada del revoltí que tenien als peus. 

—Bé...!— va dir en Damià.

El remolí no parava de fer voltes, com una baldufa.

En Damià recordava les paraules exactes que els havia dit aquella cosa, el dissabte anterior. Ho recordava com si hi fos.

—Em dic Melis —havia dit el bufarell mentre plegava els braços damunt el pit.

Aquell remolí, quan es va cansar de girar, va prendre forma humana; sí, ho recordava molt bé. Semblava el geni de la llàntia meravellosa. 

—Ah! Senyor Melis! Tant de gust! Jo... jo som l’indi Jeroni.

En Vidal, que era al seu costat però no semblava escoltar-lo, embolicant com estava l’enèsim porro, va fer:

—Jeroni...?

En Damià se’l va mirar i es va posar el dit índex davant els llavis. Va veure que l’amic embolicava un altre porro:

—No havies dit que s’havien acabat les existències...? —va exclamar.

—Aquest l’he tret del fons reservat. La situació ho demana... I... per què et dius Jeroni, ara? —va insistir en Vidal.

—No se sap mai, millor no revelar el meu nom real, per ara —va dir en Damià. Després es gi va girar cap al senyor Melis i va dir:

—I ell és en... Remigi!

—Remigi?, Quin nom és aquest? —va demanar en Vidal.

—Però tots li diuen Remi! —va reblar en Damià, encarat amb el bufarell que s’havia presentat com a senyor Melis.

––No sé quina en porteu entre mans, Jero i Remi!–– forfollà el remolí.

—Jero, no, Jeroni! ; jo, Jeroni, i ell, Remi! —va cridar en Damià, pensant potser que el senyor Melis sordejava.

––És polida, aquesta plaça!––va dir l’home, fent-se el desentès. —Sí, sí que l’és! —va assentir el jove, orgullós. El senyor Melis anava ben mudat amb un vestit de tall anglès, amb bastó i bombí i girava sobre ell mateix. Mirava encuriosit al seu voltant: l'Ajuntament, l'escola Joan Benejam, l’edifici de Correus, els palaus del comte de Torre Saura, de cal marquès d’Olivar, el teatre del Círculo Artístico. I l'obelisc, allà enmig, com la punta d'un llapis gegantí.

––Ep, Vidal! ––va fer en Damià donant una empenta al seu amic––. Em sembla que aquest bon home n’està preparant una de grossa...

––Va, home, no siguis beneït! No veus que és una al·lucinació! Va, anem!

En Vidal el va agafar pel braç. 

En Damià estava embadalit, quasi en estat de xoc.

«Tranquil, Titan, no passa res», li havia dit en Peter, feia una estona quan ell li havia demanat perdó. 

Sí que passava alguna cosa. Fer aquell número la setmana passada havia estat la gota que fa vessar el got. 

«No n’hi ha per tant!» Li va xiuxiuejar la veu d’en Marc, són coses que passen, quan hom fuma aquestes merdes.

 «Jo em pensava que no tornaries, d’aquell viatge, tio!», li havia dit en Vidal, un parell de dies després.

Sí que en va tornar. 

Però... no ho havia dit a ningú; havia  tornar canviat. 

«Què vols dir?» li havia dit en Vidal. «Jo et veig igual! » 

No. Prou poemes que li dictava un orat. Prou. Ara tenia un  objectiu, en la vida. Una cosa del karma, dels deus, de les muses! 

«Quines muses, tio, que t’empatolles?», s’havia estranyat en Nicet, quan va anar a visitar-lo a la feina el dilluns després del desastre.  

«No existeixen, les muses! Som en es Forat, aquí només hi ha cerveses», l’havia tallat en Delich, «i ginebra, si vols, o wisqui si molt m’apures, però muses, on collons has vist muses, aquí?»

Una setmana després de l’incident ja no sabia què pensar. Realment havia canviat?

Va mirar na Margot, que feinejava darrere la barra, aliena a les seves cabòries. Els ulls de la Margot.  

«Ah, clar, ja ho entenc! », havia dit en ... «Tu vols dir les dones, les dones t’han fet canviar,  i no les muses! »

«T’agrada na Margot, tio, és ella la teva “musa”?», es va demanar, avergonyit. 

En Peter el mataria, si...

  En  Damià va baixar amb un bot del tamboret. 

—Adeu, Margot, que descansis  —va dir—. I, perdona, no t’ho diré prou vegades!

—Tranquil, no passa res —va dir ella, mentre destapava una cervesa—. Fins una altra!—. I se’n va anar a l’altra banda del taulell amb got i bòtil a la mà. «No pot parar, aquesta dona!», va pensar.

 Va pagar a en Peter la consumició. També li va demanar que no li tingués en compte, allò de...

—No, tranquil... Sabem que no ho vas fer per..., sinó que... —No va acabar la frase. En Damià va fer un gest amb la mà que volia ser reconciliador i va obviar el que li volia dir en Peter —Moltes gràcies, amic, ens veiem! —. Va girar-se, va dubtar un moment,  i va enfilar la sortida.

A fora, va tombar a la dreta i es va dirigir cap a les escales. Aquestes, tenien llargs escalons, més que escalons eren replans, pàgines de pedra plenes de paraules,  que a ell li van recordar una altra vegada les del seu amic Vidal. Unes paraules com bombolles d’un ruixat en un bassal. Va pensar que aquelles escales tenien memòria i que, mentre les pujava, li retreien a cada pas el que havia fet el dissabte anterior. I se li van tornar a posar els pèls de punta. Com si tornés a sentir aquell tramuntanal bufit que feia bellugar tots els edificis, que semblaven de plastilina. Com si tornés a veure l’Ajuntament, primer com de reïna espessa, després com una melassa i, a la fi, com el botorn el convertia en un fluid incompressible, en una secreció. Un magma s’espargia per tot arreu. 

El Círculo Artístico, els palaus de la noblesa, l’edifici de Correus; fins i tot l'obelisc, van seguir el mateix procés. En un obrir i tancar d'ulls, tot el Born es va convertir en un pèlag descomunal. Entre la remenada del vendaval, un estrany eixam sobrevolava aquell mar fantàstic, com un reguitzell de paraules que  la ventada fes anar d'un cantó a l'altre després d’arrabassar-les de totes les boques, de tots els pensaments del món. 

Primer aparegueren paraules curtes; ràpidament, però, en venien de més llargues; adesiara les unes s'unien a les altres i formaven frases i expressions que, al seu torn, s'agrupaven per formar paràgrafs i aquests esdevenien discursos que, en estols, transformaren el cel del Born en un gran eco de milers i milers de diatribes i exordis, d’al·locucions i arengues. Era com si haguessin saltat pels aires a la vegada totes les lliçons, totes les narracions, oracions i panegírics de tota la història universal. De tota la literatura universal. Tot es fonia lentament dins un immens estany de lluors multicolors. Era una anguila. Nedava suspès dins la seva pròpia consciència. No hi podia veure, i alhora ho veia tot. L’anguila es capbussava en un riu de mots i d'entonacions, de noms i de verbs, de sentiments. En els coneixements i els misteris més pregons de l'ànima. El temps no era més que un punt, i la seva substància, un flux; i les seves percepcions, barroeres; i la composició del cos, corruptible; i l’ànima, un remoli...

Va arribar a dalt de les escales i va tombar per va passar davant l’antiga cotxera de can Damaso, ara esdevinguda una botiga d’avarques. El record del dissabte anterior, el va tornar a baixar, però, al bar es Forat.

Se’l miraven com qui mira un extraterrestre que acabés des sortir de la nau, després d’aterrar al port, davant el bar es Forat. La cara quadricular emmarcada per dues llargues patilles —on destacaven unes ulleres estil John Lennon amb dos ulls negres que volien saltar els vidres entelats— d’en Delich, el rostre ovalat de pell morena, bigoti i nas d’espadatxí d’en Fer, la pal·lidesa imberbe d’en Nicet i l’esfinx d’indi fantasma d’en Vidal semblaven una fotografia de portada d’algun àlbum dels que tenia en Peter en la seva col·lecció.

«On som...?»—va poder balbucejar.

Tenia la boca pastosa, la llengua encartonada. El cap, botit de pensaments que estaven a punt d’esclatar com a globus, va ser capaç, després d’una bona estona, d’un dèbil raonament lògic que tan sols el va dur al llindar  d’un pou negre. 

No reconeixia les altres persones que, darrere els seus amics i na Margot i en Peter, també se’l miraven, bocabadats. 

Va tornar a tancar els ulls. Quan els va tornar a obrir, ja no era al bar es Forat sinó que anava a bescoll d’un home alt que portava una túnica i caminava per un camí polsegós. 

—On anem, Mestre? —va murmurejar.

—A sa Cova de sa Nacra —va dir l’home alt.

En Damià no sabia que s’havia enfilat a coll-i-be d’en Peter, no del Mestre.

El bàrman tractava de baixar-lo, però ell s’agafava fort a la seva cabellera rossa.

El bar es Forat era una festa. La xerinola anava augmentant a mesura que entrava més gent que sentia el rebombori quan passava per davant la porta.

Amb el balanceig, en Damià sembalava que s’havia dormit. La gent l’aguantava perquè no caigués de la muntura de l’amo de es Forat, que esbufegava, fent voltes, ara ja pel tram de port de davant el bar. 

Des de dalt en Peter, en un moment que va obrir els ulls, en Damià va veure na Margot. Però ell es va pensar que era qui sap què i s’hi va llançar a sobre.

—Deixa’m, Damià, no facis s’ase! —va dir na Margot.

L’onatge colpejava la barca. Na Margot i ell s’abraçaven. La platja de Santandria, sota l’estelada, era testimoni del seu amor mariner.

I venien en Benhurc en i en Malhurc, de no se sabia d’on, i els feien baixar de la barca de mala manera. 

—Te’n recordes, Titan, de la nostra juguesca? —feia el primer.  

—Te’n recordes, Titan, de la clau? —escarnia el segon.

—Ara mateix estic molt confós —va dir ell.

—Sí, clar que sí— van dir, Bennhurc i Malhurc—,  l’ànima que ens has de donar, a un dels dos, és el que et confon!

—Has tingut tots aquests anys per preparar-te, per fer mèrits. Qui dels nosaltres dos guanyarà l’aposta? —va dir en Bennhurc.

—Et vam dir que quan fessis un quart de segle vindríem a cercar-te... —va dir en Malhurc.

—M’has fet cas a mi, Damià? —va dir l’àngel.

—Qui dels dos mereix el premi de la teva ànima?—va dir el dimoni.

—Jo et vaig salvar —va dir l’àngel.

—No, vaig ser jo! —va dir el dimoni.

—Jo! Que vaig fer anar en Marc, darrere la papallona!

—Jo! Que el vaig fer desaparèixer. Era el teu adversari.

—Prepara’t, Damià. Tornarem —li van bufar tots dos a l’orella—. El temps se t’acaba. Així que més li val que t’hi posis.

—Que m’hi posi? Que em posi a què?

Fins que els dos guàrdies civils no el van treure a fora, arrossegant-lo com un sac de patates, en Damià no es va despertar.

El sol s’havia post feia estona davant el Castell de Sant Nicolau quan encara els darrers rajos titil·laven entre les tapereres de la murada del port. En Damià va fer unes passes cap al carrer de Capllonch, però després va desfer el camí i va girar a l’esquerra per enfilar sa Muradeta, cap al Born. El cap encara li donava voltes. Avui no havia begut tant com altres dies. Tanmateix estava més atordit que mai. Va tancar els ulls, com el nen que, des del  llit, no vol veure les ombres amenaçadores que fa la roba del seu armari. Va deixar enrere la plaça dels Pins i va enfilar la Contramurada.  Observava les cares de la gent que baixava des de la placeta d’Artrutx o des de la plaça de les Palmeres; eren cares conegudes, formaven part dels anys viscuts en el poble.

A l’alçada del Casino Nou va trobar els tres amics que l’havien estat cercant pel port, en Delich, en NIcet i en Fer. 

On t’havies ficat? As Forat. Avui t’has portat bé, ens ho han dit en Peter i na Marga. Te n’has anat molt prest. Anam a fer una volta. I en Vidal, l’has vist? Sí, hem estat una estona junts, però després l’he perdut de vista. Noltros hem estat a can Bomba. Unes birres. Baixaven per sa Contramurada i en Damià Pons els hauria volgut explicar que un àngel i un dimoni l’encalçaven. Que volien que escrivís o que vivís. O les dues coses. Demà anirem a nedar a Cala’n Bruch. En Vidal em va explicar el flipe de dissabte passat. Tot Ciutadella ho sap ja. Diu que te’n vols anar a Barcelona. Ara que tenim s’herba que volem. Sí. Van creuar-se amb en Met de ca n’Ametler, rabassut, desconfiat.  No es van saludar, feia anys que s’havien deixat de saludar. Adeu, Met de ca n’Ametler, sa teua germana mos va mostrar s‘estranyesa, sa diferència, sa forma que tenia davall unes faldes allò que tu i jo teníem davall es calçons. No han passat tants anys i ara ja ni mos saludam, encara que, mirant-nos de reüll, tots dos sabem prou qui vam ser. Tu no el coneixies, en Met? Va demanar-li en Neda. Sí, però ara ja som com dos desconeguts. Es deu malfiar de jo, després del que s’explica pes poble. Es veu que tenc mala fama. Ets un puto exagerat, Damià. Van  arribar a la Plaça del Born, que bullia de gent. En  Pere i na Sisca seien davant el bar l’Imperi. Ep, seis una estona! Jo me n’anava a casa. Què dius, Damià! Al cap d’una estona passejaven tots damunt es passeig d’es Born. S’hi havien afegit na Rosa, na Medé i na Lònia. En Damià Pons, encara pensava en la germana d’en Met Ametler,  però na Medé l’havia agafat de braceti. Recita-mos qualque poema des teus. Ell es va treure els full rebregat de la butxaca i va començar a llegir. Mentre llegia van passar al costat d’un banc de pedra on en Paco, aquell amic de la infància d’en Damià, seia al costat d’una jove. Ell no el va saludar, tampoc, igual que no havia fet amb en Met de ca n’Ametler, tot i que encara tenia ben presents aquelles aventures que van viure junts, en el seu pati, en aquella cova que recorrien i on un dia es vam perdre. Després de sortir d’aquella bauma, molt prest van perdre tot allò que els havia fet, fins llavors, semblants i afins i els va convertir en dues persones desconegudes, com si la vida els hagués reciclat per a altres funcions, per a formar part d’expedicions en coves molt llunyanes, molt més fondes i incomunicades entre si. Adeu, Paco, que poc he sabut de tu i de la teva sort, adeu amic de la infància perduda per sempre! va dir-se en Damià mentre s’estojava el full rebregat. Tu també hi seràs. No he entès sa mitat de ses paraules, però és polit, va dir na Medé. Te les inventes, o que? No. No se’n va témer que ja tornaven a voltar pel port, ara a la banda de sa Colàrsega. Allí van entrar al bar es Glop. La gent se’l mirava o era que ell s’ho figurava? Tal vegada allò de dissabte passat. Un cop a l’esquena el va fer girar. Era en José de ca’s Sucrer. No? Perdona! T’havia confós! li va dir. S’hi assemblava. Incertes i fugaces vivències, les compartides amb aquell amic que també havia desaparegut de la seva vida. Potser hi era aquell capvespre que, a sa Coma, amb el fill de sa farmàcia Cavaller, van encendre els primers cigarrets?  Seria aquest motiu suficient per saludar-se, ni que sigui només amb un ep!, però ara tampoc ho feien, temorosos, potser, com aquell dia llunyà, de fer la primera calada. El veia ara, com un flash, assegut a l’escala del Rei, un Sant Joan, potser aquell Sant Joan que van conèixer aquelles al·lotes, les catalanes, l’Helga, la Veva, l’Anna, la Vicki... Ara pujava per sa Contramurada i es creuava amb tots aquells personatges, tots ells molt vius encara en la seva memòria, perquè no feia tants anys que eren amics i companys de jocs i aventures. Havia deixat els seus amics quan anaven una altra vegada cap a el Forat. No volia muntar una altre espectacle. Va mirar el seu rellotge, eren les dotze.  És el que passa quan ets qui no ets o quan ets qui algú altre vol que siguis, encara que aquest algú altre siguis tu mateix—va sentir que deia algú. —Neda— va dir, tot d’una— Què hi fas, aquí, no eres a es Forat? —Diuen que Nerval en una sola nit es va penjar dues vegades—va dir la veu del seu amic indi—. Primer per ell mateix, que era desgraciat, i tot seguit per la seva llegenda, que ajuda a alguns a viure. —Ningú no ha parlat de penjar-se. De moment— va dir ell. —Sembla que ningú no pot escriure sobre la vertadera dissort ni sobre certes felicitats. —Ara el va veure. Venia caminant per sa Contramurada amb el seu estil inconfusible—. Tanmateix, pel que fa a la llegenda, tots ens la podem descriure i imaginar, per poc temps, almenys abans no s’esfumi. —Com la imatge, que s’albira fugaç, corrent per la carretera, del rostre de l’Indi des Penyal—li va contestar en Titan, mentre el veia passar de llarg. —Per què em pos vermell, Neda...?—va a ser a temps de dir, abans que desaparegués pel carrer del Sud, al costat de l’OAR. —Damià, en què penses?—va dir-li na Medé a cau d’orella. Eren a fora, asseguts en el banc de pedra del costat del bar sa Clau. Al final, no havien entrat al petit bar d’en Peter. —En coses meues —Es poden explicar...? —Sí, però només en un llibre. —De què tractarà? —De tot. De tots noltros. De tu. De jo. ¿Era ell o la seva llegenda, qui plorava davant el cine OAR, aquell cine mític a punt de desaparèixer, convertit en un espai inservible si no era perquè hi aparquessin una vintena de cotxes? Adéu, cine OAR, dona records a Tarzà, a l’agent 007, a Lawrence d’Aràbia, a Kid Carson, a  Fantomas, ... No sé si se’n recordaran, de jo. Que no es preocupin, la veritat és que jo també els he començat a oblidar; tant de temps no passa en va. Voldria compartir el que pensava amb els seus amics, però ara en Lin explicava acudits. I en Neda. Tots reien. Na Rosa tenia els ulls més blaus que el cel de l’estiu. Per què dic ‘tant de temps’, si em sembla que va ser ahir? D’aquest oblit, no en deu tenir la culpa el temps, sinó una altra cosa. La desesperació, la por d’haver perdut alguna cosa meravellosa, màgica. Va tornar davant el cinema OAR. Van ser molt importants per a ell, tots aquells personatges; quan havien acabat les seves gestes, les seves aventures s’amagava davall una butaca per poder tornar-los a veure en la sessió següent. No sabia si ells se’n van assabentar mai, a ell li feia la sensació que sí, que fins i tot alguna vegada, quan començava la segona sessió, li feien l’ullet, contents de tornar-lo a veure i de participar amb tanta passió en les seves peripècies. —No te’n vagis, Titan, pensa-t’ho bé— li deien ara tots aquells personatges. Havien sortit de darrere la pantalla, per aquella porta que era una mena de sortida d’emergència i on ells havien anat a seure’s, de petits, a escoltar les pel·lícules—. Pots fer bondat sense anar-te’n. La teva vida és aquí, amb els amics, la teva tribu, amb la família. Et necessiten i tu, encara que et costi reconèixer-ho, els necessites.Com nosaltres et necessitàvem a tu, quan venies a admirar les nostres aventures, quan et quedaves més estona amagat darrere una cortina. —Estàs segur que vols marxar?—li deia la Jenny, la companya d’en Tarzà. —Estàs segur que te’n vols anar?—li deia na Medé— Fa, quants anys, que vas deixar ets estudis? No te’n recordaràs, d’estudiar... Sí, ja ho sabia, feia molts anys que no agafava un llibre. Havia de posar-se a treballar, dur una setmanada a ca seua. No hi havia una altre remei. Al principi va provar de seguir estudiant anant a classes nocturnes. Va tornar, qui li ho havia de dir, a trepitjar l’escola del Born, aquella a la qual, quan era petit, va agafar tanta mania. Potser per açò, precisament, la cosa no va funcionar; molt prest va començar a perdre interès, a saltar-se classes, a cercar excuses, a arraconar els llibres. —Va ser quan vam entrar a Mannix, que vam començar a beure, sobretot els caps de setmana—, li va dir a  Kid Carson, que se’l mirava des dalt el seu cavall blanc—. Entre setmana treballava tancat en aquella escrivania. Era l’escrivent de can Torres, l’electricista. Escoltava la ràdio. Alguna vegada baixava al taller i escoltava la xerrameca dels operaris.  —N’hi havia que portaven alguna revista on sortien dones despullades, en pèl!— li va dir a Tarzà, que duia de la mà la mona Xita i s’havia plantat davall sa Figuera. —Estàs ben decidit, a anar-te’n...?—li deia na Rosa, que s’havia assegut al costat de na Medé. Els seus ulls blaus. —Sí, Rosa. Amb en Nasi i en Pere llogarem un pis. Presoner d’un embruix que em fa veure dilemes, mai no en fugiré, d’aquesta presó. Jo visc de paraules, i de poemes.

PETER

Quan en Peter va donar per acabat aquell dissabte després de tancar la porta del seu bar, les primeres llums d’aquell diumenge d’estiu queien damunt el port com una fina pluja de lluentors que ho amarava tot. Un cel net, d’una blavor rosada, contrastava amb un terra ple de gots de plàstic, llosques, paquets de tabac i tovallons de paper masegats. Estava cansat, havia estat un dissabte de molta feina. Com tots els que portaven d’estiu. Sort que aquest, però, no havia fet falta telefonar a la guàrdia urbana. Encara recordava el mal tràngol de la setmana anterior, quan aquell client els havia muntat aquell número. Li va saber molt de greu, haver de telefonar a la policia, però és que en Damià aquella vegada s’havia passat. Pobre! Li sabia molt greu, sempre que es descontrolava. El dissabte passat no havia estat l’única vegada. Però sí la més sonada. Les imatges que havia gravat la càmera, —no gaire bones, la veritat, aquella càmera no era res de l’altra món i tot d’una va acabar la cinta— no deixaven lloc a especulacions. En Damià l’havia cavalcat, com si fos un cavall de sant Joan. I, el que era més greu, s’havia llençat damunt na Marga i l’havia abraçat, manyuclat. S’hi havia aferrat com una pagellida, que va costar Déu i ajuda desferrar-l’en.

MARGA

Na Marga feia mitja hora que s’havia allitat. Estava rebentada. Com tots els dissabtes, havia treballat com una mula. Mai no s’havia imaginat que dur un bar tan petit com es Forat dugués tanta feina. D’aquí una  estona arribaria en Peter, però no creia que la trobés desperta. Normalment, ella se n’anava una mica abans, en Peter deia que ell l’havia ficat en aquell fregat del bar i que li sabia greu veure-la tan cansada, per això deixava que se n’anés quan tancaven, mentre ell es quedava a recollir. El carrer on tenien la casa era molt tranquil. Al davant hi havia el convent de Santa Clara. Somniava que qualque dia hi posarien un restaurant, en els baixos de la casa. Era un lloc ideal. Seria una feina molt més agraïda que la que feia ara, segur. La seva mare era una bona cuinera, al principi els podria ajudar. La feina al bar a vegades era molt complicada. Els caps de setmana sobretot. Com el dissabte passat, que el pobre Damià. Tenia molta son. Si pensava coses dolentes, hi somiaria. Millor no pensar-hi, ara, en allò que va passar l’altre dissabte, amb en Damià. Si no, hi somiaria.

SOR CATERINA

Les monges del convent de Santa Clara ja estaven despertes i començaven un nou dia. Sor Caterina, aquella nit, havia dormit malament. Havia somiat que baixava al port i entrava en un bar, un que hi havia al costat de una discoteca. Encara no entenia com els seu subconscient li havia jugat aquella mala passada. Ella, que de jove, abans de fer-se monja,  mai no havia trepitjat un bar, ni molt menys una discoteca! En aquell bar del somni, que Santa Clara la perdoni, havia conegut un jove que li va explicar que ell era viu gràcies a un miracle, que quan tenia nou anys havia caigut en un pou i que l’havien salvat un àngel i un dimoni, fifty fifty, que es veu que volia dir a parts iguals. Aquell jove, que era bastant alt, comparat amb ella, que no passava del metre cinquanta, que duia una cabellera bastant llarga, com aquelles que ara estaven de moda entre els bergants, també li va dir, en aquell somni estranyíssim, que havia nascut en una casa pobre on no hi havia cap llibre, tret dels de l’escola, i que l’àngel i el diable, quan el van haver salvat van fer un pacte. Ella això hi va trobar molt estrany, perquè els àngels tenia entès que ho tenien del tot prohibit això de fer pactes amb l’enemic, que són els dimonis. Però bé. Com que el món estava tot capgirat, ben bé podria ser que en el cel també hi hagués arribat el capgirament. El cas és que aquell jove i ella havien sortit del bar a passejar pel poble, que, incomprensiblement, estava buit. Havien donat voltes i més voltes per sa Contramurada, per es Born, per sa Muradeta, per Dalt es Penyals. Quan s’havien cansat de voltar, ella i el jove, que de nom es deia Damià i de primer llinatge Pons, com la seva mare, que curiós!, havien tornat al bar del port que, segons va saber, es deia es Forat. I, una volta allí dins, van començar a passar coses molt rares. Esper que Santa Clara m’hagi perdonat. Aquell jove tan encantador va embogir i va fer embogir tots i totes els que estàvem allí. El que va passar no ho podré explicar mai, ni tan sols al meu confessor, el padre don Javier Carnicero... Quan tot va haver acabat, en el somni, sor Maria li va dir, al jove Damià Pons, que esperava que finalment lliurés aquell llibre, el llibre de la seva vida que li havien imposat com a condició els seus salvadors. Però que, per favor, a ella no l’hi esmentés. Que prou problemes tindria a dormir tranquil·la a partir de llavors, si somnis com aquell la tornaven a visitar! 

LA CÀMERA

Les roques de es Forat un daltabaix com aquell no l’havien vist mai. Aquells dos bergants en van ser els culpables. Van entrar quan el local ja era mig buit, tot i que, per a un lloc com es Forat dir això no és gran cosa, perquè tan prest estava buit com estava ple.  Tot d’una ningú no en va fer gaire cas de la seva presència, donat que eren uns habituals del local i no hi havia motiu per tenir per res extraordinari que aquell parell travessés el portal per endinsar-se en la cova, cosa que havien fet moltes vegades sense que ningú ho trobés gens estrany, sinó al contrari. Però el dissabte passat va ser diferent. Molt diferent. Per començar, un dels bergants venia arrossegat com si fos un embalum per l’altre, que intentava que el seu amic reviscolés i caminés pel seu propi peu. Les roques no en saben res de les bogeries dels humans i tenen ni idea del que són capaços. Però aquella nit les roques del bar es Forat, van rebre tota una lliçó de fins a on poden arribar, les fantasies humanes. És clar que elles només poden explicar el que van veure des del seu punt de vista de càmera, res més. Bé no exactament, perquè en realitat elles no van veure el que va passar, sinó que es van limitar a subjectar la càmera penjada en el sostre rocós de la cova que ho va enregistrar tot. Fins  aquella nit que aquell jove va aparèixer arrossegant-ne un altre havia romàs apagada. Però justament quan feia tres segons que havien entrat, es va posar en marxa. Per què ho va fer no ho sabem, tal vegada perquè qui la va engegar —l’home alt de darrere el taulell, ben segur, que és qui la va fer instal·lar— en tenia l’interruptor més a la vora, allà darrere la barra. Les imatges que va enregistrar no van ser gran cosa, tècnicament parlant. Ni les imatges ni l’àudio. Això sí, es veia que l’home deixava el embalum damunt un dels bancs acotxats que hi havia a la sala circular. Es veia, també, com la parròquia que hi havia en aquella hora al bar no era molt nombrosa, però que la que hi havia s’aglomerava al voltant del banc on l’home alt de la barra i la seva ajudant, ajupits, provaven de reanimar aquella massa inerta allargada. Damià, Damià! Cridava l’home. Titan, Titan! feia la seva companya. Algú va dir que li fessin un  cafè negre amb sal. Un altre va insinuar que havia traspassat i que s’hauria de telefonar a la Guàrdia Civil. I uns quants recriminaven aquest  diagnòstic macabre i  fotien empentes a qui l’havia formulat, dient-li de tot menys polit. Calla, bobo! Com vols que estigui mort? No veus qui és? Es figures com en Titan no moren així com així! La tensió augmentava, era ben palès a través de les imatges que enregistrava la càmera de l’home de més alçada dels que hi havia en el local. El temps passava i l’embalum no es movia, i tot el que no es movia l’embalum, es movia la gent que l’envoltava. Finalment, alguna cosa va passar. La gent va deixar de moure’s. Llavors, totes les mirades es van quedar fixes en ell, i diem ell perquè ja no era un embalum, ni una massa inerta allargada, ni un embalum immòbil com una roca; tornava a ser un home que es movia. El seu cos esprimatxat es va esmunyir amb una facilitat extrema, la seva cintura fina es va moure amb una certa gràcia, les seves cames, prou llargues per fer unes gambades considerables, van començar a moure’s. Es va incorporar i, amb una rapidesa increïble es va penjar de l’esquena de l’home alt, més alt que ell,  que no donava crèdit al que veia i va començar a donar volts per tot.  Semblava com si el embalum mòbil considerés aquell gegant una mena de transport, com ara un cavall o una bicicleta. Llavors tothom va escoltar que el embalum deia on anem, Mestre?  La companya de l’home alt com un sant pau va intervenir, s’hi va atracar tant que el embalum va baixar de dalt el sant pau i la va ensacar i la dona cridava deixa’m Damià, no facis s’ase! Llavors tot eren crits i escàndol per tot el bar i es veu que per tot el port, perquè no parava d’entrar gent de fora. Les imatges, a partir de llavors, no resultaven gaire  clares i podien donar peu a interpretacions diverses. Quan el embalum va deixar anar la jove, del que va passar a continuació tampoc no se’n podia escatir una narració mínimament lògica i coherent. S’escoltaven paraules soltes, inconnexes, com ara, llibre, pacte, vint-i-cinc, vida, lliurar, ànima, Damià P.Pons, entre renecs, aleis i aplaudiments. Després, es va sentir un clic i ja no es veia ni se sentia res més, sinó negror i sorolls insondables. La càmera havia acabat la cinta, es veu. 

6. LA PROVA 25

ESCENA 1

S’havia tancat com cada vespre per seguir la mateixa rutina. Feia un febrer ventós. La tramuntana bufa que bufa, sense treva. A l’escrivania no hi havia molta feina administrativa; per açò en Tòfol, el seu cap, l’havia fet pujar al porxo a endreçar. Després l’havia enviat al taller a classificar rotlles de cable per mides, gruixos i colors. Allí va “gaudir” de la xerrameca d’en Toni Sastre, que seia com cada tarda al taulell i adobava planxes, assecadors i mini-pimers. Que no fas rebuts, avui, Damià? No, ja he acabat el talonari, avui. I l’operari es treia el cigarro de la boca i bufava la punta perquè no se li apagués. Entre reparació i reparació sempre es feia un cigarro que embolicava ell mateix. Saps per què són tan bones, ses dones, Damià? deia mentre esventrava una planxa o migpartia un assecador. Ell no contestava. No  feia falta, la resposta arribava de veres, embolicada per una boira grisa : perquè tenen allò que noltros no tenim! 

Es va asseure al llit i va encendre un Ducados. Estava cansat. Feia mesos que hi rumiava, en aquell pacte imposat. Ni tan sols tenia esma d’escriure aquells poemes que solia llegir als seus amics de es Forat. Tota l’energia la dedicava, inútilment, a provar d’escriure alguna cosa en prosa. En prosa que no fos d’escrivent, sinó d’escriptor. De tant en tant, guaitava per la finestra que donava al carrer. De vegades rumiava poemes que no arribava a escriure. Aquells poemes incomprensibles que ara feia temps que ni açò. Havia estat d’allò més carregós, aquell dia. Com molts, darrerament. Aquell xiulo intermitent s’escolava per les finestres i les portes, per totes les escletxes. Quan bufava la tramuntana, es notava encara més desanimat, més intranquil. Va fer donar unes voltes al boli bic amb els dits. En aquells instants va sentir dos clinc, clinc! Venien dels vidres de la finestra. Devia haver estat una pedra arrossegada pel vent. Va deixar el bic i es va girar. Clinc, clinc! Era ell. Es Mestre. A través dels vidres entelats li feia senyals. No les va entendre tot d’una. Tenia el llenguatge de signes d’aquell record una mica rovellat. P, una P. No sé com no es pela de fred, aquí de fora. Una R. A més, ve en calçons curts! Una O. Pro. Li hauria obert la finestra, perquè entrés i de pas airejaria l’habitació. Però abans que ho pogués fer va veure VA. PRO-VA.  Després, el desxifrador ja va rutllar. PRO-VA-25. Abans que li pogués donar més explicacions, es Mestre va desaparèixer entre els esbufecs de la ventada. Què era aquella prova-25? No en tenia ni idea. Tot d’una, el 25 li va sonar als vint-i-cinc anys que compliria d’aquí a pocs mesos. Però, i prova? A quina prova es referia? Ho demanaria a qualcú de la feina?  A en Tòfol i la seva dona, na Tònia, no fos que sospitessin que entenia qualcuna de pensada, que se’n volia anar i deixar-los en l’estacada. A en Toni Sastre, tampoc, allò li sonaria a xinès. A en Bep i a en José, sí, però no creia que li sapiguessin dir què era allò de la prova-25. Fins que un dia s’armà de valor i ho va preguntar a na Pilar, la cunyada del seu cap, que feia de dependenta a la botiga i amb qui moltes vegades havia pensat quan es feia palles, perquè traspuava un erotisme morbós,  entre beata i dona fatal. 

—No ho sé— li va dir la Pilar, però si vols ho deman i t’ho dic demà.

—Sí, moltes gràcies— li va dir ell, vermell com un pebrot.

I l’endemà li va dir que la paraula prova i la xifra 25 no podia voler dir altra cosa  que la prova d’ingrés per a majors de vint-i-cinc anys que feien a totes les universitats. Per a aquelles persones que hi volien entrar i no hagessin fet els estudis normals per accedir-hi.

—Tu vas fer el batxillerat superior i el PREU?

—Jo? Que va!

—Idò, si vols, et presentes a aquesta prova, hi podràs entrar, a la universitat.

—Ah si? A quina?

—A la que vulguis, açò ho decideixes tu.

Tot d’una se li va encendre un llum dins el cap, com aquells focus de cent wats que despatxava na Pilar a la botiga. Estudiar una carrera! Aquí estava la seva salvació! Ara només li faltava anar a parlar amb en Peter. Segur que ell n’estaria informat, del que s’havia de fer per apuntar-s’hi, a aquella prova. Sabia que l’alemany era molt aficionat a la lectura, que freqüentava les llibreries i la biblioteca, que havia estudiat psicologia. 

ESCENA 25

Faltaven només tres mesos per a l’examen d’ingrés a la universitat per a majors de vint-i-cinc anys. I se’ls va passar entre llibres i fulls de paper. Va treure de l’armari aquella capsa plena de carpetes i llibres que la seva mare havia guardat de quan anava a l’institut. S’havien arrossegat pels pupitres de les aules de l’institut i només havien servit per omplir-li el cap,  de què? Què havia après? Dibuix, castellà, francès, matemàtiques, història, física i química, taller de fusteria, taller de mecànica, geografia. I què en feia ara de tot? Que tanmateix m’han servit de res, tantes paraules, tant nombres, tantes hores gastades fullejant Pereeres? No li havien servit ni per acabar el batxillerat, que havia deixat a mitjan requesta per posar-se a treballar perquè a casa no es podien permetre que fes altra cosa. 

Estudiava a les nits i,  sobretot , els caps de setmana. Menjava poc. Anava a la feina amb algun llibre i, quan estava sol a l’escrivania, llegia algun llibre que s’havia portat de casa. Gramàtica castellana. Análisis sintáctico. Francès. Llatí. Història. Cómo comentar un texto literario. Historia de la filosofia. El manual de llatí era el que li feia més por, mai n’havia estudiat. L’hi havia deixat na Pilar, que tenia un germà capellà. Tenia la seva mare desesperada. Només feia que menjar pipes, dels nervis que el consumien. Sa mare es cansava de granar per tota la casa, sobretot el terra de l’habitació on ell es cremava els ulls i s’assecava el cervell, davant de tants de llibres, segons la mare). Des que havia decidit que se’n volia anar a estudiar una carrera s’havia abocat a una cursa  contrarellotge. Els darrers estudis que havia cursat,  (dos anys de batxillerat elemental) quedaven molt lluny. Els seus hàbits d’estudiant, rovellats,  romanien molt en el fons del seu cap, recuperar-los i greixar-los va ser dur, molt dur. A penes aixecava el cul de la cadira, davant la taula que tenia a la seva habitació. Al damunt d’aquella taula hi va aixecar una muralla de paper. I ell, darrere. Amb les bosses de pipes i el paquet de tabac. Si li trucava algun amic indi per preguntar-li el perquè de tants dies sense sortir de casa li responia amb evasives, amb suposicions, amb excuses. Li feia vergonya reconèixer que un àngel i un dimoni el tenien agafat pels collons i que ara el feien estudiar com un alienat perquè havia de passar la prova-25, tal i com li havia dit es Mestre, a qui ni els seus amics ni ningú no coneixien. Necessitava sortir del forat, com si la vida a l’illa s’hagués convertit per ell en una presó. Li costava reconèixer que volia abandonar-los, els seus amics indis. 

Avui anam a sopar as Caliu. Molt bé. Podries venir, ni que sigui un parell d’hores. M’ho pensaré.

S’ho pensava, i tant. Si hi anava, tots els de la seva tribu li recriminarien que per un àngel de la guarda lletraferit hagués d’anar-se’n a estudiar una carrera en aquelles condicions, quan ja feia tants anys que no obria un llibre. Que no en tenia prou amb els seus poemes? Que no s’ho passava bé amb la tribu? I, a més, com vols canviar el viure tranquil del poble per l’estrès d’una gran ciutat? I què els havia de dir ell, si en el fons pensava que tenien raó, que era un disbarat dels grossos el que es proposava a fer. Una raresa més de les seves. No els podria mirar als ulls quan li demanessin què li havien fet, que els volia abandonar. Eren la seva tribu. Els amics i amigues de tota la vida.

I tot per culpa d’aquella prova-25. Aquella prova que cada dia que passava veia més difícil, cada dia dubtava més que l’aconseguís passar, però que tanmateix es veia obligat a fer. Li ho havia promès al Mestre. Tal vegada així també podria treure’s de damunt aquells dos corcs, en Bennhurc i en Malhurc.  L’havia de fer per poder anar a estudiar una carrera. L’havia de fer com a un primer pas. No sabia de què, exactament, però era un primer pas. Aquell parell potser el deixarien tranquil una temporada.

ESCENA 26

Va entrar la taula rodona a la seva habitació. La seva mare en deia camilla, però ell preferia dir-ne taula rodona, perquè ho trobava més seriós. Encara sort que sa mare no havia llençat els llibres que, quan va deixar l'institut tot just acabat el batxillerat elemental per començar a treballar, havia comprat amb la intenció de treure's el títol de batxiller superior per lliure. Havia fet unes escasses classes nocturnes, es va torturar amb teoremes matemàtics, períodes històrics, corrents filosòfics i estils literaris, sense a penes ajuda de cap professor. A poc a poc, però, va anar arraconant aquells llibres massa gruixuts, massa hermètics. Vuit anys després,  els va tornar a treure de l’armari per preparar-se l'examen d'accés a la universitat per majors de vint-i-cinc anys. Els va posar damunt aquella taula, davant seu; i els va començar a llegir tots, una altra vegada. Bé, no tots. Va descartar tots aquells que no fossin de lletres: les matemàtiques, la física i química, la mecànica, el dibuix tècnic; i es va endinsar en la història, la literatura, la filosofia; la literatura castellana, el francès, el llatí.

Els caps de setmana no sortia. La taula rodona, amb els llibres i llibretes que s'hi amuntegaven, era la seva trinxera. Aquell moble era la seva televisió, era la seva discoteca,  era el seu bar amb els amics i amigues, la seva cervesa amb els amics; la taula-camilla era la seva amiga incondicional, sempre oberta a oferir-li el que li demanés; fins i tot promíscua, li donava una barreja de coses molt diverses. Eren una parella inseparable. I el granís de gira-sol. Davant el mirall, es veia la  cara farcida de llibres; i ben segur que ella, tenia la seva imatge com un reflex de la seva pròpia imatge. Eren cul i merda, la trinxera dels llibres i ell. Va ser ella, van ser tots aquells llibres que li van ensenyar a volar; va ser Pablo Neruda i el seu Canto General.  Va ser en Colauet, que vivia a sa Nacra. El seu Mestre. I l’àvia Margalida i el seu geni de Sant Joan Gran. Tots ells tenien una part de culpa, que ara es trobés que no podia estendre els braços ni les cames perquè no tenia braços ni cames; o, si els tenia, no li servien per res. Es va empeltar de la poesia de Neruda per tot el cos i tota l'ànima. El Canto General, quixot d'oficina, era el seu llibre de cavalleries:

Amor sin nada más en el vacío

de una burbuja, amor con calles muertas,

amor, cuando murió toda la vida

y nos dejó encendiendo los rincones...

Va ser aleshores que se li va ficar al cos i a l'ànima aquella malura, aquella benedicció:

Amor, tal vez amor indeciso, inseguro...

[....]

ESCENA 27

El sol s’havia post feia estona davant el Castell de Sant Nicolau quan encara els darrers rajos titil·laven entre les tapereres de la murada del port. En Damià  va fer unes passes cap al carrer de Capllonch, però després va desfer el camí i va girar a l’esquerra per enfilar sa Muradeta, cap al Born. El cap encara li donava voltes. Avui no havia begut tant com altres dies. Tanmateix estava més atordit que mai. Va tancar els ulls, com el nen que, des del  llit, no vol veure les ombres amenaçadores que fa la roba del seu armari. Va deixar enrere la plaça dels Pins i va enfilar la Contramurada.  Observava les cares de la gent que baixava des de la placeta d’Artrutx o des de la plaça de les Palmeres; eren cares conegudes, formaven part dels anys viscuts en el poble.

A l’alçada del Casino Nou va trobar els tres amics que l’havien estat cercant pel port, en Delich, en Nicet i en Fer. 

—On t’havies ficat? 

—A es Forat. 

—Avui t’has portat bé, ens ho han dit en Peter i na Marga. 

—Te n’has anat molt prest. 

—Anam a fer una volta. 

—I en Vidal, l’has vist? 

—Sí, hem estat una estona junts, però després l’he perdut de vista. 

—Noltros hem estat a can Bomba. 

—Unes birres. 

Baixaven per sa Contramurada i en Damià els hauria volgut explicar que un àngel i un dimoni l’encalçaven. Que volien que escrivís o que vivís. O les dues coses. 

—Demà anirem a nedar a Cala’n Bruch. 

—En Vidal em va explicar el flipe de dissabte passat. 

—Tot Ciutadella ho sap ja. 

—Diu que te’n vols anar a Barcelona. 

—Ara que tenim s’herba que volem. 

—Sí. 

Van creuar-se amb en Met de ca n’Ametler, rabassut, desconfiat.  No es van saludar, feia anys que s’havien deixat de saludar. Adeu, Met de ca n’Ametler, sa teua germana mos va mostrar s‘estranyesa, sa diferència, sa forma que tenia davall unes faldes allò que tu i jo teníem davall es calçons. No han passat tants anys i ara ja ni mos saludam, encara que, mirant-nos de reüll, tots dos sabem prou qui vam ser. 

—Tu no el coneixies, en Met? —va demanar-li en Delich. 

—Sí, però ara ja som com dos desconeguts. Es deu malfiar de jo, després del que s’explica pes poble. Es veu que tenc mala fama. 

—Ets un puto exagerat, Damià. 

Van  arribar a la Plaça del Born, que bullia de gent. En  Quim i na Sisca seien davant el bar l’Imperi. 

—Ep, seis una estona! 

—Jo me n’anava a casa. 

—Què dius, Damià! 

Al cap d’una estona passejaven tots damunt el passeig d’es Born. S’hi havien afegit na Rosa, na Medé i na Lònia. En Damià, encara pensava en la germana d’en Met Ametler,  però na Medé l’havia agafat de braceti. 

—Recita-mos qualque poema des teus. 

Ell es va treure els fulls rebregats de la butxaca i va començar a llegir. Mentre llegia van passar al costat d’un banc de pedra on en Paco, aquell amic de la infància d’en Damià, seia al costat d’una jove. Ell no el va saludar, tampoc, igual que no havia fet amb en Met de ca n’Ametler, tot i que encara tenia ben presents aquelles aventures que van viure junts, en el seu pati, en aquella cova que recorrien i on un dia es vam perdre. Després de sortir d’aquella bauma, molt prest van perdre tot allò que els havia fet, fins llavors, semblants i afins i els va convertir en dues persones desconegudes, com si la vida els hagués reciclat per a altres funcions, per a formar part d’expedicions en coves molt llunyanes, molt més fondes i incomunicades entre si. 

«Adeu, Paco, que poc he sabut de tu i de la teva sort, adeu amic de la infància perduda per sempre!» va dir-se en Damià mentre s’estojava els fulls rebregats. «Tu també hi seràs». 

—No he entès sa mitat de ses paraules, però és polit —va dir na Medé—. Te les inventes, o que? 

—No... Em surten, de no sé on.

No se’n va témer que ja tornaven a voltar pel port, ara a la banda de sa Colàrsega. Allí van entrar al bar es Glop. La gent se’l mirava o era que ell s’ho figurava? Tal vegada allò de dissabte passat. Un cop a l’esquena el va fer girar. Era en José de cas Sucrer. No? 

—Perdona! T’havia confós! —li va dir. S’hi assemblava. Incertes i fugaces vivències, les compartides amb aquell amic que també havia desaparegut de la seva vida. Potser hi era aquell capvespre que, a sa Coma, amb el fill de sa farmàcia Cavaller, van encendre els primers cigarrets?  Seria aquest motiu suficient per saludar-se, ni que sigui només amb un ep!, però ara tampoc ho feien, temorosos, potser, com aquell dia llunyà, de fer la primera calada. El veia ara, com un flash, assegut a l’escala del Rei, un Sant Joan, potser aquell Sant Joan que van conèixer aquelles al·lotes, les catalanes, l’Helga, la Veva, l’Anna, la Vicki...

ESCENA 28

Ara pujava per sa Contramurada i es creuava amb tots aquells personatges, tots ells molt vius encara en la seva memòria, perquè no feia tants anys que eren amics i companys de jocs i aventures. Havia deixat els seus amics quan anaven una altra vegada cap a el Forat. No volia muntar una altre espectacle. Va mirar el seu rellotge, eren les dotze.  

—És el que passa quan ets qui no ets o quan ets qui algú altre vol que siguis, encara que aquest algú altre siguis tu mateix—va sentir que deia algú. —Marc— va dir, tot d’una—, què hi fas, aquí? —S’adonà de l’absurd de la pregunta quan ja era tard.

—Diuen que Nerval en una sola nit es va penjar dues vegades—va dir la veu del seu amic—. Primer per ell mateix, que era desgraciat, i tot seguit per la seva llegenda, que ajuda a alguns a viure.

—Ningú no ha parlat de penjar-se. De moment —va dir ell. —Sembla que ningú no pot escriure sobre la vertadera dissort ni sobre certes felicitats—. Ara el va veure. Venia caminant per sa Contramurada amb el seu estil inconfusible—. Tanmateix, pel que fa a la llegenda, tots ens la podem descriure i imaginar, per poc temps, almenys abans no s’esfumi.

—Com la imatge, que s’albira fugaç, corrent per la carretera, del rostre de l’Indi des Penyal—li va contestar en Titan, mentre el veia passar de llarg. —Per què m’encalces, Marc...?—va a ser a temps de dir, abans que desaparegués pel carrer del Sud, al costat de l’OAR.

ESCENA 29

—Damià, en què penses?—va dir-li na Medé a cau d’orella. Eren a fora, asseguts en el banc de pedra del costat del bar sa Clau. Al final, no havien entrat al petit bar d’en Peter.

—En coses meues

—Es poden explicar...?

—Sí, però només en un llibre.

—De què tractarà?

—De tot. De tots noltros. De tu. De jo. 

ESCENA 30

¿Era ell o la seva llegenda, qui plorava davant el cine OAR, aquell cine mític a punt de desaparèixer, convertit en un espai inservible si no era perquè hi aparquessin una vintena de cotxes? Adéu, cine OAR, dona records a Tarzà, a l’agent 007, a Lawrence d’Aràbia, a Kid Carson, a  Fantomas, ... No sé si se’n recordaran, de jo. Que no es preocupin, la veritat és que jo també els he començat a oblidar; tant de temps no passa en va.

Voldria compartir el que pensava amb els seus amics, però ara en Fer explicava acudits. I en Delich. Tots reien. Na Rosa tenia els ulls més blaus que el cel de l’estiu.

Per què dic ‘tant de temps’, si em sembla que va ser ahir? D’aquest oblit, no en deu tenir la culpa el temps, sinó una altra cosa. La desesperació, la por d’haver perdut alguna cosa meravellosa, màgica. Va tornar davant el cinema OAR. Van ser molt importants per a ell, tots aquells personatges; quan havien acabat les seves gestes, les seves aventures s’amagava davall una butaca per poder tornar-los a veure en la sessió següent. No sabia si ells se’n van assabentar mai, a ell li feia la sensació que sí, que fins i tot alguna vegada, quan començava la segona sessió, li feien l’ullet, contents de tornar-lo a veure i de participar amb tanta passió en les seves peripècies. —No te’n vagis, Titan, pensa-t’ho bé —li deien ara tots aquells personatges. Havien sortit de darrere la pantalla, per aquella porta que era una mena de sortida d’emergència i on ells havien anat a seure’s, de petits, a escoltar les pel·lícules—. Pots fer bondat sense anar-te’n. La teva vida és aquí, amb els amics, la teva tribu, amb la família. Et necessiten i tu, encara que et costi reconèixer-ho, els necessites.Com nosaltres et necessitàvem a tu, quan venies a admirar les nostres aventures, quan et quedaves més estona amagat darrere una cortina. —Estàs segur que vols marxar?—li deia la Jenny, la companya d’en Tarzà.

—Estàs segur que te’n vols anar?—li deia na Medé— Fa, quants anys, que vas deixar ets estudis? No te’n recordaràs, d’estudiar... Sí, ja ho sabia, feia molts anys que no agafava un llibre. Havia de posar-se a treballar, dur una setmanada a ca seua. No hi havia una altre remei. Al principi va provar de seguir estudiant anant a classes nocturnes. Va tornar, qui li ho havia de dir, a trepitjar l’escola del Born, aquella a la qual, quan era petit, va agafar tanta mania. Potser per açò, precisament, la cosa no va funcionar; molt prest va començar a perdre interès, a saltar-se classes, a cercar excuses, a arraconar els llibres.

—Va ser quan vam entrar a Mannix, que vam començar a beure, sobretot els caps de setmana —li va dir a en Kid Carson, que se’l mirava des dalt el seu cavall blanc—. Entre setmana treballava tancat en aquella escrivania. Era l’escrivent de can Torres, l’electricista. Escoltava la ràdio. Alguna vegada baixava al taller i escoltava la xerrameca dels operaris.  »N’hi havia que portaven alguna revista on sortien dones despullades, en pèl!, li va dir a Tarzà, que duia de la mà la mona Xita i s’havia plantat davall sa Figuera.

—Estàs ben decidit, a anar-te’n...?—li deia na Rosa, que s’havia assegut al costat de na Medé. Els seus ulls blaus. —Sí, Rosa. Amb en Martí i en Quim llogarem un pis.

—Presoner d’un embruix que et fa veure dilemes, mai no en fugiràs, d’aquesta presó. Tu vius de paraules, i de poemes —deia en Marc, que s’havia assegut entre les dues al·lotes.

Escena 37

Un dia, un amic que estudiava medecina a la ciutat i vivia a un col·legi major li va parlar del pare Fortesa. En Damià P. Pons va agafar el vaixell i va anar-lo a veure

—Voldria fer la prova dels majors de vint-i-cinc perquè vull escriure el llibre de la meva vida,  però no vaig acabar el batxiller; i tampoc no tenc ni idea de llatí— li va resumir.

—Tu, presenta't i ja veurem— li va aconsellar el pare Fortesa, quan el va acompanyar fins la porta del Col·legi Major Ramon Llull, on s'estaven ell i el seu amic futur metge. El pare Fortesa era, a més de capellà, professor a la universitat Central de Barcelona.

I  s'hi va presentar, a la famosa prova-25 que li havia dit es Mestre,  i com que no tenia ni idea de llatí, en va sortir convençut que no tenia res a fer. Abans de tornar a casa, des d'una cabina a prop del port, abans d'agafar el barco cap a Menorca, va telefonar al professor-protector.

—M'ha anat fatal, sobretot el llatí; i el francès, que el tenc molt rovellat—li va confessar.

—Tu ves a casa; i no perdis l'esperança— li va dir la veu del pare Fortesa, a l’altra banda del fil. Es notava que, a més de professor, era capellà. Quan va sortir de la cabina, va mirar cap al cel portuari, ple de gavines i pinzellades de fum. Si qualque déu, o el que sigui, em veu i coneix la meva situació, esper que m'ajudi. 

Al cap d'un parell de setmanes va telefonar a la Residència Ramon Llull. En Maties, el seu amic estudiant de medecina,  havia anat a mirar les notes. 

—Estàs aprovat— li va dir—. El curs comença a l'octubre. 

Era el dia 24 de maig de 1978. A l’endemà, complia els vint-i-cinc anys. Podria fer una carrera universitària. En tindrien prou, de moment, en Bennhurc i Malssala? Estarien tots dos contents? N’estaria més un que l’altre? D’una cosa estava segur: mentre s’ho pensaven, ell aniria fent.

A ca seua s’ho van prendre com un disbarat més dels seus. No s’ho creien, que aquella atzagaiada tirés endavant. La seva mare, na Juanita, per exemple, no en donava dos duros, d’aquella aventura. Confiava que per Nadal el tornarien a tenir a casa. Anar a estudiar una carrera, a aquestes alçades! Dins quin cap cap! Ara que tenia una feina, una setmanada, el menjar a taula cada dia. Fins i tot un cotxe, acabat com aquell qui diu d’estrenar! I va i se’l ven per quatre duros! Ca! Açò no pot ser! Ja veuràs com, quan vegi el pa que s’hi dona, tornarà, li deia a l’esperit del seu home. Però n’Antoni, poc xerrador ja en vida, ara encara es comunicava menys, amb la seva pobra dona. Els seus germans, sobretot els majors, l’havien provat de convèncer. Tots, menys la petita, estaven casats i els feia por que els pares es quedessin sense la protecció d’un home a la casa. I sense una part del seu sou. Ho van intentar pel dret i pel revés. Però no hi va haver res a fer. Només els quedava la mateixa esperança que a la seva mare: que se’n cansés el més prest millor. 

Hauria de deixar la feina en l’escrivania de Casa Torres, l’instal·lador elèctric. Havia entrat en aquella petita empresa per primer cop l’estiu del 1965, quan tenia dotze  anys, per treballar durant els mesos de vacances; fins que, en deixar els estudis, l’havien contractat per tot l’any. Tretze anys de la seva vida deixats enrere d’una manera abrupta, gairebé impensada.

Escena (38)

No podia pensar de la calor que feia. Al passadís, va palpejar a les fosques les parets i els mobles que trobava al seu pas; va agrair la frescor en els peus damunt les rajoles. Va tombar a la dreta. Ja havia salvat l’habitació dels pares i no havia sentit cap moviment. Devia ser l’hora que la seva mare ja havia abaixat la guàrdia, cansada de donar voltes. Ara devia estar somiant que el seu fill descansava en alguna estància del castell que el guardaven de tots els perills. A la cuina, va encendre  només el llum de sobre els fogons. Es va preparar un got de llet calenta i una presa d’Almax, aquelles pólvores fastigoses que el doctor Campins li havia receptat per a la llaga d’estómac. Açò li va calmar la cremor. El metge li havia dit que també hauria de deixar de menjar pipes perquè tenien molta sal. Des de llavors les comprava sense sal. No les podia deixar, a aquestes alçades. Ja n’hi havia prou, de renúncies. D’aquí a poc més d’un mes aniria a Barcelona a estudiar Filologia. Estava espantat. Per aquell gir que estava a punt de donar la seva vida. I perquè no sabia si en Bennhurc i en Malssala li concedirien una treva.  Que li donessin cinc anys més, ja seria un primer pas.

Es va estirar damunt el llit, sense desfer-lo. Estava molt cansat. I tot d’una es va adormir. El matalàs es va moure. Lleument, una petita sacsejada. Va pensar que era ell, qui s’havia mogut, li solia passar segons abans d’adormir-se. Allò era que s’estava dormint, segur. Prest s’oblidaria de tot i descansaria. Pensava dormir fins l’hora de dinar. Una altra vegada. El llit borinava. Després va escoltar aquell xiulo, com si una serp passés per davall del somier. Tot d’una el xiulo es va convertir en un suau bufarell, com un corrent d’aire que entrés per davall la porta i s’arremolinés davall el llit, que es movia, es  balancejava, com si fos un bressol mogut per unes mans invisibles. Que collons passa? Ets tu...? Damià, ets tu? Va sentir que deia la seva mare, des de la seva habitació.

Daaamiiaaaa! 

Blauet, Vermell ?

Daaamiiaaà!!

Daaamiiaaà. Cridava la seva mare, des de l’altra punta del pati del carrer de sant Pere. Ell tenia nou o deu anys. A la casa amb pati del carrer de Sant Pere hi havia estat feliç. Fins que la família s’havia mudat a un pis. Un pis sense pati. La mudança  va significar també  haver de baixar de les branques del magraner, aquell arbre que era el centre del seu món infantil. Tanmateix,  també el va alliberar del parany del dipòsit de la merda de cal veïns i, a la fi, dels dominis d’en Bennhurc i en Malssala que, a costa d’un  pacte ridícul, l’havien arrabassat de la  mort. 

La seva ànima! L’àngel i el dimoni l’havien expulsat del seu pati. I ara  el volien expulsar de ca seva. El vent bufava cada vegada més fort. Ho omplia tot. El seu cap era una ventada. Les paraules hi giravoltaven com en un remolí. Rebotaven les unes amb les altres, milers i milers de paraules s’agrupaven capriciosament i formaven frases que no entenia. Tot d’una van desaparèixer i va tornar la ventada. Les paraules maldaven per reunir-se una altra vegada i formar frases. La majoria no volien dir res.  Posa’t a escriure, Damià, si no, ho oblidaràs tot. Tot. I estaràs en mans d’en Malssala. Has de posar-te a escriure. Recorda la caiguda. Recorda el nostre pacte. Has d’omplir de paraules la teva ànima. Daaamiiaaà! Daaamiiaaà. La seva mare el sacsejava. Ja has tornat a tenir aquests somnis tan estranys. És per culpa d’aquests llibrots que llegeixes.

L’endemà la dona va entrar procurant no fer soroll. L’habitació pudia a fum de tabac i a suor de peus, tot i que la finestra era oberta. Va contemplar el pati del col·legi de les monges que tenien allà davant, a uns deu metres. Ara estava buit i silenciós, com tots els diumenges. El sol, d’aquí a una estona hi donaria de ple. Desvià la mirada cap a la carretera. Quan van llogar aquell pis no hi passaven tants cotxes. Ara cada vegada n’hi passaven més i feien molta renou. Damunt la taula, al costat de la finestra, va mirar el munt de llibres, uns  de folrats amb plàstic i d’altres sense folrar. Aquests segons, la dona no recordava haver-los vist abans; en canvi el cendrer, ple a vessar de llosques, estava cansada de veure’l tots els dies. Es girà cap al llit i va observar l’home que hi estava ajagut de panxa, destapat, amb els braços estirats. Una altra vegada s’ha ficat a dormir vestit! Encara sort que s’ha tret ses sabates. Allà en terra, hi havia dues  sabatilles brutes com si haguessin passat per un fangar. Li va semblar que tot el dormitori suava. Una olor ofensiva. Es va girar cap on jeia el seu fill i contemplà la  taca en la camisa. Sempre sua, aquest al·lot! I jo no sé perquè tants de llibres, ara que té una feina i un bon salari i podria viure tranquil·lament i no estar tot es dia llegint i encaparrat que vol anar a estudiar a Barcelona. Estava a punt de treure-li els calçons per alliberar-lo una mica d’aquella roba pudent i suada, quan va sonar el telèfon. 

Sí, digui. En Damià dorm... De part de qui? Ai, hola, sí, ja et conec! En Damià en ralla molt, de tu... No, no, espera que jo el despert, que ja no són hores de dormir. Idò vale, com vulguis, fill meu. Què vols que li digui? Es Caliu... Ell ja sabrà ont és, supòs. A les dues i mitja? Idò, ja li dic ara mateix! De res! I si no, ja li diré que et telefoni ell i ja està. Bueno, bueno.. El que vulgui ell. Ara mateix vaig a donar-li un toc, que ja està bé, que aquestes no són hores! Vale, vale! Tranquil. Bon dia, fill meu! La dona va penjar l’auricular al telèfon que hi havia al passadís i tornà a l’habitació del seu fill. En Damià s’havia tret els pantalons i ara es barallava amb la camisa rebregada i xopa de suor. No se n’acabava de sortir; amb els ulls mig closos va fer un senyal a la seva mare mentre forfollava unes paraules inintel·ligibles per a qualsevol menys per la seva mare. Vale, vale, ja tanc! Vols dir que encara vols dormir més?, mira que es pati de ses monges ja crema, des sol que hi cau! T’acaba de telefonar en Juaneda, mira, hi haguessis pogut xerrar tu, jo li he dit que et despertava però... I com que has dormit vestit, sant cos? Amb sa calor que ha fet, aquesta nit. Encara, com vas deixar sa finestra oberta, que si no, t’hauries ofegat! Que aquest migdia van a dinar a... A les dues i mitja, m’ha dit, Ai, però ara no record es nom de... Ah, sí, Es Caliu, sí. Hi aniràs, supòs. Va perseguir el seu fill, que arrossegava els peus pel passadís, fins que va entrar al lavabo. Després la dona es va posar a feinejar  dins la cuina. Aquesta nit deus haver dormit fatal! Les parets eren molt primes i se sentia el raig que queia dins el vàter. Sí, he somiat unes coses molts rares! No m’estranya! Estàs tot es dia amb aquests llibres, que sembla que t’ha agafat no sé què! Hauria d’anar a rallar amb es doctor Campins... Es va escoltar el soroll del dipòsit buidant-se. Tot d’una sortí en Damià. Anava en calçotets i descalç. Es doctor Campins deu estar molt tranquil, a ca seva, mare, ja sabeu que fa temps que s’ha jubilat; s’ho va ben guanyar! Tranquil·la hi voldria estar jo, i no m’hi deixeu estar! M’has de dir si hi aniràs o no, a aquest dinar, per jo fer comptes. Sí, sí, després vos ho dic! Despertau-me a la una i mitja! La dona, des de la cuina, va escoltar la porta de l’habitació que es tancava d’un cop. Encara agafarà un refredat, passejant-se en faldaret entre els corrents d’aire!

En Damià va abaixar del tot la persiana de la finestra i l’habitació quedà a les fosques. Va destapar el llit i s’hi va estirar. Els llençols eren nets i l’olor a sabó Marsella es va barrejar amb la de les seves aixelles suades. Tenia un mal de cap incipient i la llengua pastosa. Després es prendria un Frenadol. Ara només volia dormir. Ja decidiria si anar o no al dinar amb la tribu.

L’aparcament de Es Caliu estava ple de cotxes. Ell va aparcar el seu Seat 127 al costat d’un flamant Renault 12 que tot d’una va reconèixer. Era el cotxe d’en Tom. Més enllà va veure el dos cavalls d’en Neda i l’Austin Morris del pare d’en Pere Carretero. Quan va haver deixat enrere les fileres de vehicles, va veure la taula dels seus amics, davall la porxada del restaurant. Es Caliu era en un edifici nou, inaugurat feia un any o dos, però volia imitar les cases de pagès típiques de Menorca, els llocs. Tanmateix, la seva planta era no tan quadrada, sinó més aviat allargada, cosa que donava lloc a un espai molt més ampli per tal d’encabir-hi moltes més taules. Es Caliu, situat al costat de la carretera entre Santandria i Cala Blanca, era el restaurant de moda de Ciutadella i gairebé sempre estava ple, tant a dins, com a fora, a les dues porxades situades a banda i banda de la porta principal.

-Uep!, Bon dia a tothom!-va dir, en ser a dos metres de la taulada.

Hi va haver un alei general. En Damià va poder comprovar que hi eren tots i totes en aquella taula, i s’alegrà que, al final, hagués optat per anar-hi, al  dinar de l’estiu que solia fer la tribu tots els anys. Va mirar cap al cel blau, aquell mateix cel que, en els somnis que havia tingut la nit anterior, l’havien vist baixant cap a la cova de sa Nacra, a veure es Mestre perquè li ensenyés a escriure. Va veure que el sol ja era dalt de tot. Al llarg de les hores, segurament totes les que estarien dinant i fent la sobretaula,  aniria baixant lentament i inexorable, cap a l’horitzó, davant es Castell de Sant Nicolau, sa Farola, després de llepar amb la seva llengua daurada el Port de Ciutadella. Aquell mateix port on hi havia el petit bar es Forat, on tantes bones estones havien passat bevent cervesa i escoltant la bona música que posaven en Peter i la Margot. I hi havia també els bars Tritón, sa Clau i, al peu de les escales, el Balear, can Bomba. Tots aquests havien aparegut en els somnis, n’estava segur. Encara que, en realitat, no sabia exactament què carai havia somniat. El que sí recordava és que s’havia passat tot el dissabte llegint la novel·la de Pau Faner, Un regne per  a mi, que havia guanyat el Premi Sant Jordi feia un parell d’anys. Precisament quan, després que sa mare el despertés, va rellegir la darrera pàgina d’aquella novel·la fantàstica, el va sorprendre la sibil·lina coincidència entre el que li havia passat a ell i el que, segons figurava en el darrer paràgraf del llibre d’en Faner, li havia succeït a en Macià:

“... Ara [en Macià] va anar comprenent a poc a poc que havia estat somiant una filera inacabable de somnis dins un mateix somni, i va comprendre que tantes coses fossin esbojarrades i que tantes dades vinguessin entremaliades. Es va llevar al cap d’una bona estona i va decidir deixar aquell somni i aquells records a qualsevol racó de l’oblit.”

Ara ell es demanava si també podria deixar aquells somnis en el racó de l’oblit o, ans al contrari, li podrien servir de punt de partida per escriure la seva, de novel·la.

“Una novel·la per a mi”, es va dir, mentre somreia i s’atracava a la taula on l’esperaven els seus amics i amigues.

—Vaig estar llegint tot es dia— li deia a en Pere Carretero— mentre enforquillava uns trossos verds i lluents de lletuga. Tracta d’un al·lot que somia unes coses raríssimes, fantàstiques, i totes passen a Ciutadella. És màgic, al·lucinant; te’l recoman.

—Me l’apunt— va dir l’amic que tenia al costat—. Jo ara estic llegint un llibre de Pere Calders. Cròniques de la veritat oculta. Me’l va regalar n’Helena, sa meua cosina. Boníssim! També hi ha molta fantasia i molta màgia, una màgia, però molt realista, no sé, és una estranya mescla de realitat i ficció.

—Es diu Songs from the Wood— li explicava en Neda. Era el darrer disc dels Jhetro que s’havia comprat-. És el desè àlbum des grup, té uns  arreglos així com folk, molt bons.  Es so elèctric de sa guitarra de Martin Barre, ses fines harmonies vocals de John Glascock, es arreglos orquestrals, són espectaculars, tu! I no parlem de ses flautes i guitarres de n’Ian Anderson... Huuau, flipes! Un dia d’aquests has de venir a escoltar-lo.

—Sí, però, que vols que et digui, jo som un fans d’Aqualung! No crec que aquest el superi—va dir ell.

—A en Neda el tenia a l’altre costat. Va estar a punt d’explicar—li que havia somiat amb ell, però va preferir parlar-li, ell també, del darrer llibre que havia llegit. 

—Un regne per a mi— es diu. Ahir el vaig llegir d’una tirada! Jo és perquè no escric llibres, que si no... M’agradaria escriure’n un cim aquest!

—Extracto de pollo en lata!— va fer en Lin, que tenia davant. Acabava d’explicar un dels seus acudits verds, de la collita de la setmana a la fàbrica de sabates on treballava. Li van venir al cap, mentre l’explicava, imatges que no acabava d’entendre, dels peus del seu amic trepitjant una guitarra.  Veia una rotllana enmig de l’arena d’una platja i una colla de gent que devien ser ells en un estat etílic considerable. Ara mateix, pensà, no record que en Lin em trepitgés cap guitarra. Més que res, perquè, de guitarra, ell no en tenia ni n’havia tingut cap mai. I de, rotllanes a la platja, tampoc no en recordava cap en què acabessin tan borratxos. Mai, havien agafat una borratxera ells! Formaven un grup d’allò més assenyat i tranquil. Que estranys, que eren els somnis! I ara que hi queia, què volia dir allò de Extracto de pollo en lata! ...? Era la primera vegada que li sentia a dir, a en Lin. Que, per cert, allò d’explicar acudits verds, no era el seu fort. Pobre; sempre que en començava un, es posava vermell com un pebre. Tot i que, ningú de la colla, l’hi deien; no era qüestió de fer-lo sentir malament.

—Medé, em passes es setrill i sa sal, per favor?— va dir a l’amiga que tenia davant, a la dreta d’en Lin.— Gràcies, polida!

—Gràcies per lo de polida!— va dir l’amiga, mentre li passava la setrillera que tenia davant— i no t’hi posis molta sal, a aquest be, que ja en duu; i sa sal diuen que és dolenta per sa tensió.

—Gràcies, estimada! Et faré cas i només n’hi posaré un polsim de no res, no una polseguera.

—Polsim... que bé que sona! No creus?— va dir ella—. Apunta-te-la aquesta perquè surti a sa novel·la aquesta que m’han dit que escrius...

—Ah, sí? Quin pardal t’ho ha dit, que escric una novel·la?— va fer ell, remenant el saler damunt el plat de costelles de be que li havien portat.

—No sé, ho he sentit per aquí. Ses notícies volen!

—Idò, aquestes deuen venir de molt enfora! Perquè, que jo sapi, me’n vaig a Barcelona a estudiar Electrònica i Electricitat. No sé si tindré temps, d’escriure cap novel·la...

—Que enfutón, que ets, Damià!- va dir na Medé, que no era molt amant de la ironia— tots sabem què hi vas a fer, a Barcelona!

—Sí, estimada; tots sabem que hi vaig perquè molt prest tu també hi vindràs. Ho tindré tot preparat; ja veuràs que bé que ens ho passarem!

Que estranys, els somnis! Ara veia versos escrits amb un amor més que simplement amistós, que era la casta d’amor que ell sempre havia sentit per na Medé. Veia un poema escrit amb el cor d’un enamorat. I veia cançons cantades amb la tendresa d’una veu enamorada. Que refotudament estrany resultava tot, aquell matí!

En Joan Bosch, amb la càmera de fotos reflex, passava per tota la taula i feia fotos a tort i a dret . 

—Joan, si un dia escrigués un llibre, voldria que me’n fecis la foto de la portada—li va dir mentre l’enfocava; i afegí—: sobretot no em treguis aquest nassot d’indi sioux que tenc!

—Què vols que et tregui, idò? Tots tenim lo que tenim! Aquesta màquina no fa miracles!

—Tens raó, Joanet, els miracles només els fan els àngels i els sants.

—I Déu, Titan, i Déu misericordiós! No li has demanat mai, que et canviï el nas?

—No! No crec que em fes gaire cas, si li demanés... Està massa enfeinat movent en el Gran Tauler, les peces dels nostres destins. I, a més, preferiria que em retoqués altres membres de l’anatomia, abans que el nas!

—Osti, tu! T’has aixecat filosòfic, avui!— va dir el fotògraf mentre reprenia el periple d’instantànies-. I no sé a quin altre membre et deus referir...

—A les mans, Joanet, a les mans! Les voldria de pianista; no siguis mal pensat!

—No sé, no sé...— va dir encara, mentre enfocava en Nasi i na Lònia, uns metres més enllà.

—Mos has de treure ben guapos, eh Joan?— va dir na Lònia, atracant-se a en Nasi.

—I dale! Quina mania que teniu, en sortir guapos. NI que hagueu de sortir a s’Hola!— va dir en Joan posant-se en situació de disparar.

Des d’enfora, ell observava l’escena. En Nasi i el seu bigoti van reclamar una bona estona la seva atenció. Sempre havia trobat que aquells mostatxos li conferien una autoritat que ell voldria tenir per a ell. En Nasi i en Pere Carretero havien de ser els seus companys de pis, a Barcelona. Feia uns dies, ells dos hi havien viatjat per  buscar-lo i llogar-lo. Estava a prop del Camp Nou, li havien dit. Amb ells també hi hauria un company de carrera d’en Nasi, un eivissenc. Esperava que s’ho passarien bé; en Pere havia dit que seria com quan anaven a passar uns dies a Macarella o a Binigaus amb tendes de campanya, però en un pis; com unes colònies de nou mesos; ell també ho creia, amb matisos, és clar. Li havia costat molt, aprovar aquell examen d’ingrés, ningú no li havia regalat res. S’havia passat pràcticament tot l’estiu sense sortir de casa, preparant-ho tot. Tenia una idea molt  clara del que anava a estudiar. Estava segur que amb els companys de pis farien un equip fantàstic, s’entendrien, com des de feia anys ho venien fent. La seva colla era modèlica, un exemple de grup ben avingut, que sabien divertir-se sense mai donar la nota. Per alguna cosa totes i tots havien anat a bons col·legis, havien rebut una educació excel·lent, mai havien tingut, com altres grups del poble, problemes amb l’alcohol i les drogues. 

Tanmateix, no sabia per què, ara, quan mirava en Nasi, sentia un no sé què a la panxa, com una punxada, com una agrura. Deu ser que m’he posat massa allioli a la carn. 

Fantasmes discrets que saben molts secrets, va pensar, mentre bevia de la copa de vi. Açò eren els somnis. Feia una estona s’havia aixecat per anar a pixar. Després de dues hores d’estar assegut, el cul li feia mal. No es podia dir que les cadires de Es Caliu fossin les més còmodes. Abans de tornar a  seure havia fet una volta per tota la taula. En aquests dinars sempre passava que si no feies la ronda, només podies xerrar amb els quatre que tenies al voltant. La vida era com naips rebregats a vegades. Ara la seva li donava unes cartes bones. No es podia queixar. Però no sabia per què pensava ara, fent glops de la copa, que a vegades et poden venir, de cop, dolentes. Per cert, que li semblava que aquell vas sempre estava ple, com si qualcú li anés omplint a mesura que bevia. No, no es podia queixar. Tenia una família, unes amistats, una feina. Tot correcte, dins uns paràmetres de normalitat que feia que els dies passessin per la seva existència com amables i discrets invitats a la seva taula. Ell, al cap de la taula, els rebia i els acomiadava amb alegria, amb bonhomia, amb agraïment i amb confiança que tots se n’anaven satisfets i plens. Llavors, per què aixecar-se, d’aquella taula? Per què, exactament, volia anar a Barcelona a estudiar filologia? Mirà al seu voltant. En aquella reunió tots els gestos, tots els moviments semblaven sincronitzats i evadits. Sincronitzats amb un rellotge que sempre marcava les hores d’un temps agradós, afable. Evadits d’inoportunes malfiances d’uns temps, a vegades, molt de tant en tant, incerts. D’un futur de naips rebregats.

Na Rosa, que sortia amb en Neda des de feia una eternitat, se’l mirà amb aquells ulls blaus. 

—Ja t’ho has pensat bé, Damià, açò?

—Sí, Rosa, sí. Tot està calculat— l’agafava per les espatlles, una mica inclinat, darrera la dona— Gràcies per preocupar-te, però no cal, tot està bé! A Barcelona tot anirà com la seda, ja veureu— va dir, girant-se cap a en Neda, que agafava la mà de la rossa més rossa de tot el grup. Tot d’una va afegir—: i voltros, què, quan us casau...?

—Ep, ep! No corris tant! Tot en es seu temps! Ella ha d’acabar sa carrera, primer. I jo, he de vendre uns quants quadres més...

—Na Rosa estudiava medicina, però volia ser dentista. I en Neda, a més de treballar en la fàbrica de sabates de la família, pintava quadres que, de tant en tant, venia en les exposicions que muntava. Formaven una parella exemplar. De les que, amb els ulls tancats, veus que van a passar tota la vida junts, i feliços.

—Quan els havia deixat, però, es fixà en aquells ulls blaus una altra vegada. Eren immensos, pensà. Qualsevol s’hi jugaria una fortuna, per guanyar-se’ls. I sense saber per què, va mirar cap a en Maties, que seia davant ella. 

En Sito i en Tom seien junts i parlaven dels seus respectius negocis. Tot i que en realitat es feien la competència, car tots dos heretarien una empresa de distribució de queviures i productes de neteja, els dos amics s’avenien a la perfecció, fins i tot s’intercanviaven consells, fórmules i estratègies per tal de greixar i, si cal, perfeccionar i augmentar els seus negocis. I els seus beneficis, clar. En Tom s’havia comprat feia poc un flamant Renault 12 de color groc ivori amb el qual feia furor per tot Ciutadella. Sobretot entre les dones. Que tenia a senallades.

—Què, Tom, quantes en tens, fent cola?— li va demanar.

—No ho sé, Damià, no les he comptat! Ha, ha, ha!—Va dir amb la copa de conyac a la mà.

Tots sabien que lligava molt, de la mateixa manera que no ho volia esbombar per tot Ciutadella. Era molt discret, en Tom. S’ho podia permetre; i no volia que els altres en fessin carnassa, de la seva vida amorosa. Tots, dins el grup, l’acceptaven tal com era, com no podia ser d’una altra manera. 

Completament diferent al seu veí de taula i company de fatigues comercials, en Sito era transparent, un tros d’home -car era alt i gros-, un tros de pa. Compartia amb tothom qui volgués els seus pensaments, els seus sentiments, des dels més complicats als més senzills. Els cotxes no li feien ni fred ni calor. Sempre anava pel poble amb ciclomotor. T’explicava la teoria de la relativitat a la seva manera, tot i que, abocat amb el negoci familiar, havia deixat els estudis després del batxillerat elemental. Tenia do de gents. Per a ell, tot en la vida, era relatiu; el temps, els diners, les dones... 

—Què Sito, com ho tenim, avui?- li demanà, cofoi, assegut a la cadira que en Tom havia deixat buida per anar a fer la seva ronda.

—Collonut, Damià, Collonut— va fer el jove, que compartia amb la Rosa el color del cabell. Tots, a la colla, li deien en Sito es roig, per distingir-lo de qualsevol altre Sito que li pogués treure protagonisme.

—Com va sa feina? Has venut molts litres de llet, aquesta setmana?

—Bé, segons com es miri; ja saps que tot...

—És relatiu!— va fer el seu amic, completant la fórmula preferida del comerciant pel que feia a la teoria de la relativitat. 

—Exacte! Ha, ha, ha! —va riure. Sempre que en Sito reia, tots al seu voltant s’encomanaven d’aquell riure franc i alegre.— I tu, què, quan te’n vas a la gran ciutat?

—No ho sé, exactament; ja saps que deia aquell... 

Sabia que en Sito tornaria a dir allò en qualsevol moment i que tornarien a riure junts, com sempre. Tanmateix, en aquells moments, per uns instants, va veure el seu amic dormint la mona darrere un cotxe atrotinat i ple de pols. 

—Olga, estimada, para de riure, que se’t faran arrugues a la cara!— li va dir a la dona que seia entre na Cati i na Sisca.

—A mi tant se me’n foten les de la cara, d’arrugues! Si no ric en tindré en un altre lloc! Ha, ha, ha, ha, ha!— I vinga riure. L’Olga no podia passar més de tres minuts sense fer una sonora riallada.

—Tens tota sa raó, Olga!—va dir na Cati —riure és lo millor que hi ha, va bé per tot! I açò de que fa arrugues, jo no m’ho crec! I, sinó, mira-te-la a ella, no en té cap, d’arruga a sa cara! 

—A la cara ni enlloc, això t’ho puc ben assegurar. I, tanmateix, si les tinc, aquestes no es veuen! Ha, ha, ha, ha!—digué l’Olga, mirant cap al Damià, divertida.

—I si les tens, és perquè les has de tenir, nena. Es cossos són com a territoris, hi ha d’haver de tot; muntanyes, valls, coves, escletxes...—va intervenir la Sisca.

—I rius, tu! I mars i tot, si fa falta! Ha, ha, ha, ha! Que no hi falti mai un bon mar!—reblà la riallera Olga.

Ell, davant l’enfilall de declaracions de les tres dones havia estat callat i entretingut. Valga’m Déu el que pot donar de si una sola paraula dita  a segons qui i en segons quin moment.

—Així m’agrada, al·lotes, que no s’acabi mai l’alegria que portau a dins!— digué ell.

—D’açò en pots estar ben segur, Damià!— va dir la Sisca—. I ara vine i seu una estona amb noltros i explica-mos açò de que te’n vas a estudiar a Barcelona— va dir, apartant la cadira per deixar-li lloc , que s’assegué a la gatzoneta.

—Idò, què vols saber exactament? De moment no tenc gaire coses que explicar. Simplement que, un dia vaig haver de deixar d’estudiar per anar a fer feina i ara toca girar sa truita: deixar sa feina  per anar a estudiar.

—Si, sa feina i més coses, deixes!— intervingué la Cati.

—Ets amics i ses amigues, per exemple!— continuà la Sisca.

—Que va! Açò mai, amb lo que vos estim! Només obr un parèntesi; no patiu, qualque dia tornaré! Que us pensau, que jo no tenc sentiments, o què?— digué, mirant cap a l’Olga, que començava a fer massa temps que no reia.

Llavors ell també se la mirà. Na Sisca i na Cati van seguir intercanviant frases, les enllaçaven com si jugassin al joc aquell d’anar lligant paraules agafant la síl·laba final com a referència per dir la següent. Ell, mentrestant, tenia una sensació mot estranya, de tristesa i patiment, que es contradeia completament amb la cara de l’Olga en aquells moments, que se’l mirava projectant amb els seus ulls una riallada de les que no feien arrugues, ans al contrari, te les treien.

T’ho passes bé, Titan? va sentir que deia. Era una veu estranya. Mirà al seu voltant. En Mateu i  na Beni es feien besades, en Serramalera parlava amb  en Miquel, el Xori, n’Helena, la cosina catalana d’en Pere Carretero, fumava i xerrava amb en José de ca’s Sucrer, en Maties, explicava alguna cosa a n’Empar i na Nuri, que se l’escoltaven molt interessades.  Amb tots ells encara no hi havia pogut intercanviar cap paraula, estaven just a l’altra banda de la llarga taula. Encara hi vols anar, a Barcelona, Titan? va escoltar que deia la veu; aquesta vegada, li semblà diferent de l’anterior.

Va tornar a mirar al seu voltant. Els cambrers desparaven la taula, omplint safates amb copes, tasses, plats de postres, coberts. Molt prest haurien de marxar del restaurant. Quan vindràs, Damià? va sentir; ara estava segur: era una altra veu. Llavors, encara més lluny d’aquells amics i amigues amb qui no havia pogut parlar encara, els va veure: es Mestre llegia un plec de fulls, el geni del Born, en Xaloquet, departia amb un homenet de baixa estatura, a penes devia fer dos pams, una dona molt bella donava el pit a un nadó de galtes plenes i rosades. I, al final de tot, dues dones jugaven amb una nina de pedaç color de rosa. 

—Que ralli, que ralli, que ralli!— cridaven tots i totes. Feien dringar les copes amb les culleres del cafè, picaven amb els palmells de les mans damunt la taula. Tota la colla estaven acostumats als seus discursos. No hi havia reunió fos del tipus que fos, que ell no hi digués les paraules que en aquells moments se li acudien que hi podien anar bé. Ja podia ser un dinar, un sopar, un dia de platja, una excursió en bicicleta, a peu o amb barca, fins i tot un simple vermut un diumenge dematí o una trobada per anar a cercar caragols, o espàrrecs, o esclata-sangs. Mai no es podia estar de fer el seu discurs. Algunes vegades el feia sense que li demanessin, espontàniament, en el moment menys pensat, a vegades fins i tot quan tots creien que, just en aquell moment, no tocava; d’altres vegades, segurament a posta, ho anava deixant, deixant, fins que la gent, en veure que el que volia era que li demanessin, es feien un senyal i, entonaven: 

—Que ralli, que ralli, que ralli!

—Sa porta que condueix a una vida plena està sempre oberta per a aquelles persones que s'atreveixen a somiar. Hi ha coses que sobrepassen sa raó des ser humà i que només el cor pot entendre. Escoltau es vostre cor! Perquè existeixen respostes que només poden madurar a través des silenci i de s'espera. Tot és possible més enllà de sa por. 

Va deixar de parlar. Però tots i totes es van mantenir en silenci, perquè s’intuïa que l’home encara no havia acabat, que només estava reflexionant les paraules següents. Ja era a punt de fer-se fosc. La seva era l’única taula amb gent que hi quedava en tot el restaurant, en qualsevol moment els dirien que havien de tancar, car els diumenges a la nit es Caliu no servia sopars. 

—Amics i amigues, i ja per acabar: anem-nos-en d’aquí, vos convid a unes cerveses a Es Forat! Però, per favor, que ningú em deixi beure més del compte!